Tura Soler (Santa Pau, 1963) no és una periodista convencional. No, almenys, si la comparativa es fa a partir de les regles abusives actuals que prostitueixen l'ofici a cop de clic, d'algoritme i d'immediatesa. Perquè Tura Soler, la ja històrica Tura Soler, no encaixa dins d'aquests patrons asfixiants que prioritzen la quantitat abans que la qualitat: ella prefereix picar pedra, anar al lloc dels fets i observar l'entorn amb la calma d'una investigadora privada, com una depredadora esperant el moment clau per sortir del seu amagatall i atrapar la veritat d'una mossegada. Porta més de trenta anys explicant els successos més pertorbadors del país amb la honestedat i la convicció que et dona fer la feina a peu de carrer sense caure en el protagonisme mediàtic. Té clar que ni és el seu paper ni vol que ho sigui, tampoc en aquesta història.
El 24 d'agost del 2017, Paula Mas i Marc Hernández, una parella del Maresme de 21 i 23 anys, van desaparèixer al pantà de Susqueda. Dies després es va trobar el seu cotxe enfonsat al fons de la bassa; un mes després, els seus cossos. L'únic acusat, ara en llibertat condicional, és Jordi Magentí, un home de més de 60 anys que anys abans va matar la seva dona a sang freda. En contra seva, varis indicis i poques certeses: de les més de 150 proves d'ADN que s'han fet, cap situa l'acusat i les víctimes al mateix lloc. Tampoc se sap on va perpetuar-se el crim exactament, ni es té l'arma, ni el mòbil. El doble crim de Susqueda continua sent, gairebé 5 anys després, tot un misteri: un cas obert que la periodista porta cobrint des del principi i que ara desgrana a El pantà maleït (La Campana), una investigació periodística rigorosa que intenta posar l'accent en tot allò que s'ha fet —i tot el que podria haver-se fet millor—.
Sempre dius que com més vas al pantà i més detalls coneixes, menys entens què va poder passar. Per què?
Només pots entendre per què no s'entén el cas si vas al pantà, et situes i veus les distàncies enormes que hi ha des del punt on es perd el cotxe d'en Marc i la Paula fins allà on el troben enfonsat. L'última cosa que vam descobrir va ser on era l'últim punt en què s'havia posicionat el telèfon d'en Marc, just on en Bartomeu aparcava el seu cotxe. Jo crec que això és un element molt i molt important, perquè estava ubicat allà a l'hora que es fixa que hi va haver els trets. És un element nou que t'aporta una cosa molt important, que podria situar-te on va ser l'escenari del crim. Però llavors et preguntes: si els van matar aquí, com van anar a parar a l'aigua? I com va anar a parar el cotxe a un costat i el caiac a un altre? Sí que cada vegada descobreixes més personatges, elements o camins, però tot acaba sent un gran puzle en el que vas incorporant peces i no les acabes de fer encaixar.
L’últim punt on es va situar en Marc el descobreixes tu i gairebé cinc anys després dels fets.
Aquestes dades se sabien o s'haurien d'haver sabut en el primer moment. Existir existien, però hi havia desajustos entre diferents dades, no se sabien interpretar i es van enviar als EEUU, que van tornar a reenviar les dades sense cap mena d’interpretació. Jo les descobreixo ara i aconsegueixo interpretar-les bé perquè demano ajuda tècnica. La posició dels mòbils és una eina que s'havia d'haver fet servir ja en el moment en què en Marc i la Paula estan desapareguts. Era molt important mirar-ho.
L'error és centrar la investigació cap un objectiu fixat —que és demostrar que l'autor del crim va ser per força Jordi Magentí— perquè tot s'ha construït en base a una teoria hipotètica
Han sigut negligents els Mossos d’Esquadra?
Negligents no ho sé, però crec que hi ha mancances. S’ha de dir que hi han treballat molt, molt i molt, hi han invertit moltes hores, recursos i diners, però l’error és centrar la investigació cap a un objectiu fixat, que és demostrar que el crim va ser a la Rierica i que l'autor va haver de ser per força en Jordi Magentí. Però és que falten molts elements: no hi ha l'arma del crim i no hi ha cap prova material de quin va ser l'escenari. Tot s'ha construït en base a una teoria hipotètica i a una suposició de quina podria ser la successió lògica dels fets. Magentí diu que un d’aquells dies va anar a pescar al pantà, però no aclareix quin i tampoc hi ha res que ho demostri. També falten proves de tipus científiques. Fins i tot va arribar un moment en què el jutge va fer un auto dient que el cotxe de la Paula ja no es considerava prova de convicció i que, per tant, es podia retornar. Per mi va ser un error perquè el cotxe és l’únic objecte que sabem segur que l’assassí va manipular, i em va donar la sensació que això era una descura total. Mira el que s’està fent ara amb la roba de l’Helena Jubany després de 20 anys.
L’única línia d’investigació és la que acusa en Jordi Magentí?
Fins fa quatre dies, em consta que només era aquesta.
I en quin punt estem ara?
