Tricicle va celebrar 40 anys anunciant el seu adéu als escenaris. El trio còmic que va revolucionar el teatre gestual català posava fi a quatre dècades fent riure a diverses generacions. La pandèmia, a més, va fer-los cancel·lar les darreres representacions de comiat, per la qual cosa el seu adéu ha tingut alguna cosa de mutis discret. Una discreció que no s'adiu amb quatre dècades d'èxits, aplaudiments i rialles. Segons els seus càlculs, de rialles n'han aconseguit produir 17 bilions –a raó d'una rialla cada 8 segons– amb més de 3.000 gags representats a 150 ciutats diferents davant més d'un milió i mig d'espectadors. Totes aquestes xifres de rècord, sense haver usat pràcticament ni una paraula.
Tot i que el crític Joan de Sagarra no els va pronosticar gaire futur sobre l'escenari –"con los mimos ya se sabe: a fuerza de dominar el cuerpo terminan por olvidarse de la imaginación"– el grup nascut l'any 1979, en un moment de renovació teatral i quan apareixen altres companyies que s'allunyen del teatre de text convencional, com Comediants, la Fura dels Baus, Vol-ras o Els Joglars, per una representació a Breda, ha acabat convertint-se en part de la memòria de diverses generacions d'espectadors. Tot i que Joan Gràcia (Barcelona, 1957) treballava en un banc, Carles Sans (Badalona, 1955) estudiava Dret, i Paco Mir (Barcelona, 1957) volia ser dibuixant, la seva trobada a l'Institut del Teatre va ser decisiva.
Del "teatre intel·lectual" al petit Teatre Llantiol omplint forats buits de la programació a l'actuació memorable a l'Un, dos, tres, donant vida al Soy un truhán, soy un señor de Julio Iglesias, que veuen 22 milions d'espectadors. Són els culpables d'haver introduir l'humor a les cerimònies olímpiques –la seva actuació a la clausura de Barcelona 92 és un dels grans records d'aquells Jocs Olímpics– i formen part de la història de TV3. Una llarga trajectòria reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura 2020.
Ara, l'exposició Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge, comissariada per Juli Capella, i que es pot veure al Palau Robert, ressegueix els seus quaranta anys sobre els escenaris a partir dels seus espectacles més recordats, com Manicomic (1982), Exit (1984), Slastic (1986), Entretres (1996), Sit (2002), Garrick (2007) o Bits (2012) que el grup va rememorar a través dels millors gags en la seva darrera obra de comiat, titulada Hits (2016). Aprofitant l'exposició, hem pogut parlar amb Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans, els tres integrants del grup, sobre aquesta mostra que se'ls hi ha dedicat, el reconeixement institucional i el del públic, els seus plans de futur i, perquè no, la possibilitat d'un retorn després d'aquest del descans indefinit anunciat.
Passejant per l'exposició, amb totes les fotografies, els vostres objectes, vestuari, vídeos... com es reviu tota aquesta història?
Joan Gràcia Jo ho visc amb orgull i una mica de nostàlgia... Nostàlgia perquè quan em veig amb 20 anys menys i 20 quilos menys, no m'importaria gens tornar-hi. Però, sobretot, quan mires enrere veus que hem treballat molt i la gent ens ha estimat molt. Això és el més important.
Paco Mir: És una acumulació de bons records. Diuen que "cualquier tiempo pasado fue mejor", però mirant enrere t'adones que has estat molt capficat amb la teva feina i no t'has adonat de tot el que feies realment. Mirant enrere veus que hem fet moltissimes coses, més ben fetes del que ens imaginàvem.
Carles Sans: És una satisfacció veure que hem treballat molt i que se'ns obsequia amb aquesta mena d'àlbum de fotografies corpori que ressegueix la nostra vida. El més sorprenent de l'exposició, però, és haver aconseguit una entitat tan preciosa d'una cosa que ens semblaven trastos vells, resulta que tenen una entitat preciosa.
Hem fet moltissimes coses i més ben fetes del que ens imaginàvem
L'exposició coincideix amb els vostres 40 anys i el vostre adéu dels escenaris. La vostra, és una retirada en un moment dolç?
