“L’Alan volia ser un heroi, perquè així no li farien el mal que li van fer com a home”. Així explica l’Ester Albert com el seu fill es va fer seu el famós missatge del superheroi Batman. I així, envoltats de pòsters, tasses i gorres del mític personatge a l’escenari del teatre Poliorama, l’Ester i l’Ander, actor, em fan entrar dins la història de l’Alan Montoliu, un noi trans de disset anys que es va suïcidar a causa de la transfòbia i el bullying que va patir.
“Sempre havia volgut que la mort de l'Alan no quedés en una bossa abandonada”
Aquesta història real, que va passar l’any 2015 a Rubí, torna a pujar a l’escenari de la mà de l’Ander Mataró, també un noi trans, de vint-i-tres anys, que interpreta el protagonista de la història. La Mar Puig i Mateu Peramiquel, veïns d’Ullastrell, coneixien la història de l’Alan i van decidir crear un musical basat en la seva vida, amb el suport de l’Ester Albert, la mare de l’Alan a la vida real i interpretada per Patricia Paisal. “Sempre havia volgut que la mort de l'Alan no quedés en una bossa abandonada”, explica l’Ester. “Al començament clar que vaig tenir dubtes, però mentre es pogués ajudar a una sola persona amb aquesta història, ja em val la pena”. Convençuda relata que l'obsessió del seu fill era estudiar per ajudar a la gent i que, com ell no va poder, s’ho havia proposat ella mateixa.
“Vaig veure l’Ander com el meu fill”
L’Ander Mataró, l’actor encarregat d’interpretar el protagonista, reconeix la complexitat del personatge.“Crec que el que m'ha sigut més difícil és intentar explicar la història des de la veritat. Estem fent teatre, però estem tractant una història real i estem ensenyant la vida de gent de veritat”, comenta. Mare i actor es van conèixer poc abans d’estrenar l’obra i la primera reacció va ser clara. “Vaig veure l’Ander com el meu fill”, em diu l’Ester. L’objectiu estava més que aconseguit. “A l’obra em vaig veure a mi, vaig veure l'Alan, vaig veure el meu pare, com era jo, les baralles, les alegries, etc. Quan la gent veia la Patrícia fent de mi, em deien que m’havien clavat”, reitera. Tot plegat gràcies a una feina impecable dels creadors, els quals només van tenir dues trobades amb la mare de l’Alan per crear la història i tots els seus personatges. “Quan la vaig veure per primera vegada em va afectar moltíssim, perquè vaig veure una obra subtil, trista, alegre, ho tenia tot. I ho van fer amb un tacte tremendo”, assegura l'Ester.
El bullying i la transfòbia sobre l’escenari
El cas de l’Alan és únic, però no és una excepció dins del col·lectiu. Tot i que existís un acompanyament emocional durant la seva transició per part dels membres de la seva família, com el de la seva mare, res no va impedir que altres li fessin la vida impossible. L’assetjament escolar és un dels temes centrals de l’obra i, desgraciadament, també l’és per la vida de molts infants i adolescents. “Pensem que és una cosa que passa molt poc, però no. Quan sortim al photocall després de l’obra ens trobem amb molts casos reals entre el públic”, explica l’Ander.
Un dels propòsits de l’Ester era ajudar a la gent i “evitar que més històries acabin com ho va fer la de l’Alan”. Per aquest motiu, l'obra es dirigeix a tots els públics. L’Ander explica que “no cal ser una persona trans per entendre-ho, qualsevol persona amb empatia podria empatitzar amb l’obra”. Tot i això, ell considera que aquelles persones que estan menys familiaritzades amb el tema són les que més haurien d’omplir les butaques. “És molt bonic quan venen les famílies i després, a fora, veus gent de moltes generacions diferents compartint punts de vista”, comenta l’actor.
“Jo crec que he fet un favor als meus pares perquè crec que han millorat com a persones"
Tot i que el cas de l’Ander és ben diferent del cas de l’Alan, la seva família, fa uns anys, era un d'aquests casos. “Jo crec que he fet un favor als meus pares perquè crec que han millorat com a persones. Ara són molt més conscients de realitats que eren molt allunyades de la seva. De cop, les viuen molt de prop i això els ha fet ser més conscients i més respectuosos amb tot el que ens envolta” explica.
“Vaig picar portes i no vaig rebre ajudes”
I és que davant d’un desconeixement tan generalitzat, el musical ‘Alan’ es fa més necessari que mai. “Jo era la primera ignorant i fins que no m'hi vaig trobar, no tenia ni idea de què era un noi trans”, confessa l’Ester. La informació i l'ajuda per part de les institucions en aquests casos són imprescindibles. Tot i això, a l’obra es ressalta, precisament, el camí que queda per fer en aquest sentit. La mare de l’Alan creu que “Sanitat i Educació haurien de venir a veure-ho”. Queda reflectit a l’obra que en el seu cas, la família van trucar a diverses portes, però no van rebre cap ajuda.
El talent, l’afecte i la delicadesa es barregen sobre l’escenari per crear un relat amb una responsabilitat imperiosa. L’Alan es va enfrontar a la societat que li impedia viure la seva vida lliurement i, fins i tot d'aquesta manera, va acabar amb un dels finals més injustos. Tot i això, la seva lluita ja no és només seva i aquest musical s’ha encarregat de fer-la compartida. La llavor de l’Alan ara ja forma part de nosaltres, gràcies a aquest homenatge a totes aquelles persones que lluiten per fer aquest sistema una mica més just.