Renton (Ewan McGregor) i Spud (Ewen Bremner) corren a l'espídic ritme del 'Lust for Life' d'Iggy Pop per Princes Street, una de les artèries més cèntriques d'Edimburg, perseguits per dos guardes de seguretat. Acaben de mangar en uns grans magatzems. Mentre fugen, el primer deixa anar un monòleg antològic...
Tria la vida.
Tria una feina.
Tria una carrera.
Tria una família.
Tria un televisor gran que et cagues.
Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics.
Tria la salut: colesterol baix i assegurances dentals.
Tria pagar hipoteques a interès fix.
Tria un pis pilot.
Tria els teus amics.
Tria roba esportiva i maletes a joc.
Tria pagar a terminis uns vestits en una àmplia gamma de putos teixits.
Tria el bricolatge, i preguntar-te qui collons ets els diumenge pel matí.
Tria asseure't al sofà i veure concursos de televisió que insensibilitzen la ment i aixafen l'esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar-brossa.
Tria podrir-te de vell cagant-te i pixant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als crios egoistes i fets pols que has engendrat per a reemplaçar-te.
Tria el teu futur.
Tria la vida.
Però, per què voldria jo fer una cosa així?
Jo vaig triar no triar la vida.
Jo vaig triar una altra cosa...
L'estiu de 1996 Trainspotting arribava a les sales de cinema. Recordem el film de Danny Boyle, un dels zeitgeist de la seva generació, en el 25 aniversari de la seva estrena.
És una merda ser escocès
Irvine Welsh jura i perjura que va néixer l'any 1958, però les fitxes policials que existeixen sobre les seves múltiples detencions asseguren que va arribar al món set anys abans, el 1951. Sigui com vulgui, el que és inqüestionable és que ho va fer a Leith, el rude barri portuari d'Edimburg, la capital d'Escòcia. De Leith és l'Hibernian, equip de futbol que disputa la Premier League Escocesa però una sala de trofeus que hi cabria dins d'una caixa sabates i sobraria espai. L'Hibernian, com el Celtic a Glasgow, és l'equip de la comunitat d'ascendència irlandesa i catòlica d'Edimburg. Irvin Welsh va ser hooligan del Hibs (el nom amb què es coneix popularment als seguidors de l'Hibernian). Però hooligan dels de veritat. Dels que, pinta rere pinta, es tajen al pub per després citar-se amb la firm (grup de hooligans) de l'equip rival i matar-se a hòsties. Tots els personatges de Trainspotting són hibs incondicionals.
Era 1977 i Welsh va abandonar Edimburg per Londres. En el Regne Unit thatcherià, Irvine Welsh era okupa i punk. Tocava la guitarra a The Pubic Lice and Stairway, una banda que no va arribar mai enlloc, i subsistia fotent pals aquí i allà. Va acabar al trullo per acumulació de delictes menors. Quan va sortir va retornar a Escòcia. Va entrar a la Universitat i va triar la vida.
"És una merda ser escocès", diu Mark Renton, prota de Trainsportting. "Som el més baix d'entre el més baix, l'escòria de la puta terra, els fems més servils, miserables i més patètics mai sortits del cul de la civilització, alguns odien als anglesos, jo no, només són soplapolles, estem colonitzats per uns soplapolles, ni tan sols trobem una cultura decent que ens colonitzi, estem governats per uns gilipolles".
Multiplica un orgasme per mil
Irvine Welsh diu que va començar a escriure perquè va fracassar en tot el que havia intentat fer anteriorment. Quan era petit, com milions i milions de nens i nenes arreu del món, va voler ser futbolista. Ho va intentar, però ràpidament es va adonar que tenia dues cames esquerra. També ho va intentar com a boxador. Rebia per totes bandes. El seu grup de punk era un desastre...
Un dia es va asseure davant d'una màquina d'escriure i de sobte es va adonar que el que escrivia tenia alguna cosa d'especial. Tan especial que l'any 2015 de la seva primera novel·la, Trainsppoting, ja s'havia traduït a més de 30 idiomes i venut més d'un milió d'exemplars.
Trainspotting va ser la gran revelació literària de l'any 1993. Ambientada a finals de la dècada dels vuitanta, el debut literari de Welsh era un relat tan cru com divertit, tan violent com emotiu. Un encreuament perfecte entre La taronja mecànica d'Anthony Burgess, El almuerzo desnudo de William S. Burroughs, Ponche de Ácido lisérgico de Tom Wolfe i Crash de J.G. Ballard. Tot ben agitat i mesclat amb dosis de l'humor britànic de tints negres de Tom Sharpe i actitut punk i propulsat pel ritme adrenalínicament hipnòtic del 'Born Slippy' dels electrònics Underworld.
Trainspotting: ionquis il·lustrats que van enamorar la Generació X
Com un Ulises de James Joyce modern però amb quatre protagonistes: Mark Renton, Simon "Sick Boy" Williamson, Daniel "Spud" Murphy, Francis "Franco" Begbie, que van tot el dia fins a les celles de jaco. La pitjor escòria mai sorgida d'Escòcia però amb un estrany poder de seducció. Ionquis, borratxos, hooligans, aturats crònics..., els personatges de Welsh son vomitius, execrables i repulsius, però, també guapos i il·lustrats, és impossible no sentir-se fascinat per ells. Por i fàstic a Edimburg
Escrita originalment en l'inintel·ligible anglès que es parla als suburbis de la capital escocesa, Trainspotting va ser una de les novel·les incloses a la primera llista de candidates al premi Booker Prize, no va acabar passant el tall perquè dos membres del jurat es van queixar perquè la van trobar massa desagradable. Segurament va ser justament això el que va fer que milers de joves d'arreu del món agafessin per primera vegada un llibre: aquella novel·la els interpel·lava, parlava com ells i sonava a les mateixes cançons que escoltaven.
