"Em recordo amb dos anys cantant Aserejé", confessa Triquell. L'enfant terrible d'Eufòria publica avui el seu primer disc, Entre fluids, àlbum que el destaca com mooooolt més que un cantant sorgit d'un talent show televisiu. 100% talent, 110% carisma, ha firmat un àlbum que, en el seu continent i el seu contingut, és pur 2023: pop que no eludeix els ritmes que marquen el tempo de la seva era; però alhora deixant entreveure un coneixement de referents i influències on figuren els noms claus de la història musical de les últimes dècades. Triquell domina i el seu debut és un molt bon disc. "Crec que ja ho havia dit algun cop, però aquest és el primer record que tinc vinculat a la música. Recordo també escoltar la Isabel Pantoja al cotxe. També el Mysterious Ways d'U2".
Las Ketchup, Isabel Pantoja i U2. Una combinació curiosa.
En Bono és el meu crash. És una icona. M'agrada molt com a lletrista, com a activista, com a persona, l'estil que té, el seu flow... I que consti que la Pantoja també té un flow brutal. Tinc tot un batibull de records gràcies al meu pare, que m'ha ensenyat molta músca. Però no vull semblar el pedant de torn, cintant un munt de noms de grups i de discos.
Tira!
Recordo un concert de The Cure. Vaig al·lucinar amb el Robert Smith, amb aquell pentinat, amb les ungles pintades. Tot com molt emo. Un carisma que no se l'acabava. També recordo flipar amb el David Bowie i preguntar-li al meu pare per què tenia un ull de cada color. O un concert de Rammstein. El tio es llançava per una tirolina. I s'encenia foc i es pixava sobre el públic. M'agradava indagar com s'ho munten els artistes. El Chris Martin de Coldplay tocant el piano tot amarat de suor. L'Amy Winehouse a l'Albert Hall. Extrem. Un flow increïble, també, el de l'Amy Winehouse. M'agrada arribar a què hi ha darrere de cada artista: per què té aquest estilisme, per què escriu aquestes lletres, per què porta aquesta banda. Aquestes parts de l'artista quasi inexplicables, gairebé emocionals. Tenir moltes referències t'enlluerna, encara que siguin diferents.
Com han influenciat totes aquestes referències en la teva personalitat creativa.
Un autor ha de dir i ha de transmetre alguna cosa. Ha d'explicar una veritat. Ha de ser una veritat pròpia. O no té per què. Però jo valoro que hi hagi un univers i un imaginari al voltant dels creadors de contingut, no només de músics, sinó de cineastes, d'escriptors, de fotògrafs...
Un autor ha de dir i ha de transmetre alguna cosa. Ha d'explicar una veritat
Quina és la teva veritat?
No en tinc cap i a la vegada en tinc moltes. No vull formar part de cap departament estanc. Vull poder tolerar i estar rodejat de gent que m'aporti i jo els aporti, sempre que no ens fem mal els uns als altres. Però no ens podem posar barreres.
També tenim les nostres pròpies contradiccions.
Cent per cent i jo el primer. Sóc una contradicció amb potes. I manifestar-ho em fa estar tranquil. Ser consciente que no he d'anar amb una bandera justificant una veritat gairebé religiosa. Potser demà passat la vida m'ha donat una volta extrema i ja no puc dir el mateix que dic avui. I no m'ha de culpar ningú per això.
A mi m'agrada cantar perquè puc vomitar les coses que tinc dins. Això no només és una mena de teràpia personal, sinó que també em permet compartir les meves inquietuds
Si la vida et deparés aquesta volta extrema i, per exemple, ja no poguessis cantar més, com vehicularies aquesta creativitat?
A mi m'agrada cantar perquè puc vomitar les coses que tinc dins. Això no només és una mena de teràpia personal, sinó que també em permet compartir les meves inquietuds. Com qui té l'impuls de fer un dibuix, escriure el guió d'una pel·li o qui té l'impuls d'interpretar un personatge o vestir-se de manera extremada. És aquest impuls el que et permet saciar el bitxo que portes dins.
Fins a quin punt Triquell és un personatge?
Triquell no és una persona. Triquell és una micracultura de persones. Triquell és un projecte de banda. Triquell és un grup de música que ho flipes. Triquell són, també, quatre productors i un equip audiovisual. Tots formem part de la mateixa generació i hem creat un gremi molt guapo que circumstancialment ha quedat amagat darrere de la meva cara. A vegades passa això, que per circumstàncies hi ha una persona que fa de portaveu, però no vol dir que sigui l'únic que té una veritat. En aquest cas, rere Triquell hi ha un equipàs sense el qual no tindria sentit tot el que ens està passant. Vull creure i em fa feliç pensar que Triquell és el mateix grup d'amics que teníem fa 4, 5 o 6 anys. Els mateixos que fèiem música a l'estudi amb dos altaveus cutres, som els que hem fet aquest Entre fluids.
