Imatge superior: Rètol bilingüe fala-castellà a San Martín de Trevejo / Olarcos-Wikipèdia
La celebració ahir dissabte del Dia de les Llengües Extremenyes va provocar tot de reaccions des d’un espanyolisme recalcitrant que considera que qualsevol desviació del monolingüisme oficial és un atemptat contra la línia de flotació d’una idea nacionalista d’Espanya.
L’anunci d’un programa a Televisió —en desconnexió a Extremadura— va ser el detonant d’un seguit de crítiques furibundes que no només neguen l’existència d’altres llengües en aquell territori sinó que consideren que parlar qualsevol cosa que no sigui castellà és la llavor de la sedició i el separatisme. Sense esmentar Catalunya, se’ls entenia tot.
El cas és que, efectivament, a Extremadura s’hi parlen tres llengües a banda del castellà, que és la que parla la majoria de la població i l’única que té el rang d’oficialitat. Aquestes tres llengües són variants dialectals de tres idiomes veïns, el portuguès, el gallec i l’asturià, tenen una territorialització força clara i cap d’elles gaudeix d’un estat de salut gaire confortable. A aquest panorama, a més, cal afegir el castúo, que és el nom que rep el castellà parlat a Extremadura.
Mapa lingüístic d'Extremadura / Wikipèdia
El portuguès d’Olivença
La vila d’Olivença i la veïna Tàliga, les dues a la província de Badajoz conformen el territori de l’anomenat portuguès oliventí o rayano —de raya, la manera com es coneix la frontera entre Espanya i Portugal—. Es tracta d’un territori disputat històricament entre els dos països i que els espanyols van conquerir de manera aparentment definitiva el 1801 tot i que Portugal l’ha reclamat en diverses ocasions al llarg de la història.
La supervivència de la llengua portuguesa és una mostra de la identitat d’aquesta població, per bé que actualment es tracta en un idioma en clara recessió, relegada només a les persones majors de 65 anys. Sense cap reconeixement oficial i amb la transmissió familiar trencada en favor del castellà, l’única esperança actual és la inclusió del portuguès en els plans d’estudi, ofert actualment com a segona llengua estrangera al costat del francès.
L’asturià del nord d’Extremadura
L’asturià o asturlleonès es va expandir històricament fins el nord d’Extremadura, on encara queden enclavaments que conserven una variant d’aquesta llengua, coneguda amb el nom genèric d’extremeny -estremeñu-. També hi ha algunes zones de Salamanca que la mantenen, fins i tot amb un cert grau de reconeixement a nivell municipal.
El seu estat és encara pitjor que el del portuguès oliventí, ja que la UNESCO l’ha declarat en perill d’extinció. A la pèrdua de la transmissió familiar i la nul·la protecció d’aquesta llengua s’hi suma l’estatus precari del mateixasturià, on tampoc no ha aconseguit un reconeixement oficial tot i que actualment hi ha una decidida acció social i política en aquest sentit. Una eventual oficialitat de l’asturià a Astúries podria potenciar la llengua a Extremadura abans que sigui massa tard.
El gallec extremeny
El cas de l’anomenada fala és, per sort, una mica millor que l’oliventí i l’estremeñu. Es tracta d’una variant del gallec que ha perviscut en una zona molt concreta de la província de Càceres i de fet, que hagi quedat circumscrita a tres municipis, San Martín de Trevejo, Eljas i Valverde del Fresno ha servit per a que el seu estat actual i la seva capacitat de sobreviure sigui una mica millor que les altres llengües citades.
Tots tres municipis han desenvolupat mesures de protecció en considerar-la part del seu patrimoni i la mateixa Junta d’Extremadura l’ha reconegut com a Bé d'Interès Cultural. En aquests enclavaments, a més, no s’ha perdut la transmissió generacional i fins i tot una certa rivalitat entre els tres municipis s’ha convertit en un altre aliat pel manteniment de la llengua.
Sense dades fiables
Tot plegat, es tracta de tres realitats lingüístiques que sobreviuen a la pressió del castellà. Sense dades fiables de parlants però sobretot afrontant el repte d’evitar que només les utilitzin la gent gran, totes tres tenen el repte d’engrandir el patrimoni lingüístic extremeny. Encara que l’espanyolisme es posi dels nervis.