Una composició de bidons rovellats, cadires tombades, fanal i reixats ocupa l’escenari de dalt de la Sala Beckett, on fins al 9 de juny es pot veure Qui estigui lliure, una obra escrita i dirigida per Xavi Buxeda i Marcet que es va estrenar la temporada passada a La Villarroel. L’excel·lent escenografia de Mariona Ubia –amb il·luminació de Jordi Berch– respon a la idea del descampat com a lloc de frontera i alteritat on es troben tres amics al final de l’adolescència. La dimensió metafòrica ve determinada pel text mateix, que atorga a aquest territori una categoria d’espai mental –i de vida als marges– on els joves es reconeixen fins al punt de referir-s’hi com “la nostra ferralla”.
Nil Cardoner –o el seu personatge, el Pol, “encallat en una immaduresa crònica”– diu al públic que està preparant la seva entrada. La clau és i no és metateatral. La introducció de què parla representa l’avantsala a l’edat adulta i, alhora, el preàmbul mateix a la peça que ha d’abordar com a actor. L’obra en si, la vida, fer-se gran constitueix el tram intermedi entre l’inici –“un protocol”, diu– i el final –“més instintiu”–. Mireia Vilapuig –la Carla– riu còmplice, i Pau Escobar, que fa d’Àlex, el tercer en discòrdia, es presenta com a detonant: ha estat un any a la presó per haver comès una agressió homòfoba i no sap com explicar-ho als altres. Els tres presumptes amics –en realitat, es desconeixen amb totes les seves forces– busquen la manera de tornar a un lloc al qual alguna vegada van sentir que pertanyien.
L’amenaça de les excavadores que han de venir a sotjar el terreny projecta metafòricament el final de l’adolescència
Silencis, sobreentesos i desfasaments
Després d’aquest inici que juga amb la potencialitat de tota història, accedim a diferents moments d’una relació feta de silencis, sobreentesos i desfasaments controlats –el temps de les borratxeres i les crisis existencials a l’engròs– entre tres adolescents estranys cadascun a la seva manera. El retorn de l’esquerp i hermètic Àlex fa aflorar diverses qüestions identitàries i palesa la violència interior que els tenalla a tots tres. El convicte, que mostra un sincer penediment –com també una ràbia impotent per totes les decisions equivocades que va prendre–, rememora la nit de l’agressió, en què una reacció instintiva, reforçada per l’alcohol –“fins a la punta dels punys”– i el deler d’integrar-se a la colla del nou lloc de residència, el va dur a abraonar-se sobre una parella gai.
En un moment donat, després de molta estona de pul·lular en un visible estat d’alienació, el Pol comença a parlar desbocat i es desmunta. La seva ira callada té a veure amb l’autoodi i la sexualitat reprimida –arriba a dir que se sent com un àngel capat–; la violència que va a buscar quan acudeix a un local d’ambient fent el paper de presa o víctima propiciatòria no fa sinó evidenciar que està en guerra amb la seva pròpia condició. La seva confusió emocional és tan gran –i se sent fins a tal punt violentat pel mandat o la performance de gènere– que necessita, en certa manera, validar l’agressió del seu amic d’infantesa o posar-se al seu nivell.
Per la seva banda, la Carla té por de quedar-se paralitzada per la manca de sentit i reproduir el patró de la mare alcoholitzada davant la tele. Però silencia les seves pròpies frustracions per protegir els altres dos. Rere el reixat, pensa a immortalitzar fotogràficament una amistat ja en descomposició, sobre un paisatge urbà encara més ruïnós que reivindica com a propi, sens dubte per la seva condició de marge, refugi o trinxera. La idea d’enterrar la foto al descampat no deixa de ser una manera molt adolescent d’anticipar-se a la seva pròpia desaparició i romantitzar-la. L’amenaça de les excavadores que han de venir a sotjar el terreny projecta metafòricament el final de l’adolescència. Aquell lloc està a punt de canviar de fesomia i deixar d’existir com a tal.
La intempèrie o esvoranc emocional se’ns fica dintre gràcies a tres poderosíssimes interpretacions
El llenguatge desarticulat i poc eloqüent amb què s’efectua la interacció entre els personatges respon a la voluntat autoral de capturar el codi o registre relacional d’unes persones encara en formació. I malgrat tot, tenen raptes de lucidesa, en què són capaços de plasmar lingüísticament o literària una mirada crítica que sobrepassa les seves capacitats, com passa amb la verbalització del desengany envers la ciutat i els seus ineficients rentats de cara: “hi ha més botox enganxat a les voreres que xiclets, i més parcs de farlopa que de sorra fina”. No aporta gran cosa el discurs de l’encorbatat i demagògic polític municipal que assumeix fugaçment Escobar. Resulta, en canvi, enormement efectiva la sobtada al·lusió al públic com a representació d’aquella “part del mig” de l’existència –adulta, dilapidada– que els tres joves no tenen esma d’afrontar.
El que abans era refugi ha esdevingut territori inhòspit o potencialment perillós. Els tres amics, en altre temps lligats per una necessitat pura, ara s’entrenen a perdre i deixar anar. La seva intempèrie o esvoranc emocional se’ns fica dintre gràcies a les brillants composicions actorals; el text, en canvi, exhaureix fins a cert punt la metàfora. El que ens atrapa, sobretot, són les poderosíssimes interpretacions, dirigides amb fermesa per Buxeda. Cal destacar la credibilitat del vincle, l’organicitat de les escenes de borratxera –vòmits, riures espasmòdics– i l’escalada emocional que sobrevé amb la confrontació dels monòlegs. Entre l’aspresa i la vulnerabilitat, els actors transiten per una gran varietat de matisos que ens trasbalsen i promouen fortament la identificació.