"La gent es creu que això no és més que misèria i desesperació i mort i tota aquesta merda que no cal oblidar, però el que obliden és el plaer que suposa". Diu a les seves pàgines, novament, Mark Renton. "En cas contrari no ho faríem. Després de tot no som gilipolles, collons. Bé, al menys no tan gilipolles. Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica-ho per mil i ni tan sols estaràs a prop".
Ni tiets ni tietes
Andrew Macdonald era un inexpert productor amb un currículum on només figurava una única pel·lícula: Shallow Grave, òpera prima d'un cineasta per tothom desconegut anomenat Danny Boyle. Un thriller en què destacava l'actuació d'un dels seus joves protagonistes, un tal Ewan McGregor.
Era desembre de 1993 i Macdonald havia d'agafar un vol llarg. Hores i hores entre núvols que va dedicar a llegir aquella novel·la de qui tothom li havia parlat. Quan va arribar a destinació va decidir que faria una pel·lícula de Trainspotting. El guió aniria a càrrec John Hodge, el mateix que havia escrit el llibret de Shallow Grave i Danny Boyle tornaria a ser-ne el director. La pel·lícula es va començar a rodar l'abril de 1995.
Impressionats per la seva feina a Shallow Grave, no van dubtar a donar-li a Ewan McGregor el paper de Mark Renton, figura central del relat, personatge que era com una mena de fill il·legítim de Michael Caine a Alfie i Malcolm McDowell a La taronja mecànica. Un cabronàs adorable. McGregor, que va perdre 12 quilos i va conviure amb addictes (va arribar a plantejar a Boyle la possibilitat de col·locar-se d'heroïna mentre rodaven per donar més veracitat al personatge: el director li va treure la idea del cap), ho va brodar.
Ewen Bremner havia estat interpretant el personatge de Renton en l'adaptació teatral que ja s'havia realitzat de Trainspotting. En el seu salt a la pantalla gran va passar a interpretar Spud. A Jonny Lee Miller li van donar el paper del corrosiu Simon "Sick Boy" Williamson impressionats per la imitació de Sean Connery que va fer al càsting.
Robert Carlyle, l'actor més consolidat de tot el repartiment, va donar vida a Francis "Franco" Begbie, un psicòpata ultra violent. "He conegut un munt de Begbies al llarg de la meva vida", explicava Carlyle. "Només cal sortir per Glasgow un dissabte a la nit per creuar-te amb alguns d'ells". Carlyle, escocès com McGregor i Bremner, confessava també que va construir el seu personatge a partir d'un home que nega la seva homosexualitat: la violència de Begbie neix de la negació de la seva personalitat. Welsh diria poc després que justament aquesta era una de les idees amb què va modelar a "Franco".
Trainspotting es va rodar durant set setmanes en una tabacalera abandonada de Glasgow, tret de seqüències molt concretes filmades a Edimburg (l'escena inicial) i a Londres (la final). Amb un pressupost de només 1,5 milions de lliures, la gran majoria de les escenes es van rodar en una única pressa. Al Regne Unit recaptaria 18 milions de dòlars. A Estats Units, on algunes parts van haver de ser subtitulades perquè els espectadors no entenien el fort accés escocès de molts dels personatges, més de 16 milions. Sumant tots els mercats, Trainspotting obtindria uns beneficis de gairebé 80 milions de dòlars. La critica també la va adorar i alabar. I que poques vegades una pel·lícula ha aconseguit mantenir d'una manera tan fidel l'essència d'una novel·la i a la vegada construir tot un univers narratiu i visual propi.
Menció especial mereix una de les millors bandes sonores mai publicades. Playlist gairebé perfecta on es combinen temes com 'Lust for Life' (Iggy Pop), 'Sing' (Blur), 'Deep Blue Day' (Brian Eno), 'Atomic' (Blondie), 'Perfect Day' (Lou Reed) i 'Born Slippy' (Underworld), entre d'altres. Un catàleg d'èxits majúsculs del pop, el rock i l'electrònica que funcionen més enllà de la mateixa pel·lícula, però que des de l'escena inicial amb el 'Lust for Life' d'Iggy Pop, la demolidora seqüència del xut d'heroïna amb Lou Reed descrivint un dia perfecte bevent sangria al parc o el final amb l'electrònica narcòtica d'Underworld, acompanyen i marquen perfectament el to narratiu de la pel·lícula.
Irvine Wlesh tornaria en diversos dels seus llibres als personatges de Trainspotting, i el càsting de la pel·lícula es va reunir de nou el 2017 a T2 Trainspotting, seqüela que també va dirigir Danny Boyle. Encara que molt correcta, no va tenir l'impacte de la seva primera part. I és que com deia Mark Renton en un altre dels moments antològics del film: "El món està canviant, la música està canviant, les drogues estan canviant, fins i tot els oncles i les tietes estan canviant. D'aquí a uns anys no hi haurà ni tiets ni tietes, només gilipolles". I pel·lícules que van fascinar tota una generació com Trainspotting.