Vaig començar a escriure aquest article dilluns, el dia de Sant Joan. Maldormida de la revetlla i amb una idea que feia dies que em donava voltes al cap: els meus finals de juny són com un abisme. L’avantatge de l’experiència és la repetició. Ja m’ho conec. Problemes de ser professora i tenir dos mesos de vacances, deveu pensar. Sí, tot el que vulgueu. Però segur que m’enteneu si us dic que juliol pot ser un buit i una estesa de temps que no pots no saber aprofitar. El final d’una volta: fes tot el que durant el curs has pensat que faries a l’estiu. I si decideixes no fer res apaga el corcó del remordiment. Però l’atzar va voler que el mateix dia que el començava a escriure hi hagués un gir de guió: s’iniciaven unes noves obres a la R8 i la R4, la línia entre Manresa i Sant Vicenç de Calders (la meva) i hi hauria un tram tallat. Del 24 de juny a l’11 de setembre. Dues festes nostrades i 80 dies d’un autobús entre Castellbisbal i Molins de Rei, primer, i Molins de Rei i Martorell, després. Servei alternatiu per carretera, que en diuen ells.
Total, que volia parlar del temps i en parlaré igualment. I el temps d’aquest estiu serà una mica més perdut, una mica més incert a la nostra RENFE de cada dia. Tinc sort de ser una persona pacient. Em resigno davant els embats inesperats i la força major. Tinc encara més sort perquè quan agafo aquest tren no vaig a la feina, sinó al Penedès de visita o de cap de setmana. No m’espera una aula d’adolescents ni un horari per complir. No s’hi pot fer res, doncs esperarem. Mirarem la gent, mirarem el mòbil. Però una cosa és esperar puntualment (quina idea tan poètica i contradictòria) i l’altra convertir en una odissea un trajecte que s’hauria de fer en cinquanta minuts. Ja fa unes quantes setmanes que, com que aquest tren no arribava a Sants (pel robatori de coure), he anat fins a Cornellà en metro. I allà en tren fins Sant Sadurní. Ara el podré agafar a Sants, però només fins a Molins. I allà baixarem i agafarem un bus i farem la carretera fins a Castellbisbal, on baixarem i entrarem apilats, caminant de pressa, i creuarem la via amb aquella calor i agafarem un altre tren.
Ja ha passat altres vegades (en altres trams). Ja m’ho conec, també. I em sé les concjuntures que hi has de tenir en compte: les maletes i els cotxets al portaequipatge del bus i espereu un moment, que no sabem per què no l’obren, i ara som massa gent i el bus està ple, espereu, que de seguida en vindrà un altre (i si has agafat el primer bus i ja ets al tren espera una mica més, que no surt perquè espera que arribin els del segon bus). I a vegades a Castellbisbal no hi ha bus perquè és el que ve amb la gent de Molins i arriba tard perquè el tren també anava tard. Sembla un acudit, però és la RENFE. I he escrit el verb esperar quatre vegades en quatre línies. Sé que la vida és una espera constant i que esperar et fa imaginar i crear i arribar a llocs insòlits. Però sabeu què? Esperant et mors una mica, també. Per això espero que aprofitin les obres per anar construint un monument en alguna de les trenta-set estacions de la R4 dedicat a tots els usuaris que aquestes nits tòrrides d’estiu somiaran trens en flames.
Espero que aprofitin les obres per anar construint un monument en alguna de les trenta-set estacions de la R4 dedicat a tots els usuaris que aquestes nits tòrrides d’estiu somiaran trens en flames
Això ho sabem: no hi ha res que uneixi més que compartir una estona (aquí una estona llarga) de desgràcia. Et mires amb la gent (del tren al bus o del bus al tren o esperant a un lloc o a un altre) i deixes anar una mica de renec i fas que no amb el cap. La comunió amb aquells amb qui segurament no comparteixes gaire més que l’espai-temps d’unes andanes desertes. Res al món agermana tant com tenir un enemic comú, com sentir el mateix odi contra algú. A vegades fins i tot es canalitza injustament cap als pobres treballadors que donen la informació i que no tenen culpa ni del tall, ni de les obres ni del bus que hauria de ser-hi i no hi és.
Volia parlar d’això tan abstracte del buit de juliol i he acabat baixant a la terrenalitat d’unes vies bullents on mai no saps a quina hora passarà el tren. Aquí no hi ha buit, al contrari, arribes al destí ben ple, fins als nassos de l’excursioneta llobregatina. Acalorat, cansat, perdut. La RENFE és la injustícia repetida i l’amargor cíclica. De fet, ja fa temps que cada vegada que l’anomeno afegeixo, abans de les sigles, un sintagma pejoratiu que no puc escriure. Poseu-hi imaginació.