Vull creure i em fa feliç pensar que Triquell és el mateix grup d'amics que teníem fa 4, 5 o 6 anys
Ha sigut fàcil mantenir aquest estatus transversal del projecte convivint alhora amb la teva dimensió mediàtica actual?
Hi ha hagut moments complicats. Sovint sento que l'amor que envio cap a fora a vegades no me l'envio a mi mateix. Potser em falta treball mental per aprendre que he d'estimar-me a mi mateix com estimo el que faig i la gent que he anat trobant aquests darrers dos anys. Però els més propers, la gent que m'envolta, és la que em fa tocar de peus a terra. Són els que m'alerten que he d'abaixar el ritme. Potser tant frenesí ha fet que m'oblidi de gent sense la qual jo no estaria aquí. Per això, tot i que ara visc a Barcelona, sempre que puc vaig a veure la família, els amics de tota la vida... I també procuro trobar temps per estar sol. Perquè també és molt important gaudir de la solitud amb un mateix.
Quan ha estat l'última vegada que has dit t'estimo a algú?
Al meu pare, ahir. Li vaig passar un dels temes de l'àlbum i em va trucar tot orgullós. Vull que la gent s'esperi que surti l'àlbum per escoltar-lo. Mantenir aquest punt d'excitació. Però el meu pare és la meva gran referència musical. En temes de criteri musical és molt top. Li vaig demanar que triés un dels tretze temes del disc i li vaig passar. Li vaig passar Evanjelly (Flowin'), el primer tema de l'àlbum.
Què et va dir?
Em va trucar emocionat. Està molt orgullós. Em va dir que podria estar escoltant-lo 10 hores seguides.
El pare tocava en algun grup?
El meu pare ha fet de tot. La vida el va obligar a ser un currante. Un paio de classe obrera total. I a cop de currar ha tirat endavant una empresa. Per això no ha pogut dedicar-se a la música. És com que veu a través meu un somni complert. Però no des de la frustració, sinó des de la il·lusió. El meu pare és el meu homie, el meu col·lega. Mai ha projectat frustracions cap a mi. I això és d'agrair. Igual que la mare. Estic molt orgullós de qui som. Recordo que la meva primera cançó va ser una composició a piano que vaig titular Wild Horses, perquè tenia uns bpms que eren semblants al cavalcar d'un cavall. Tenia 10 anys i vaig treure uns acords al piano. Recordo tocar-la i que el meu pare m'aplaudís superorgullós. Tots dos han confiat sempre molt en el projecte, en les meves idees. Em deixen seguir el ritme orgànic que hagi de prendre la meva vida, passi per on passi. Això és guai.
Jo Eufòria no sabia què era. Tots anàvem a cegues. Per sort, vam coincidir un grup de persones brutals. La tele té els ritmes que té i a vegades abruma
Com va ser el camí fins arribar a Eufòria?
Jo Eufòria no sabia què era. Tots anàvem a cegues. Per sort, vam coincidir un grup de persones brutals. La tele té els ritmes que té i a vegades abruma. Però va ser això: anar a fer un càsting a veure què passava. I va passar que anava passant etapes sense saber què em trobaria. L'aprenentatge era exponencial, cada dia coneixia mil persones noves. Era una sobrestimulació extrema. Un canvi molt heavy. Jo no sabia res. No sabia quina forma tindria el plató, ni quines cançons podríem interpretar, ni si podríem anar tota la banda. Cap de nosaltres teníem ni idea del que podia ser. Anàvem a cegues constantment, per això no ens podíem crear cap mena d'expectatives. I ara que ha anat bé és com... guai. A més, en aquesta nova edició han fet canvis que molen molt.
Com?
Ara paguen els participants. I això és d'agrair. I l'estigma de cada persona que hi participa no es porta tant a l'extrem. Ja no és tant això de l'experiment del Show Truman sociològic. Sinó una proposta molt més sensible. Crec que aquest any hi ha hagut un punt de sensibilitat més guai.
A Eufòria et vas sentir un experiment?
