La literatura del jo ha tingut una dècada fulgurant. L'autoficció ha copat les prestatgeries de totes les biblioteques, llibreries, en aquests últims anys. Trobem amants i detractors, però més enllà de qui és el públic potencial d'aquest tipus de formats, tenim històries i les històries poden explicar una cosa fascinant d'una forma tediosa i una cosa insignificant d'una forma increïble. És a dir, el que es tracta, lectors i lectores, és de fer bona literatura. I a Trist tigre, publicada per Anagrama, ens trobem un llibre híbrid que fa ziga-zagues entre l'autoficció i l'assaig amb una claredat aclaparadora. Neige Sinno, guanyadora del prix Femina, finalista del Goncourt, escriptora i autora d'altres llibres com La vie des rats, ens explica l'experiència de l'abús infantil durant la seva infantesa.
Revisar, comprendre, explicar
Aquesta és la història d'una dona, l'autora del llibre, que de nena va patir abusos per part del seu padrastre i reflexiona a través de la seva experiència, apunts literaris, audiovisuals, casos diversos, sobre què suposa l'abús en l'edat primerenca. Fuig de conceptes com la resiliència i de clixés o frases com "la literatura guareix". Sinno no vol guarir, tampoc no vol reparar el seu trauma, vol revisar-ho, comprendre'l i explicar-lo per a, potser, no li passi a cap nen o nena més. Ella va denunciar al seu padrastre quan va marxar de casa perquè no es perpetressin les violacions amb els seus germans. Ell va dir durant el judici que això no hauria passat mai. Per què? A què es referia amb aquesta declaració, per què la va triar a ella.
Sinno no vol guarir, tampoc no vol reparar el seu trauma, vol revisar-ho, comprendre'l i explicar-lo per a, potser, no li passi a cap nen o nena més
Des de la primera pàgina, Sinno relata, sense atenuants, l'infern pel qual el va fer passar el seu violador. I assistim, sense respiració, al testimoni d'una supervivent que vol burxar a la seva ferida perquè, segons ella mateixa, és més complex entendre la ment d'un agressor que l'experiència de la víctima. Durant anys l'autora va explicar un passat fals, una vida que no era la seva. Acompanyar-la en el relat és un camí en què anem escoltant-le que et deixa gelada, atrapada en una atmosfera gèlida i sense encís en la qual constantment veus la nena de 6, 7, 12 anys, patint en mans d'un home que era el seu padrastre.
Guarir les ferides que ha deixat el monstre és possible a través d'aquest llibre? Doncs segurament no. Hi ha una frase molt interessant de David Foster Wallace que cita l'autora: "I si hi ha una cosa que no ha canviat és el motiu pel qual escriuen els escriptors que no ho fan per diners: ho fan perquè és art, i l'art és sentit, i el sentit és poder". I d'això, de poder, tracta en gran part l'acte de violar. "Ho fan perquè poden", diu l'autora. Traçar, classificar, diagnosticar o tipificar els comportaments o els trets dels agressors ens ha fet caure en estereotips grandiloqüents i sobrehumans. I no, són humans, són majoritàriament homes, i ho sabem perquè hi ha dades i hi ha múltiples casos que avalen aquesta informació. Com ens podem explicar sinó el cas de Gisèle Pelicot? La van violar desenes d'homes mentre estava drogada, indefensa. D'això es tracta, del poder, del fet que podien violar-la. I del poder que ara té ella per denunciar-ho, explicar-ho a cara descoberta.
Assistim, sense respiració, al testimoni d'una supervivent que vol burxar la seva ferida perquè, segons explica ella mateixa, és més complex entendre la ment d'un agressor que l'experiència de la víctima
Així doncs, al llibre, l'escàner de la seva ferida va més enllà de relatar uns fets. Parla dels factors que porten una persona a violar, de les infanteses traumàtiques dels violadors i de com, en molts casos, acaben convertint-se en agressors. També parla de les relacions familiars, dels silencis, del tractament de l'abús infantil en la literatura (sí, surt Lolita de Nabokov), o de la importància d'explicar als menors què és una violació.
Neige Sinno durant anys no podia escoltar, ni llegir, paraules com a violeta, violí, ravioli. Totes les síl·labes que ressonaven com a violació provocaven una paràlisi. Neige Sinno és una gran escriptora que ha sabut donar-nos una gran lliçó, i no en termes alliçonadors, sinó d'ensenyament, perquè la paraula és poder i l'heroïna continua sent ella, perquè defensa el seu espai vital, el seu dret a enunciar-se i a sobreviure. Actualment, un de cada cinc nens acaba patint abusos sexuals, segons el Consell d'Europa. A Catalunya, associacions com la de Vicky Bernadet han atès milers de casos. Segons la mateixa associació, un 90% no dirà res fins a l'edat adulta. Si voleu escoltar l'autora, el 2 d'octubre farà una presentació a la llibreria Finestres.