En aquests moments, en ple segle XXI, una onada de dones iranianes s'està tallant els cabells —i cremant el vel— per protestar contra el conservadorisme extrem del seu govern. Tot va començar després de l'assassinat de Mahsa Amini, una dona kurda de 22 anys que va ser capturada per la policia de la moral per portar mal posat el vel. Després d'ella, més protestes i més crits i més morts. Un exemple extrem de violència contra la dona que demostra que els casos extrems existeixen, encara que per a la gran majoria de societats hagi estat més senzill instal·lar-se en el discurs buit de l'ara estem millor. Perquè ni la misogínia és història ni les dones som tan a prop d'aconseguir la igualtat que ens han negat des del dia zero de la nostra existència. D'això en són conscients Clara Segura, Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina, que es van llançar a explicar la història de tres dones nascudes i criades en diferents països i cultures amb la solvència d'una empatia unida per un fil invisible. D'aquest sentiment de sororitat ha nascut l'adaptació teatral de La trena, la novel·la de Laetitia Colombani que va polvoritzar els èxits de vendes a França amb mig milió d'exemplars venuts i gairebé trenta traduccions en curs, i que pot veure's al Teatre Goya de Barcelona fins el 27 de novembre.
El text aborda l'anhel de llibertat de tres personatges femenins que conviuen amb els seus propis fantasmes, alguns d'ells legitimats per unes estructures socials i culturals concretes en funció del lloc en el qual han nascut; d'altres, comuns pel simple fet de ser dones. Des de l'Índia, passant per la bonica Palerm i arribant al Canadà, aquesta producció de La Perla 29, que dirigeix la mateixa Segura, recolza el seu fil conductor en una simple trena: un matoll de cabell que va cargolant-se en si mateix per filar les diferents experiències que pateixen les seves protagonistes fins a convertir-la en una de sola. Es fa evident a través dels punts de vista de Smita, Giulia i Sarah que un paraigua invisible alberga totes les dones i que la lluita pels nostres drets, més que una evident necessitat, és una obligació que només podem liderar nosaltres.
L'obra va començar a caminar el dia que Clara Segura, Marta Marco, Cristina Genebat i Bet Orfila, productora de La Perla 29, es van explicar que havien llegit el llibre de Colombani gairebé alhora. Com si fos obra del destí, van posar fil a l'agulla, i van sumar Olcina a l'equació. Segura es va quedar amb el paper de narradora, matisant alguns detalls quan és degut, gairebé tota l'estona fora d'escena; com una apuntadora noble la missió de la qual és estar al corrent de tot. Les altres tres actrius porten el pes dels tres rostres de dona, cada una posant-se a la pell d'una, però també són constants els canvis de vestuari per a mutar en personatges complementaris, ja siguin criatures o marits, amigues o transeünts. Les tres, amb l'ajuda ambiental de la directora, manegen l'argument a contrarellotge i amb un ritme agosarat, atrevint-se a tot, com una oda metafòrica a la valentia de tantes altres dones que no són elles, però també.
Les casuístiques concretes de cada personatge apareixen no com una tortura, sinó com una oportunitat
Sorprenentment, les casuístiques concretes de cada personatge apareixen no com una tortura, sinó com una oportunitat. La malaltia, la fugida, la destrucció dels convencionalismes conservadors. Per molt magres que les passin, per molt que dolgui veure-les en l'ostracisme vital i social més absolut i decadent, injust, menyspreable, un punyal en l'ànima, els seus problemes es converteixen en reptes superlatius que elles decideixen voluntàriament aprendre a gestionar. Podrien deixar-se arrossegar pel maltractament del temps i deixar-se absorbir per un conformisme patriarcal que silencia tots els seus anhels, però no ho fan. Davant d'una llotja totalment governada per dones, Smita, Giulia i Sarah són la representació interseccional de totes nosaltres, en el que és una picada d'ullet absoluta als perills de diversificar la lluita feminista i alimentar debats contradictoris i excloents fins a punts de no retorn.
Laetitia Colombani ha creat amb La trena una descripció curosa dels que haurien de ser els pilars universals de tot el moviment feminista: la sororitat, la interseccionalitat i la pèrdua de la por. A sobre de l'escenari, les intèrprets porten aquestes sensacions al màxim exponent. Increïbles totes en els seus diferents papers, atrevint-se fins i tot a completar passos de dansa contemporània o de mímica amb una seguretat envejable, les actrius es mimetitzen amb les històries que expliquen com si haguessin conegut aquestes dones i necessitessin predicar el seu missatge com profetes compromeses amb la causa de conquerir tot el que se'ns ha arrabassat, que també és la seva, i la de totes.