Res més desesperant que una sala que porta estampada el nom de l'angoixa en la seva fusta, enganyant amb la seva innocent plaqueta daurada. L'espera, sempre l'aguantar com a resposta a tantes coses que no ens sabem contestar. El no-moviment per intentar tirar cap endavant, com si la inèrcia fos poc més que una cinta de supermercat. Entre aquesta letargia aletegen els protagonistes de Hi haurà un setembre per tothom (al Teatre Gaudí fins al 2 de juny) quan la vida els va passant per davant més lenta que de costum. En algun lloc del seu subconscient no han crescut, no tenen ni arrugues, tampoc no han patit, ni han gestionat, i només continuen sent aquells dos innocentons que es van enamorar a la barra d'un bar, a ritme de Maniac i vodka. Perquè les utopies sempre es dirigeixen millor amb un got de tub a la mà.
Marcel (Xavi Mercadé) i Irene (Núria Florensa) han quedat a la sala d'espera d'un psquiatra infantil per encarar el diagnòstic d'Asperger del seu fill. No estan junts, es van separar fa un temps, no sabem perquè o si n'hi ha. Aquesta és la premissa de la qual parteix aquesta obra: una habitació amb cadires l'única missió de les quals és esperar. A cada minut la narració viatja al seu cronològic passat per rascar noves informacions i després tornar al present, comprenent una miqueta més. Els salts temporals s'entremesclen com una trena i amb notable encert, apostant la resta de la narració a que el que mira serà plenament funcional a l'imaginar-se una discoteca plena, un museu de quadres penjats o un cotxe atapeït de joguines infantils, i s'agraeix la confiança, la maduresa. Alhora, els dos personatges principals porten el pes de tota la història perquè el seu dolor, la gestió del seu mal intern, lidera la moguda, i fa presagiar una cosa que les noves generacions creuran superada: que no hi ha relació sana sense una bona comunicació.
Les paraules que no es diuen acaben impregnant la sala i la tornen, a estones, gris, encara que amb esquitxades d'humor que alcen les comissures a la platea. Dirigida per Laura Porta i Ricard Martí, amb dramatúrgia de Frank Bayer, Hi haurà un setembre per tothom és el retrat d'una relació de parella tristament fallida i la demostració que estimar-se molt no és el mateix que estimar-se bé. També és la materialització del trauma i la cronificació del silenci, que pot ser letal si no és funcional per al subjecte. No sé si d'una forma buscada, crida l'atenció també la divergència entre la gestió dels personatges i el pes cuidador, empàtic a deshora, que acaba recaient en la figura femenina. En algun moment el bucle de retrets i laments, ja pretesament disseccionats, ja sona massa, però la ficció atrapa perquè interpel·la i assenyala moltes facetes intrafamiliars, i tots som xicota, pare, germà, cunyada, filla de.
No ha de ser fàcil empènyer una obra de baix pressuposat, en un recinte petit i sense majestuoses ornamentacions, arriscant-ho tot a dues persones i un destí. La feina es multiplica per molt quan la rebuda aliena és més complicada, i l'aplaudiment ressona amb més força, revaloritzant l'esforç i la il·lusió amb un eco extra. L'experiència de viure el teatre en petit format permet una mimetització verídica, gairebé pots respirar les gotes de suor produïda pels focus, a estones et ve de gust aixecar-te de la cadira i cridar que no es rendeixin, que els entens, que tu també has patit i tens dubtes quan discuteixes amb la teva parella o no desxifres com superar la vida. Aquest setembre acaba demostrant que els traumes cremen més al final de l'estiu, sobreexposats al sol calent, però que l'afecte sempre és més gran a més possibilitats de tocar-nos amb els tous dels dits.