Casp, 28 de juny del 1412. Fa 612 anys. Ferran de Trastàmara guanyava la votació de l’assemblea que havia debatut el relleu de Martí I, mort sense successió legítima el 1410. L’elecció de Ferran implicava un gir radical en el guió polític de la cancelleria de Barcelona. Es posava fi a una tradició dinàstica catalana de més de cinc segles que es remuntava a l’època de Guifré el Pilós. Es produïa el fet, totalment inèdit, que una nissaga estrangera passaria a governar la Corona. I s’inoculava la ideologia autoritarista pròpia del règim castellanolleonès, totalment oposada a la tradicional cultura política estamental i pactista catalanoaragonesa. Ferran es va postular al tron per la seva condició de nebot de Martí I, i va assolir el seu objectiu gràcies als importants suports que el van acompanyar. Però qui eren, realment, i d’on venien els Trastàmara?
Qui era Ferran de Trastàmara?
Ferran de Trastàmara havia nascut el 1380 a Medina del Campo, que en aquella època compartia amb Burgos la categoria de principal plaça financera de la meitat nord de la Corona castellanolleonesa. Ferran era el segon fill del rei Joan I de Castella i Lleó i de la seva esposa, Elionor d’Aragó, filla del rei Pere III de Catalunya i Aragó (anomenat el Cerimoniós o, també, el del Punyalet), i germana de Joan I i Martí I (els darrers Bel·lònides). Per tant, Ferran era net de Pere III i nebot de Joan I i de Martí I. Però la seva condició de cabaler (de segundón en la terminologia reial castellana) no li augurava un futur de protagonisme i, per aquest motiu, els seus pares el van casar amb Elionor d'Alburquerque (Salamanca, 1374), la pubilla més rica de la Corona castellanolleonesa i la financera dels seus futurs projectes polítics.
D’on venia Ferran de Trastàmara?
Molt abans que Ferran guanyés l’elecció de Casp (1412), s’havien produït una sèrie d’esdeveniments que el situarien en la primera línia política castellanolleonesa. El seu pare, Joan I, va morir prematurament el 1390, i el seu germà gran, que regnaria com a Enric III, es va asseure al tron amb tan sols onze anys (Ferran, en aquell moment, en tenia deu). Enric III, anomenat "el Doliente" (el malalt) —patia una malaltia que els metges actuals associen amb alguna patologia neurodegenerativa—, moriria, també prematurament, amb tan sols 27 anys (1406). El fill del difunt rei, que seria coronat com a Joan II, només tenia un any, i les corts castellanolleoneses van nomenar una regència bicèfala: Caterina de Lancaster (vídua d’Enric III i mare de Joan II) i Ferran de Trastàmara (germà petit d’Enric III i oncle de Joan II).
Com es fogueja Ferran de Trastàmara?
Aquesta bicefàlia responia a una forta tensió que havia posat el regne al caire d’una guerra civil. Caterina, seguint la tradició de la casa Trastàmara, havia buscat el suport de l’aristocràcia latifundista, a canvi de reorientar la tradicional política autoritària castellanolleonesa cap a un sistema estamental i pactista, semblant al català. En canvi, Ferran seria el primer Trastàmara que teixiria complicitats amb les classes mercantils i amb la baixa noblesa, partidàries d’intensificar les tradicionals polítiques autoritàries i erosionar el poder del seu enemic secular: l’aristocràcia latifundista. Poc després, els interessos de Ferran passarien a Barcelona (1412) i Caterina moriria d’una trombosi (1418). Però el clima de guerra civil no cessaria i el conflicte acabaria esclatant en temps de la seva neboda-besneta Isabel, anomenada la Catòlica (1475).
Com arriba Ferran al tron de Barcelona?
El paper que assumeix Ferran a la crisi castellanolleonesa (1406-1412) és el que explica el rol que adquiriria a Casp (1412). Ferran va esdevenir el candidat perfecte de les potents classes mercantils de Barcelona i València. No tan sols perquè tenia prou prestigi i experiència per a fer front a Jaume d’Urgell, “l’esperança blanca” de l’aristocràcia catalanoaragonesa, sinó perquè era el perfil perfecte per a inocular un sistema polític autoritari, que havia d’enviar els grans barons feudals a la paperera de la història. A més, Ferran era una aposta claríssima per a accelerar un projecte d’unitat dinàstica peninsular —de fàbrica catalana— que perseguia un propòsit claríssim: que els mercaders de Barcelona i València actuessin a la Baixa Andalusia (plataforma de llançament dels viatges atlàntics) com a “naturals” i no com a “estrangers”.
D’on venien, realment, els Trastàmara?
Ferran va guanyar l’elecció de Casp per la força dels seus suports i per l’extensa nòmina d’agents secrets i no tan secrets (però sempre molt ben remunerats) que treballaven per a la seva causa. I no tan sols va posar la primera pedra d’una dinastia estrangera i d’unes polítiques autoritàries, sinó que també va trencar una llei no escrita que impedia els fills il·legítims o els seus descendents asseure’s al tron de Barcelona. Ferran era net —per banda paterna— del rei Enric II de Castella i de Lleó, el primer Trastàmara al tron de Toledo (1366). "L’avi" Enric era un dels fills de la relació extramatrimonial entre el rei Alfons XI de Castella i Lleó (Salamanca, 1311) i la vídua Elionor de Guzmán (Sevilla, 1310), que seria tan escandalosa que esdevindria una qüestió d’estat. Alfons i Elionor van tenir deu fills, i la Guzmán actuaria com la reina "de facto".
Com arriben al poder, per primer cop, els Trastàmara?
Enric II va arribar al tron després d’assassinar —amb les seves pròpies mans— el seu germanastre Pere I (el primogènit legítim d’Alfons XI i últim rei de la nissaga Borgonya). El tràgic destí de Pere I s’emmarca en el context de la Primera Guerra Civil castellana (1351-1369), que va enfrontar les classes mercantils (al voltant de la figura del legítim) amb l’aristocràcia latifundista (al voltant de la figura del Trastàmara). Era una situació radicalment inversa a la que es produiria, mig segle més tard, a Toledo (crisi Caterina-Ferran, 1406-1412) o a Casp (1412). Però el que no canviaria serien els mètodes. Enric II, que en la seva particular cursa al tron convertiria el regne en un immens toll de sang, sempre va remunerar molt bé els seus partidaris. Com ho faria Ferran. Per aquest motiu, seria anomenat “el de las Mercedes”.
Per què "Trastàmara"?
L’ascens d’Enric II al tron de Toledo catapultaria els seus descendents a metes més ambicioses. Però la pregunta és, per què el patrònim d’Enric era "Trastàmara"? Doncs resulta que la família reial castellanolleonesa ostentava el títol de comtes de Trastàmara des del segle XI, que era un domini senyorial situat al centre de Galícia, i que els reis concedien —a títol vitalici— a personatges del seu entorn. Això volia dir que a la mort del comte de torn, el títol i el domini revertien a la Corona. El primer havia estat un tal Froilán Bermúdez (1060). Però a mitjan segle XIV l’ostentava Rodrigo Álvarez, el preceptor (el professor) del futur Enric II. Quan Álvarez va morir (1345), va ser atorgat al seu avantatjat alumne, que el convertiria en el seu patrònim i en el d’una de les nissagues reials més poderoses de l’Europa del segle XV.