Un reality és una mica un experiment sociològic. I has d'assumir amb naturalitat que formes part d'ell. Qualsevol cosa que es vegi de tu es porta a l'extrem. Estàs jugant a crear un fenomen mediàtic amb persones, i en gran part, joves. I depèn de com ho gestionis, et pot causar un trauma.
Un reality és una mica un experiment sociològic. I has d'assumir amb naturalitat que formes part d'ell
El programa mai vas deixar de ser tu.
La gent m'ho diu, però jo no ho veig tant. A vegades sóc massa autocrític. I potser sí que ho he gestionat bé, però potser ho podria haver gestionat millor. No ho acabo de tenir mai massa clar. Perquè si tot va bé, però jo internament no estic bé... Està anant bé? Realment és això l'èxit? Perquè si no tens temps d'estimar els que estimes, d'estar bé amb tu mateix... Perquè sino tens temps de retenir res perquè tot és tan frenètic que el temps se t'escapa.
És el peatge a pagar?
No ho vaig assumir tant com un peatge, sinó com una odissea. I el concert al Palau Sant Jordi va ser com arribar a destí: el punt més màgic i més alt a què podíem arribar. Tot i que també hem de ser conscients que hi vam arribar massa ràpidament. No et pots creure que actuar al Sant Jordi és la normalitat, perquè no l'és. No tots els creadors tenen la sort de poder tenir un espai tan bèstia i nosaltres el vam omplir dues vegades. Però aquell va ser el nostre final, i va ser un final feliç. A partir d'aquí hem hagut de tancar una etapa per sortir d'aquest oasi i recuperar el nostre ritme a poc a poc, fent el que has de fer, amb un creixement més orgànic.
El concert al Palau Sant Jordi va ser com arribar a destí: el punt més màgic i més alt a què podíem arribar. Tot i que també hem de ser conscients que hi vam arribar massa ràpidament. No et pots creure que actuar al Sant Jordi és la normalitat, perquè no l'és
Ara ja ho és, d'orgànic, el teu ritme?
No ho està sent gaire, d'orgànic, perquè continua sent molt extrem. Ara tinc tota una gira per intentar tocar de peus a terra.
I potser et trobaràs amb concerts amb 15 o 20 persones.
Evidentment. Però la sort que tinc és que jo ja he fet concerts per 15 o 20 persones. Ja sé què és fer contingut que no té exposició mediàtica, però el fas perquè tens la necessitat carnal de fer-ho i no pretenciosament pensant que hi haurà un reconeixement, tot i que també motiva fer-ho per un reconeixement. Evidentment, tothom vol que la seva obra sigui reconeguda, però jo entenc que tot això és cíclic i que hi haurà una època en què les coses potser no funcionaran tant i no podré fer tants concerts. Però ja ho tinc assimilat, perquè forma part del cicle.
Evidentment, tothom vol que la seva obra sigui reconeguda, però jo entenc que tot això és cíclic i que hi haurà una època en què les coses potser no funcionaran tant
Aquest disc hagués existit sense Eufòria?
Sí, jo crec que sí, però no de la manera que ha sortit. Tot ha influït d'alguna manera. Sense aquest pas per Euròria no hagués tingut un espai tan bèstia com hem tingut per gravar-lo, ni hauríem treballat amb l'Arnau Vallvé (bateria de Manel i productor del disc), que ens ha donat tota una estructura i una visió molt més acurada i professional des de l'experiència de com fer música.
Ja que hi som, quan fa que sabies Manel se separaven?
Evidentment, ho sabia abans que transcendís la notícia, però tampoc molt abans. Jo crec que és un període de descans necessari i orgànic. No és res polèmic, ni de mal rotllo entre ells. Simplement són els ritmes. Portaven molts anys de tute.
Ets fan de Manel?
Sí, sí, sí! Els meus discos favorits seus, són els tres últims, però el meu pare ja me'ls posava de petit. Són un model de coherència i evolució. Un grup com Manel és inspiració en fer el que creus i el que vols. Un model de com crear un imaginari molt propi.
Un grup com Manel és inspiració en fer el que creus i el que vols. Un model de com crear un imaginari molt propi
Per què vas triar a l'Arnau més que com a productor gairebé com a guru del teu projecte?
Ha sigut el nostre guru i el nostre xerpa. Vam connectar al moment i poc a poc vam començar a currar. Quan hi ha sinergia i quan les idees flueixen, tot és més fàcil. Però tant ell, com el Genís (Trani, un altre dels productors del disc), un altre xerpa brutal.
Entre fluids és un disc molt 2023, però amb un background d'influències molt ampli.
