"Tria’ns. Tria la vida. Tria els pagaments de la hipoteca; tria les rentadores; tria els cotxes; tria seure en un sofà a veure programes de jocs que adormen la ment i aixafen l’esperit, ficant-te menjar escombraries per la boca. Tria podrir-te, pishing i cagar-te a casa, una puta vergonya total per als mocosos egoistes i fotuts que has engendrat. Tria la vida", reflexiona Mark Renton en una de les cites més icòniques de la literatura contemporània. Sentencia esdevinguda mantra generacional que encapsula el missatge nihilista de Trainspotting, novel·la que va traspassar els límits de l'estrictament literari per erigir-se en referent capital de la cultura popular de finals del segle XX. Aquest estiu la primera novel·la de l'escriptor escocès Irvine Welsh commemora el 30 aniversari de la seva publicació traduïda per primera vegada al català. Ho celebrem!
Mirant els trens passar
Irvine Welsh era un punk de Leigh, el barri portuari d'Edimburg, sense un futur gaire esperançador. Fill d'una cambrera i un estibador, si algú hagués invertit els seus estalvis predient sobre els designis de la seva vida, el més sensat hauria estat apostar-ho tot a què acabaria tancat a la trena una temporada llarga, més que no pas convertit en un dels escriptors més populars de la seva generació, autor d'11 novel·les i 4 reculls de contes i sumant. Welsh era un buscavides, un hooligan de l'Hibernian que vivia en un d'aquells edificis de protecció oficial eixam de chavs i scunners. Agobiat d'encadenar un curro de merda rere un altre curro de merda, va marxar a Londres per intentar subvertir l'Anglaterra thatcheriana tocant el baix al grup The Pubic Lice and Stairway 13. No eren The Clash. Més fàcil lluitar contra la llei pegant un pal aquí i allà. Després de diverses sentències que el van condemnar a fer treballs comunitaris, va triar la vida. Va tornar a Edimburg per ingressar a la Universitat Heriot-Watt University. I aleshores es va posar a escriure.
Trainspotting és el terme que s'utilitza al Regne Unit per descriure l'afició de plantar-se davant les vies del tren i veure els ferrocarrils passar. Apassionant. La primera novel·la d'Irvine Welsh va una mica d'això, del putu avorriment d'un grup d'amics en decadència que no tenen gaire res més a fer que preocupar-se de com aconseguir el següent pico d'heroïna. Mark "Rent Boy" Renton, Simon "Sick Boy" Williamson, Daniel "Spud" Murphy, Francis "Franco" Begbie son antiherois amb els quals és impossible no empatitzar. Ionquis cools de vida xunga que escolten Lou Reed i llegeixen alta literatura. Zombies atractius amb què t'agradaria sortir una nit de festa, tot i que saps que, entre discursos de filosofia nihilista, t'acabarien mangant la cartera per sortir corrent a buscar el dealer de confiança i tancar-se al pitjor vàter d'Escòcia per punxar-se per la vena. Són uns merdes, però els adorem. Maleït Irvine Welsh!
Una novel·la que fereix sensibilitats
Publicada l'estiu de 1993, Trainspotting pot recordar les primeres novel·les de Bret Easton Ellis (així com també pot evocar-nos a Hubert Selby Jr o la prosa malaltissa de Chuck Palahniuk), però si l'escriptor nord-americà es fixa en la cara més depravada de les classes benestants ianquis: la psicopatia rere el glamour; l'inframón de Welsh són els barris més xungos d'Escòcia, els dels carrers que fan olor de fish and chips, vòmit i pixat. Un relat amb una estructura polièdrica pròxima a l'objectiu cinematogràfic de Quentin Tarantino i un estil lacerant com un ganivet de carnisser amb poca afició per la higiene. Llegir Trainspotting (i tota la resta d'històries de Welsh) pot ser tan agradable i plaent com netejar-se el cul amb paper de vidre. De fet, la novel·la va estar nominada al Booker Price d'aquell 1993, però va acabar sent exclosa de la short list final perquè havia ferit la sensibilitat de dos dels membres del jurat. Que bombin als acadèmics, la vida quotidiana pot ser així de crua i cruel.
Com deia The Sunday Times en la seva ressenya, Trainspotting (de la qual Danny Boyle va fer-ne una adaptació cinematogràfica magistral) era la veu del punk creixent molt més sàvia i eloqüent. O Millor encara, com sentenciaven a Rebel Inc. "mereix vendre més llibres que la Bíblia". Un clàssic contemporani imprescindible i obligat que va inspirar tota una generació, del qual celebrem els 30 anys de la seva publicació. Efemèride que, i això sí que ho hem de celebrar, ha vingut acompanyada de la seva primera traducció al català cortesia de Manifest Llibres, firmada per Esther Roig. Ballarem el Born Slippy d'Underworld en el seu honor.