Pel que he parlat amb fiscalia, hi ha la instrucció de portar Magentí a judici, que és el que passa quan hi ha un cas en el que s’ha demanat presó provisional i s’ha concedit. Però encara queden moltes proves per fer o per incorporar, com el resultat de les immersions que va fer l’armada buscant els telèfons d’en Marc i la Paula o les proves de so per situar el lloc dels trets, però la realitat és aquesta: que les proves de so tenen l’objectiu de reafirmar que els trets podien venir de la Rierica.
Si en Magentí no tingués antecedents, l'haguessin acusat tan ràpid?
Jo estic convençuda que si en Magentí no tingués el passat que té, hagués estat al mateix nivell que altres possibles sospitosos i molt probablement la investigació no s'hagués focalitzat d'aquesta manera. A ell li està pesant molt el passat. De fet, si et llegeixes tota la seva base acusatòria, quan demanen autorització per investigar-lo un dels indicis que aporten és el seu perfil criminològic en base als fets del 1997, quan assassina la seva dona. Se li crea un perfil de persona impulsiva, que sap fer servir les armes de foc i que ja ha matat amb elles, i aquest perfil suma com a indici, afegit a que se'l va veure pujar amb cotxe a la zona del pantà el dia del crim.
A mi qui em té molt despistada és el personatge d'en Bartomeu.
A mi també (riures). En Bartomeu és un personatge que et deixa totalment desconcertada. Jo quan el vull anar a trobar, com que em diuen que és una persona perillosa, m’espanto i per això em busco la companyia dels meus amics policies per anar-hi segura. I resulta que quan aconseguim parlar-hi també em trobo amb un Bartomeu amable, però tens aquella sensació que ell sabia alguna cosa i no te la volia dir. En sabia molt de despistar i d’encarrilar sempre les converses cap els temes que a ell li interessaven, perquè en sabia molt de moltes coses. Però quan intentaves parlar d'aquell dia i de si havia vist res, tot quedava difuminat. Llavors aquell Bartomeu que sabia molt de tot ja no sabia res.
Amb la seva mort se'n va un testimoni important?
Totalment, per mi se'n va un personatge clau que podia ser un testimoni clau. Ni els Mossos ni nosaltres li vam saber treure res, i jo estic convençuda que sabia alguna cosa. Ell deia moltes vegades que volia marxar del món, i jo sempre li deia que m'ho deixés escrit. Quan el vam trobar mort, el primer que vaig fer va ser preguntar-li al mosso que va entrar si hi havia alguna nota per a mi. Però res.
Però sí que has tingut un amic invisible que t'ha anat guiant.
Sí i no tinc ni idea de qui és. Molta gent em diu que m'ho he inventat com una figura retòrica. Però la meva relació amb ell és aquesta, un dia m'apareix per Twitter i després per correu, i jo no sé qui és. Al principi vaig tenir curiositat, però després vaig pensar que si ell no volia revelar la seva identitat, doncs tampoc l'havia d'incomodar. No m'ha desvetllat quin és el secret del crim de Susqueda, però m'ha aportat molta informació verídica i bones pautes per seguir investigant i preguntant. Sempre m'ha donat molt bones dades.
L'interrogant més gran de tots és per què van matar en Marc i la Paula
I tu, sempre t’impliques tant?
Tots aquells casos que són complexes i misteriosos et creen aquesta necessitat d'intentar anar més enllà, i sobretot amb casos amb els que tens la sensació que la versió oficial no és prou sòlida i que alguna cosa falla. Em va passar el mateix amb el cas del segrest d'Olot. Quan segresten la Maria Àngels Feliu, detenen a dos personatges —Joan Casals i Xavier Bassa— acusats fins i tot del seu assassinat. Gairebé tothom es creia la versió oficial però una companya i jo no ho vèiem clar, vam anar a conèixer-los i vam arribar al convenciment que allò no anava amb ells. I efectivament: ni la farmacèutica estava morta ni ells eren els segrestadors. No és que el periodista pensi que li toca resoldre els temes, el periodista ha de buscar la veritat i explicar-la, i jo he aconseguit explicar moltes veritats a l'entorn del pantà, però no he pogut trobar el desllorigador del perquè van matar en Marc i la Paula ni de qui va ser.
Aquesta és la gran incògnita.
Sense cap dubte. El gran misteri del crim de Susqueda és el mòbil. Si resolguéssim aquest interrogant, tots els altres que pivoten a l'entorn d'aquest s'anirien desvetllant. Sense mòbil és molt més difícil resoldre un cas.
És un crim condemnat al misteri per sempre?
Jo confio que el cas de Susqueda sigui com el cas del segrest d'Olot, que semblava que cada vegada s'embolicava més però va arribar el moment en què va aparèixer una dada clau que algú tenia guardada i es va esclarir tot. No perdo l’esperança. Confio que en algun moment aparegui aquesta clau que pugui aportar la resolució d'aquest cas amb tota la nitidesa del món. No s'hi val dir que no podia ser ningú més que en Magentí. Les famílies es mereixen una constatació clara, confirmada i certificada amb proves científiques de qui va ser l'autor del crim de Susqueda. Malauradament, el temps sempre juga en contra de les víctimes.
I a nivell emocional, com ho portes?
