Es despertava el dia rúfol i amb el cel tapat per saludar el que s’havia batejat, per dimensió, com a “Sant Jordi més gran de la història”. A priori, un temps que no feia justícia a la categoria. Però això no semblava inquietar a l’escriptor Andreu Claret, premi Ramon Llull per París érem nosaltres (Columna), que afirmava, a primera hora del matí, que era el temps perfecte per una jornada llarga. “Millor que no faci calor”, advertia amb l’ull expert de qui n’ha viscut moltes.
Després d’un Sant Jordi confinats, l’altre amb les restriccions de la pandèmia i el passat de la pedregada, tocava retrobar-se amb la normalitat de la festa. Els paradistes de la ciutat acabaven de col·locar-se a les voreres dels carrers, a la superilla de Passeig de Gràcia sonaven els primers crits de ‘a tres eurillos la rosa’ i els passejants començaven a omplir la zona designada per a editorials i llibreries, que repetia de l’any passat tot i que amb algunes modificacions.
Després d’un Sant Jordi confinats, l’altre amb les restriccions de la pandèmia i el passat de la pedregada, tocava retrobar-se amb la normalitat de la festa
A la Diagonal, Gemma Ruiz s’encomanava a les seves vambes i a les nous que portava per poder aguantar la jornada: “Espero que les piles em durin molt”, deia amb un somriure esperançat. De nous també en portava Gemma Ventura, guardonada l’any passat amb el Josep Pla per La llei de l’hivern (Destino), que confessava viure amb molta il·lusió el seu primer Sant Jordi com a escriptora, fins i tot assegurant que no havia aconseguit “pràcticament dormir”.
“Avui guanya tothom” recordava Ruiz, que amb Les nostres mares (Proa, Premi Sant Jordi), promet ser una de les autores més venudes de la jornada. I reunia protagonisme la periodista també en l’acte oficial de l’Ajuntament de Barcelona al Palau de la Virreina, on ha estat la pregonera, després de ser-ho ahir al Saló de Cent en el pregó del Consorci de Biblioteques. Avui, Ruiz no s’ha fumat el puro que ahir li va servir per reivindicar la memòria de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. L’aparició estrella ha estat la seva truita de patates, que ha mencionat davant d’un palau ple de personalitats, periodistes i autors.
“L’any passat van venir a casa meva els escriptors de la residència literària internacional de Vil·la Joana”, explicava Ruiz, i mentre els hi feia una truita de patates, els vaig preguntar com s’ho feien per guanyar-se la vida escrivint als seus països. El desconcert dels autors i autores davant la pregunta, li va fer evident la difícil realitat de la literatura catalana, en una nació “sense estat” i amb un mercat petit. Però Ruiz explica que davant de l’enveja per les beques que els creadors reben a altres països, va contraatacar presumint de la unicitat Sant Jordi. La diada com a refugi.
Segons l’alcaldessa Ada Colau, Sant Jordi no només és la festa més bonica del món, sinó també una festa “de l’empatia i l’amor cap als altres. Ho ha dit mentre exhibia fraternitat transfronterera amb Yolanda Díaz, que també feia acte de presència al Palau de la Virreina vestida de vermell de rosa. Es nota, doncs, que Colau no ha estat a Twitter a la setmana prèvia a Sant Jordi seguint la tensa polèmica al voltant de la llengua i de Consum preferent d’Andrea Genovart, l’últim premi Anagrama. Segur que hagués matisat el punt de vista.
Cues per les firmes i un Passeig de Gràcia ple
Les cues davant dels escriptors que firmaven començaven a ocupar el Passeig de Gràcia, algunes fins i tot allargant-se fins tres travessies, com la de l’Alice Kellen. Qui? Us preguntareu. Doncs, una autora bestseller de novel·la juvenil que genera absoluta devoció entre els adolescents. I és que la festa també serveix per comprovar la capacitat de convocatòria d’alguns autors que acostumen a estar fora de determinats focus mediàtics, com si esclatessin la bombolla.
La diada ha deixat també escenes que semblaven tretes d’una pel·lícula dirigida conjuntament per Berlanga i David Lynch. Un exemple, la de Xavier Graset posant-se unes calcetes per sobre dels pantalons a l’escenari de Catalunya Ràdio; calcetes que li havia donat, és clar, Regina Rodríguez Sirvent, autora de Les calces al sol (La Campana), un dels altres títols destinats a destacar a les llistes de vendes. Demostrava que allò que havia dit a aquest mitjà en entrevista, “Xavier Graset i sentit del ridícul no van de la mà”, no era cap exageració.
La diada ha deixat també escenes que semblaven tretes d’una pel·lícula dirigida conjuntament per Berlanga i David Lynch
Al de Rac1, hi feien acte de presència els membres del podcast La Sotana que es conjuraven per superar a Xavier Sala i Martín en la categoria de no-ficció amb la seva Enciclopèdia del Barça (Blackie Books). “Amagueu els seus a les parades i poseu el nostre a sobre, que es vegi més”, demanaven al públic. Com dèiem, la festa de l’empatia i l’amor cap als altres.
Èxit internacional de la literatura catalana
També es conjurava Eva Baltasar, un dels noms destacats de l’actualitat literària dels últims dies. Boulder, la seva segona novel·la, ha estat la primera en català a ser nominada a la shortlist del premi Booker International, un èxit indiscutible. Mentre espera la resolució del premi el dia 23 de maig, assaboria l’assoliment en un brindis a la parada de Club Editor. Per sort, assegura que no és “de les que es posa nerviosa” i que, guanyi o no, el trajecte de Boulder “ja haurà estat fantàstic”. L’ajuda a conservar la calma seguir escrivint en la seva nova novel·la, que, tot i no tenir encara data de sortida, explica ja té molt avançada.
Els escriptors, contents, cansats i alguns fins i tot aclaparats es deixen anar durant el dia i confessen com viuen la diada. Marta Orriols, explicava que el contacte amb els lectors de la diada fa que el fet d’escriure prengui sentit: “el caliu és una empenta a seguir escrivint perquè veus que a la gent li està agradant”. I afegia que gaudeix quan la gent “els explica històries o per què regalarà el llibre a algú proper”.
També compartien els trucs i consells dels que el viuen a la seva banda. Un autor, confessava la importància de no beure massa quan has de signar, per la dificultat d’interrompre la tasca per trobar un lavabo, mentre demanava disculpes per ser “prosaic”. Una opinió que compartien dos altres escriptors, que, uns metres més enllà, comentaven exactament el mateix. Ho feien no molt lluny de passejants que, per la seva banda, es preguntaven si els autors havien “invertit en teletransportació” per ser capaços de passar d’una paradeta a una altra en qüestió de minuts. Coses de la màgia de la festa.
Alguns escriptors havien apostat amb els seus editors que no firmarien més d’un llibre per parada, altres no havien parat de fer-ho
Alguns escriptors havien apostat amb els seus editors que no firmarien més d’un llibre per parada, altres no havien parat de fer-ho. Tots, però, es mostraven contents d’haver tornat a esplendor col·lectiu d’un Sant Jordi que ha recuperat les masses i la normalitat dels anys anteriors, per davant d’una pandèmia a qui tothom comença a mirar pel retrovisor.