Sexe, drogues, alcohol, violència, diners, amor i catàstrofes naturals. Sona engrescador, oi? Evidentment que sí, perquè tots aquests són els fonaments que han donat corda al món en el que vivim des de l'inici dels nostres dies. Per fer un retrat fidedigne de de la realitat que ens envolta, però, caldria afegir un últim element a la llista de termes: fills de puta. L'escriptor i traductor calafellenc Albert Pijuan (1985) en coneix uns quants.
Pijuan és l'autor de Tsunami, el llibre amb el que va guanyat el 30è Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i amb el que ens ha permès somiar en un univers on aquest tipus de persones són ajusticiades. Per desgràcia, es tracta d'una obra de ficció.
Tsunami, d'Albert Pijuan (Angle Editorial)
La novel·la arrenca l'any 2004 a Sri Lanka, un dels punts del planeta més castigats pel tsunami que va sacsejar l'Oceà Índic fa dues dècades . Els protagonistes són els tres cosins Serrahima, fills dels germans fundadors d'un grup turístic amb hotels arreu del globus. A l'illa asiàtica, els primogènits adolescents es comporten com el que són, uns fills de papà consentits, superbs i malparits disposats a aprofitar la seva condició per putejar tothom qui es creuï en el seu camí, posició que no canvia ni tan sols quan l'onada gegant més devastadora de la història moderna està a punt d'arrasar la costa del país. De fet, és llavors quan els tres cosins perpetren la cabronada que serveix de fil conductor de l'acció.
Després del tsunami, l'escriptor ens situa en dos escenaris, primer al 2017, tretze anys després de la catàstrofe, i posteriorment al 2024. Els protagonistes segueixen sent els mateixos, però aquest cop els acompanyen uns secundaris upperians que, ves per on, també tenen l'escala de valors atrofiada. I sense una bona escala, és clar, és difícil escapar d'un tsunami.
L'obra de Pijuan passa de grandiloqüències, no s'agrada i tampoc busca l'aprovació dels revisors elitistes de la literatura catalana contemporània. Sense renunciar al seu particular estil –no utilitza punts–, l'escriptor elabora una trama passada de voltes i ridiculitza els nou-rics hotelers sense pietat, fet que resulta bastant graciós. Farloper incompetent, titafluixa postís o redimit espiritual; l'escriptor demostra que coneix el pa que es dona en aquests terrenys. Coses que passen quan creixes a la Costa Daurada, suposo.
El tsunami és el principi i el final d'una obra que conjuga trets del cinema de sèrie B estatunidenc –difícil no pensar en Sé lo que hicisteis el último verano– i descripcions i personatges palahniuknians; una obra, en definitiva, d'una creativitat de magnitud 9,0 en l'escala de Richter que només podia escriure un xalat. Tant de bo en tinguéssim molts més com ell.