Tots tenim –o hem tingut– motius per desaparèixer. Per començar de zero. Segurament per haver nascut amb un router enganxat a l'esquena, amb totes les meves dades bolcades a Internet des de petit, sempre m'ha fascinat allò dels canvis de vida sobtats. I sempre me'ls he cregut molt poc quan ens els expliquen en una ficció. L'altre dia vaig acabar una serieta, Vivir sin permiso (2018), protagonitzada per Luis Zahera: bàsicament aquesta era l'excusa, tornar a veure el gallec fent de dolentot. També hi havia un agent secret –no revelo res, calma– al que li donen una nova identitat després d'uns quants enrenous. Quina absurditat. Que difícil. Estem tan gravats, tan publicats, tan exposats... Com li donaràs a algú noms i cognoms renovats només per plantar-li un bigoti de categoria en un passaport? Google et troba l'endemà.
Ja no és el Sr. Oda
—És vostè el Sr. Oda? —li pregunten els "mudancers" mentre puja al protocol·lari cotxe negre.
—Sí.
—Doncs ja no l'és.
Plovisqueja en la nit japonesa. El Sr. Oda no en carrega més que una motxilla. Està nerviós. Una "mudancera", al seu costat, a cara descoberta, li toca la mà per tranquil·litzar-lo.
—Ara està vostè segur. Estic orgullosa de vostè —afegeix la "mudancera" que condueix. El tipus fuig de la seva ex. Diu que ha embogit de gelosia.
Al Japó desapareixen 80.000 persones a l'any. Moltes tornen. N'hi ha que són forçades a desaparèixer. Però altres, milers, ho fan per motu proprio. Són els anomenats johatsu, "evaporats", aquells que deixen enrere tot el que tenen. En general, deutes, històries tèrboles amb la màfia, relacions poc desitjables, com la del Sr. Oda. El fenomen es retrata a Johatsu - Into thin air, documental que ha passat aquest any pel DocsBarcelona.
Desaparèixer i començar una nova vida és una mesura gairebé tan extrema com morir o suïcidar-se
Desaparèixer i començar una nova vida és una mesura gairebé tan extrema com morir o suïcidar-se. En certa manera, per fer-ho cal acabar amb tot, amb un passat plomís, i mirar, en part. És per això que descobrir que al Japó aquesta pràctica no només és possible, sinó que és més habitual del que pensem, és inquietant. El film és torbador.
Assumint la mirada exòtica que cadascú li apliqui a tot allò que passa al Japó, en el meu cas bastant, la realitat és que aquestes ciutats plenes de neó, aquests plans generals, aquests carrerons, aquests racons... Són rars. Fins i tot acolloneixen una mica. Les persones que ajuden els "evaporats" són les empreses de "mudança nocturna". I els "mudancers" són el teu pare i la meva mare. Tan normals, que encara ho fan tot més normal i, per tant, tètric. El documental sap quan intimidar i quan ser contemplatiu. Quan ser explícit i quan donar esgarrifança; per exemple, tapant les cares dels anònims. Per alguna cosa responen a aquest títol, per a això paguen, perquè ningú no els delati.
El documental sap quan intimidar i quan ser contemplatiu. Quan ser explícit i quan donar esgarrifança
Però en general no és un metratge taciturn, si més no fosc, passa gairebé tot a la llum del de dia. I a cara descoberta, aquest és el seu mèrit (alguns d'ells amb noms i llocs canviats, esclar). És tan anodí que la gent declari sobre desaparèixer... Sembla mentida que toqui el tema que toca, amb tota la implicació emocional que arrossega! Potser abusa –això sí– dels bustos, dels testimonis. Però seria una epopeia accedir a totes les històries tan ben dramatitzades com la del Sr. Oda. Això és una sort capritxosa. No vull imaginar el procés d'investigació i treball de fonts després d'una trama tan rocambolesca com aquesta. La pel·lícula, col·laboració alemanya-japonesa, la firmen Andreas Hartmann i Arata Mori (resident a Berlín), i no necessiten més de 85 minuts per treure't del cap que això de desaparèixer no pot portar res de bo per si mateix. Perquè, no ens enganyem, no desapareix el que vol, sinó aquell a què no li queda més remei.