Ara que vivim uns temps de maximalismes i piulades lapidàries, dir segons quines veritats sembla exagerat. Però amb Twin Peaks no hi ha marge d’error: és la sèrie que va canviar la televisió moderna per sempre més. Per diversos motius, però es poden reduir a tres. El primer és que el 1990, quan s’estrena la primera temporada, la tele encara és percebuda com la germana pobra de les arts audiovisuals i, per tant, no estàvem acostumats a què un autor cinematogràfic apostés per la narrativa serial. Que David Lynch, director de Vellut blau, fes el salt ja era un trencament de les regles del joc. El segon, que l’audiència no estava acostumada a veure un enigma a la petita pantalla que no es resolgués de manera procedimental, i encara menys que introduís elements tan onírics o directament hereus del terror. No es tractava només de la investigació d’un crim, sinó de la immersió a un univers oníric que torpedinava els llocs comuns del prime time.
I tercer, Twin Peaks va ser el primer desafiament real i conscient de la televisió actual a les expectatives de l’espectador. Tothom es va entestar a trobar la resposta a una pregunta (qui va matar Laura Palmer?) i després va descobrir que hi ha misteris que són portes a altres misteris, que al seu torn n’obren de nous. Lynch va convertir la sèrie original en l’equivalent televisiu, apartant aquella cortina (vermella) que amaga una veritat que ens pertorba, però no podem evitar voler assolir. Per això en el seu dia no es parlava d’altra cosa, per això dibuixem un somriure de complicitat quan escoltem les notes d’Angelo Badalamenti, i per això ja és història de la televisió.
A data d’avui, el viatge cap a Twin Peaks té tres parts. La sèrie original, per una banda, que vista avui manté el poder de suggestió, però també evidencia els nombrosos problemes de producció de la segona temporada. Igual de fascinant i absorbent, però més erràtica i amb uns episodis finals desconcertants. Després pots aturar-te a Twin Peaks: Fire Walk with Me, pel·lícula firmada pel mateix Lynch que ressegueix els darrers dies de Laura Palmer. Desigual, estranya, però també amb segments inoblidables, oscil·la entre l’afegit innecessari i la provocació tan lynchiana. I finalment la seqüela estrenada el 2017, un retorn no exempt de conflictes (el director se les va tenir amb la cadena pel nombre final d’episodis, divuit) però que, en termes de qualitat, és al podi de les seves grans obres. És un passeig apassionant pels ressons de la sèrie original i també una aproximació als estralls del temps i les sublimacions; aquí ja no va de saber qui ha matat Laura Palmer, sinó d’aprendre a conviure amb els seus (i els propis) espectres. Només Lynch podia estrenar una seqüela tants anys després i convertir-la en un experiment tan agosarat que parla més de l’espectador i de la seva relació amb la imatge que no de la trama original. Una idea, aquesta, que culminava amb un últim pla magistral i esfereïdor que donava un final a Twin Peaks, però certificava que, com l'autor, és eterna.