M. Night Shyamalan fa molts anys que divideix el personal, fins al punt que ara mateix se l’estima o se l’odia sense matisos. Però el més important és que a ell li importa un rave. Per això el seu cinema s’ha desfet de les velles cadenes (és a dir, l’obsessió per demanar-li girs sorprenents i monuments a l’originalitat) i s’ha tornat més lliure, més desacomplexat, més torracollons. Les seves pel·lícules són veritables desafiaments, tant en la suspensió de la incredulitat com en les seves reformulacions dels gèneres clàssics.
La trampa no farà altra cosa que obrir encara més la bretxa amb els seus detractors, i justament per això paga tant la pena
La trampa, que va arribar a les sales de cinema aquest passat divendres, no farà altra cosa que obrir encara més la bretxa amb els seus detractors, i justament per això paga tant la pena: aquest entremaliat thriller de consum ràpid i solucions impossibles t’atrapa per molts motius, però el principal de tots ells és que et contagia la sensació que el cineasta manipula les teves expectatives. I aquesta manera de fer cristal·litza en una espiral d’inseguretat, de no saber si el que mires és una intriga lineal o, per contra, la perversa projecció mental d’un psicòpata. A estones és convencional i en d’altres, estranya; penses que et pren el pèl i després et trobes una escena (com l’impagable diàleg dins d’un garatge) que et fa dubtar de les seves intencions. Shyamalan en estat pur, perquè l’estil del cineasta es basa, sobretot, en aquesta relativització del que entenem com a ordinari.
Agradarà més o menys, però pocs directors actuals filmen tan bé i amb aquestes ganes de no posar-ho fàcil
Un homenatge als referents
Més que en cap altra de les seves obres, La trampa és un homenatge als dos directors que més l’han influït. De Hitchcock en pren la idea de convertir el punt de vista en un mirall trencat: com a Psicosi o Frenesí, ens fiquen en la pell d’un assassí en sèrie i se’ns força a ser còmplices de la seva lluita per la supervivència. No hauríem de voler que s’escapi, però ens estimula veure’l sortir-se amb la seva. Fins i tot hi ha una referència argumental molt explícita a Sospita, un altre gran títol del mestre. De Brian de Palma en rescata el seu gust per les personalitats fragmentades, per les subtileses de posada en escena (aquests plans de detall que prefiguren futures accions dels personatges) i per la (de)construcció d’un escenari que respira tant o més que els protagonistes de la funció. Mirant-la penses en Impacte, en En nombre de Caín i, sobretot, aquella obra mestra mai prou reivindicada que és Ulls de serp. Però per damunt de tot és Shyamalan, un Shyamalan que s’ho passa pipa torpedinant els clixés dramàtics de la relació entre pares i filles, fent visibles els traumes del protagonista en el moment més insospitat (la mare, un nexe d’unió entre els imaginaris de Hitchcock i De Palma) i traient un immens Josh Hartnett de la seva zona de confort. Agradarà més o menys, però pocs directors actuals filmen tan bé i amb aquestes ganes de no posar-ho fàcil.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!