S'ha de mirar de posar-hi distància, però això no vol dir que com a periodista siguis immune als sentiments, és evident que sempre penses en el que han d'estar passant les famílies, en aquest cas d'en Marc i la Paula, que mai han volgut parlar ni aparèixer enlloc. També m'he trobat amb altres persones que han viscut un assassinat proper i busquen un suport. El periodista a vegades fa aquest paper i, vulguis o no, t’hi acabes deixant una mica de tu i t’acaba desgastant emocionalment.
Abans es tenia la sensació que cobrir successos era periodisme de segona
Hi ha algun cas professional que t’hagi superat?
Potser el cas que m'ha afectat més va ser quan es va saber qui eren els segrestadors de la Maria Àngels Feliu, perquè jo els coneixia molt. De sobte havia de començar a escriure sobre persones que eren els meus amics. Però van passar la línia i per dignitat professional ho has de fer. A mida que et vas dedicant a això comences a pensar que no saps fer res més. A vegades la vida també et regala històries meravelloses: jo fa 32 anys que batallo per identificar la noia de Portbou, i és un tema que de cap de les maneres volia oblidar, no podia ser que no se sabés qui era. Tenia a la Guàrdia Civil de Girona fregida, no sé com no em van enviar a fer punyetes. I va arribar l'oportunitat: li vaig comentar a en Carles Porta de poder fer-ne un capítol de Crims, i mira. Quan reps un correu de la germana d'aquesta noia donant-te les gràcies perquè no l'has abandonat i has continuat treballant, doncs penses que la feina de periodista de successos és meravellosa.
Ara que ho dius, abans de Carles Porta semblava que els successos no importaven massa.
És veritat. Carles Porta ha fet trontollar alguna cosa. Jo porto trenta anys batallant en aquest món i abans es tenia la sensació que els successos eren periodisme de segona i que, en un diari, els periodistes de successos eren els que no sabien de res. També hi havia com un sentiment de vergonya alhora de reconèixer que t'agradaven els successos perquè s'associava a que eres un inculte que només llegia temes de sang i fetge. I es va passar una època molt dolenta arran del cas d'Alcàsser i el sensacionalisme als mitjans.
No sé si sap una mica de greu quan una porta dècades deixant-s’hi la pell...
Jo sempre ho dic irònicament, que porto trenta anys picant pedra al diari i crec que fent molt bona feina —ens han donat tres vegades el Premi Rahola—, però ara apareixes amb 3 programes de Crims, que és una estoneta de res, i sembla que això et doni més projecció pública que tota una vida al diari. Suposo que és la màgia de la imatge i de la televisió. Al final, la gent el que vol és que les coses se’ls hi expliquin d'una manera fàcil. Amb en Carles Porta ho parlem i sempre li dic que ell ha posat llum a la meva carrera periodística (riures). No ho dic pas amb gelosia, al contrari, totalment agraïda de poder col·laborar en aquest projecte que ha servit per revalorar el periodisme de successos.
Quin escàner fas de l'ofici de periodista avui en dia?
Veig la professió molt més complicada, i mira que jo vaig començar quan estàvem amb l'Olivetti i abans de les 7 de la tarda havíem de posar l'escrit i el rodet de fotos en un sobre per enviar-lo. Amb la proliferació dels gabinets de premsa i de les xarxes socials, els periodistes ens veiem amb l'obligació de treballar amb estrès i precipitació, i jo sempre dic que la pressa és molt mala companya del rigor i del periodisme d'investigació. Això ens talla les ales. Ara que podem tenir tots els mitjans tècnics que volem, no es té temps d'investigar els temes, ni d'incidir o contrastar, i se sotmet al periodista a les presses del món actual. S'acaba fent periodisme de repetició: agafes la nota per clavar-la i penjar-la per poder ser els primer, quan en realitat al cap de 10 minuts tothom ho ha tirat i ningú ha donat cap notícia genuïna. Sap molt de greu i n'hem de ser conscients, perquè quan un gabinet tira una nota està dient el que ell vol comunicar i no el que tu vols informar.
Treballem amb estrès i precipitació, i la pressa és molt mala companya del rigor i del periodisme d'investigació
Tu també et sents lligada per aquestes pautes del mercat?
A mi mai m'han tocat el crostó, la veritat és que sempre m'han deixat la corda llarga, i estic molt agraïda al meu diari perquè em deixen treballar fora d'aquests patrons d'immediatesa i d'aquesta acceleració. Tot això és gràcies a que no m'han lligat el peu davant l'ordinador i m'han deixat treballar al meu aire.
Lamentablement, no és el que s'estila a la redaccions...
Jo crec que es pot salvar, hi ha gent que està fent temes d'investigació que estan molt bé, tot i que els periodistes també hauríem de saber frenar, perquè ens hem deixat trepitjar molt per les xarxes socials. Crec que hauríem de destriar millor la informació elaborada del que són mentides o dades no contrastades: s'ha de destriar el gra de la palla per poder fer un contingut de qualitat. Però també és important que els mitjans siguin humans, perquè és impossible abastar-ho tot amb molt poca gent. Si hi ha precarietat no es pot treballar els temes en profunditat.