J. G: Fa uns anys vam pensar que a partir d'una edat ens tocaria retirar-nos, perquè fem un teatre molt físic i és obvi que no tenim vint anys. Els quaranta anys eren un bon número per dir adéu, però a més, és millor retirar-te quan estàs a dalt que no pas que el públic et retiri. A vegades ha passat amb artistes, que cada vegada tenen menys públic o el tenen més vell i això ens provoca molta tristor. Per això vam decidir fer dir adéu en en un moment en que encara omplim teatres.
Heu dit que, tot i que el reconeixement del públic sempre l'heu tingut, no havíeu estat reconeguts per les institucions catalanes com tocaria. Heu rebut el Premi Nacional de Cultura i ara se us dedica una gran exposició. El deute està saldat?
P. M. A vegades penses si no hem hagut de fer més coses perquè se'ns acabi reconeixement, com el cas d'aquella gent que ha de fer més per ser tractat igual que els altres. En el nostre cas, potser per ser tractats igual que els actors de teatre de text, que sempre sembla que sigui l'únic que val, hem hagut de fer més coses de les que caldria. És potser una tonteria, però hem fet coses que la gent potser ni sap que les hem fet.
En aquests quaranta anys heu fet riure a diverses generacions d'espectadors.
J. G. Una de les sorts que hem tingut és que ens han vingut a veure els pares, després els fills, aquests fills han sigut pares a la seva vegades i al final ja ens venien a veure tres generacions diferents. Això és molt bonic i et fa veure que el públic no envelleix amb tu, sinó que es va renovant i té relleu.
El nostre públic no ha envellit amb nosaltres, sinó que s'ha renovat amb noves generacions
Heu estat quaranta anys sobre els escenaris, però sempre renovant-vos. Això sí, no heu parlat mai.
P. M. No hem parlat mai, perquè no tenim formació de text excepte el Carles, però cada vegada més hem optat per la paraula gravada o, en l'últim, parlant. Ens hem permès fer el que ens ha donat la gana. Som mims perquè tenim aquesta formació de mim, però el nostre estil ha estat triar la millor eina per arribar al públic en cada moment.
En aquest sentit, tothom té un record del Tricicle a la seva memòria.
J. G. Curiosament, cadascú en té un però sovint són molt diferents. Potser van veure un espectacle en un moment determinat que coincideix amb que van conèixer l'amor de la seva vida. La gent no té un record nostre, sinó que en té molts i vinculats a la seva vida. A vegades hi ha gent que fa un espectacle únic tota la vida, però nosaltres hem tingut la sort de fer-ne molts i molt diferents.
El teatre sense text us ha permès triomfar arreu del món, però.
P. M. Ha estat una facilitat trobada, perquè no vam triar el teatre gestual per poder viatjar arreu del món, sinó que era el que estava de moda en aquell moment que vam néixer. Els Joglars i Comediants estaven en el seu apogeu, l'Albert Vidal havia visitat els teatres de Barcelona, hi havia mims americans actuant aquí, va arribar el Jango Edwards,... hi havia una eclosió d'artistes del gest i nosaltres ens vam ficar en l'onada. A vegades diem, en conya, que si a inicis dels vuitanta hagués estat de moda la sarsuela, ara seríem sarsueleros.
Si a inicis dels vuitanta hagués estat de moda la sarsuela, ara seríem sarsueleros.
Què té el número tres que el fa tant especial?
P. M.: Diuen que els aparells tècnics tenen tres potes perquè no vagin coixos. Ser tres quan prens decisions permet ser 2-1 o 3-0, i això facilita molt les coses. La millor decisió, però, és el 3-0.
Després de Tricicle, què?
J. G: Com que ho hem deixat omplint teatres, si en algun moment ens ve de gust fer quinze dies a Barcelona o a Madrid, sempre podem tornar. Si ens ve de gust.
C.S: Cadascú té els seus projectes personals, però com a Tricicle alguna cosa anirem fent, sí. Però, com està la situació, no ens podem plantejar gran cosa, malauradament. Potser quan tot això passi se'ns acudeix una cosa i tornem, però sense pressa.