Va haver-hi un temps en què guanyar el Premi Josep Pla significava a alguna cosa, alguna cosa positiva vull dir. Per adonar-se'n només cal observar la llista dels guardonats. Que entre Onades sobre una roca deserta (Terenci Moix, 1968) i La Vall de la Llum (Toni Cruanyes, 2022) s'hi pot traçar una línia descendent pel que fa a la qualitat literària ho sap tothom. El que queda per determinar, però, és l'instant exacte en el qual aquesta davallada objectiva va convertir-se en una caiguda lliure. Jo no ho sé del cert, tot i que m'atreviria a afirmar que va ser en algun moment posterior al 1985, any en què el premi en qüestió se'l van endur les Tretze biografies imperfectes de Gerard Vergés.
El farmacèutic tortosí, a qui l’Editorial Comanegra ha retornat a les llibreries quan es compleix una dècada de la seva mort, va arreplegar el milió de pessetes que aleshores conferia Destino gràcies a un text particular, que, malgrat el seu títol, era de tot menys un conjunt de biografies. Les seves primeres pàgines ho deixaven prou clar. Sota el pretext d'explicar-nos la vida del pintor Gustave Moreau (1826-1898), l'autor acabava engendrant una mena de collage assagístic on es barrejaven records d'adolescència, postals de viatge, pinzellades de crítica cultural i reflexions acadèmiques sobre el paper assignat a la princesa Salomé en la literatura francesa del segle XIX.
Els tretze personatges del títol, del més cèlebre al més humil, acaben esdevenint poc més que excuses, punts de partida més o menys subtils per a un seguit d’articles
La recepta era potent i Vergés es dedicava a repetir-la amb certa elegància, convertint un text enciclopèdic sobre Giorgio De Chirico (1888-1978) en una variació poètica sobre l’Europa d’entreguerres, o una suposada biografia de la maga Circe en un pretext per parlar-nos de l’artista Dosso Dossi (1489-1542) i, ja de pas, inventar-se gran part de la seva vida. Els tretze personatges del títol –del més cèlebre (William Shakespeare) al més humil (el pagès Josep Cugat)– acabaven esdevenint poc més que excuses, punts de partida més o menys subtils per a un seguit d’articles que els membres del jurat van definir com a textos de “lectura amena i de divertida erudició”.
La llengua bífida de les serps
A aquest món, però, no hem vingut tan sols a divertir-nos i existeix la possibilitat que l’autor del llibre cultivés intencions més profundes que la de fer-nos passar una estona agradable. Així ho afirma, com a mínim, Joan Todó, responsable d’un postfaci –inclòs en aquesta reedició– on ens incita a buscar la “novel·la oculta” que s’amagaria rere les tretze biografies i que estaria guiada per fils conductors com “el tema de la figura femenina” o “la tensió entre vida i escriptura”. No em sembla una mala idea, tot i que, a parer meu, el més interessant del volum és la seva lectura política, que el transforma en una condensació del pensament catalanista de les darreres quatre dècades.
El més interessant del volum és la seva lectura política, que el transforma en una condensació del pensament catalanista de les darreres quatre dècades
Hi ajuden els escenaris on transcorren les vides dels protagonistes, que vindrien a dividir-se en Catalunya (el que s’és), Castella (el que no es vol ser) i Europa (allò que s’aspira a ser), i, també, les qüestions que s’hi tracten de forma més fervorosa. Amb un estil que recorda al de Joan Fuster, l’autor dedica gran part del llibre a parlar-nos de l’endarreriment intel·lectual d’Espanya –tema principal de la “biografia” de Marià de la Pau Graells–, de les perversitats de la Inquisició –al capítol dedicat a Fernando Niño de Guevara– i de la inconveniència del bilingüisme per a la qualitat de la literatura d’un país, reflexió que tanca afirmant que “la llengua bífida només la tenen les serps”.
Això últim ens ho diu tot parlant de Jaume Tió i Noé (1816-1844), escriptor romàntic de les Terres de l’Ebre a qui descriu com un “poeta transferit a una llengua que no és la seva” i en qui sembla vessar totes les crítiques que voldria fer-se a ell mateix i als seus primers textos, escrits en un castellà pedantesc propi dels anys seixanta. L’únic problema de l’atac –que queda complementat amb la cita de Fuster sobre la fredor del castellà escrit pels catalans i la nostra suposada incapacitat per engendrar res de valor en aquesta llengua– és que obvia les profundes diferències entre la diglòssia dels catalans del XIX, que aspiraven a governar Espanya, i la d’aquells van veure entrar els tancs per la Diagonal.
Els traumes de la Guerra Civil, massa forts per a ser superats, es traslladen als segles XVIII i XIX, dibuixant la nostra tribu a l’estil grup de perdedors eterns
Ens trobem, per tant, davant d’un relat que no ofereix res de nou i que serveix, tan sols, per incidir en el nostre paper com a víctimes perpètues d’una Espanya necessàriament castellana i malvada, forjada just després de 1714 i on els catalans s’haurien convertit en individus sense veu ni vot des del primer moment. Els traumes de la Guerra Civil, massa forts per a ser superats, es traslladen als segles XVIII i XIX, dibuixant la nostra tribu a l’estil grup de perdedors eterns, com si el General Prim no hagués existit, com si Cambó no hagués intentat catalanitzar l’estat o com si, el 1860, Tetuán no s’hagués omplert de soldats amb barretina vinguts d’arreu del Principat.
La culpa no és de l’autor, que va fer el que va poder amb el que tenia i que, al cap i a la fi, va acabar escrivint un llibre prou intel·ligent i entretingut. Però, malgrat tot, és feina meva recomanar a tot aquell que vulgui apropar-se a les seves Tretze biografies imperfectes, que ho faci amb la precaució que caracteritza els bons arqueòlegs. Quaranta anys no passen en va i hi ha concepcions del món que faríem bé de deixar definitivament enrere. Crec que tots plegats hi sortirem guanyant, fins i tot el senyor Vergés, que, com tots els pensadors, escrivia per a ser superat.