Jo és que, de nou, he mamat molta música diferent. Sempre he sigut com molt explorador de l'univers. I quan descobreixo un grup m'agrada indagar. Tot a través dels algoritmes, perquè la meva és una generació algorítmica: escoltes això i l'algoritme et recomana això altre i vas indagant, indagant i indagant i no pares. També he heretat vinils. Soc un friki col·leccionista de vinils. M'agrada anar a botigues de discos, remenar, quedar-me amb el disseny, l'art, el concepte.
Entre fluids sortirà en vinil?
Sí. Ho faig no per rendibilitat econòmica sinó per romanticisme pur.
Quin és l'últim disc que has comprat?
El Swimming de Mac Miller i l'A Rush of Blood to the Head de Coldplay. I en un viatge a Màlaga recentment, em vaig comprar el Bête Noire de Brian Ferry. De fet, al disc fem servir un sampler del tema Kiss and Tell del Brian Ferry.
Les lletres també basculen entre el manual generacional i el sentiment i la reflexió més profunda.
A vegades dono moltes voltes a les lletres, d'altres és escriptura automàtica i després perfilar mètriques i i barbarismes per no liar-la parda amb l'idioma, ja que habitualment ja parlo catanyol. Però normalment em moc per impulsos, amb les lletres, i acabo tirant moltes perquè no em convencen. L'àlbum té una cara A, amb lletres, i música, més lluminoses, i una cara B, més crepuscular.
La festa i la ressaca.
Més o menys, però tot és molt relatiu. Potser un tema que a tu et ratlla i t'emociona, a un altre l'activa.
Tu què escoltes quan estàs trist?
Normalment música trista. M'agrada banyar-me en la merda. Normalment, l'estat d'ànim intento acompanyar-lo amb la banda sonora. De vegades passa al revés, que la banda sonora em porta a l'estat d'ànim. Però si estic depre acostumo a escoltar coses com The Nacional, Love of Lesbian o Lana del Rey.
S'ha de plorar i descomprimir. Va haver-hi uns mesos de la meva vida en què no plorava i no sabia què m'estava passant. Amb el temps m'he donat compte que el que passava era que estava bloquejat emocionalment
Has plorat, escoltant música?
Evidentment, si no significa que hi ha alguna cosa que no va bé. S'ha de plorar i descomprimir. Va haver-hi uns mesos de la meva vida en què no plorava i no sabia què m'estava passant. Amb el temps m'he donat compte que el que passava era que estava bloquejat emocionalment.
Si aquest disc l'haguessis publicat però no l'escoltés ningú, existiria?
Entenc que no. O potser part d'ell sí, però no de la forma que existeix ara. Seria com una versió beta. Tots nosaltres tenim mil coses al disc dur que no es publicaran mai. És com el gat d'Schrödinger: si fiques un gat dins d'una capsa, ningú sap si està viu o mort. .
I tu quan ha estat l'ultima vegada que has escoltat el teu disc?
Ahir. Vaig anar a Sabadell a buscar el cotxe, per escoltar-lo allà. Vaig posar el CD i... em vaig sentir molt orgullós. La música al cotxe és una altra dimensió. També depén del cotxe. Tenia un abans que, ficaves una mica de baixos, i allò ressonava per tot arreu.
Es pot saber quin cotxe tens ara?
Jo tenia un Clio i ara tinc un Mazda 2 del 2009, té 13 o 14 anys. Vivint a Barcelona, és un privilegi tenir un cotxe. Normalment el deixo a Sabadell.
Des de quan vius a Barcelona?
Farà un parell de mesos que em vaig mudar. Des de principis de febrer. I superbé! Tenia ganes de fer-ho. Feia temps que ho pensava. Vaig haver de deixar els curros per entrar a Eufòria i vaig haver de tornar a viure a casa del meu pare. I ara he anat a Barcelona perquè he conegut gent d'aquí. Estic compartint pis amb la Maria Hein i la Yudi Saint X.
D'aquest pis també es podria fer un talent show!
Sí, és brutal. Allà ningú et dirà mai que abaixis la música. Estem parlant constantment de música. Ens ensenyem els temes nous, ens passem les maquetes... Cada habitació té com el seu home studio.
Sortirà projectat conjunt d'aquí?
Ja hem dit de fer música junts, sí. Però ara per ara totes tenim moltes coses al cap: bolos, discos nous... A l'estiu, amb més tranquil·litat, crec que tindré temps per dedicar-me a altres coses. S'ha de fer gremi.