“Si algun dia publiquem que les vaques volen, creu-t'ho”. Fa uns quants anys, aquest era el claim de la campanya publicitària d'un diari que assenyalava la fiabilitat de les seves notícies, per inversemblants que semblessin. En realitat, ja havíem vist volar vaques a Twister (Jan de Bont, 1996), una fabulosa pel·lícula que barrejava aventures i desastres naturals, plena d'encant i de sentit de l'humor, amb els enyorats Bill Paxton i Helen Hunt (ell per la seva prematura mort, ella per una carrera erràtica que ens va deixar amb ganes de veure-la molt més) repartint química i carisma, a la pell de dos caçadors de tempestes, entestats a aprendre-ho tot d'aquells tornados que, de tant en tant, escombren tot el que troben en Estats com Oklahoma o Nebraska.
Produïda per Steven Spielberg, Twister era un poderós blockbuster, d'aquells que ens desperten la maleïda nostàlgia (ja no es fan pel·lis com aquelles i tal) amb tots els ingredients que van fer gran Amblin, la factoria dels somnis creada pel director de Tauró i A la recerca de l'Arca Perduda
Produïda per Steven Spielberg, Twister era un poderós blockbuster, d'aquells que ens desperten la maleïda nostàlgia (ja no es fan pel·lis com aquelles i tal) amb tots els ingredients que van fer gran Amblin, la factoria dels somnis creada pel director de Tauró i A la recerca de l'Arca Perduda. Vista avui, a més, manté inalterable l'impacte d'uns efectes especials que fa tres dècades ens deixaven amb la boca oberta i els ulls com a plats, ja fos veient vaques voladores xuclades pel vòrtex d'una gegantina columna d'aire o pobles destruïts pels seus efectes, i que encara ara resulten tremendament eficaços malgrat tenir els ulls acostumats al CGI.
Sempre atents a buscar idees noves (no), els astuts executius d'un Hollywood despistat pel canvi de paradigma en la distribució i l'exhibició han pensat que seria interessant recuperar aquell vell èxit dels 90 i fer-li una rentada de cara. D'aquell Twister en singular a un nou Twisters en plural que es fa complicat definir com a remake, seqüela o reboot. No encaixa amb cap de les etiquetes, però si ens posem poc exigents amb el significat dels conceptes, podria ser les tres coses alhora. Per una banda, Twisters, que avui arriba a les sales de cinema, aposta per recuperar l'esquelet de l'original: dos grups de caçatornados es juguen la vida en nom de la ciència amb el motor de l'adrenalina desfermada que desperta el perill extrem. Armats d'ordinadors més potents i de tecnologia més desenvolupada que els seus col·legues de fa 30 anys, però sense haver avançat gaire en el coneixement del funcionament d'aquests perillosos fenòmens naturals, els protagonistes perden el sentit de l'autoprotecció quan albiren un tornado a l'horitzó, i s'hi tiren de cap, amb la voluntat d'enviar-hi sensors que expliquin els seus secrets, o, ara, llençant-hi polímer per aconseguir desactivar les seves amenaces.
Enmig de la competitivitat quasi infantil de les dues bandes de científics embogits per l'addicció al risc, i entre les anades i tornades perseguint columnes d'aire, Twisters ens parla d'assumptes com l'intent de l'ésser humà de dominar una natura que avui, en plena transformació climàtica del planeta, es rebel·la més que mai
I, enmig de la competitivitat quasi infantil de les dues bandes de científics embogits per l'addicció al risc, i entre les anades i tornades perseguint columnes d'aire, Twisters ens parla d'assumptes com l'intent de l'ésser humà de dominar una natura que avui, en plena transformació climàtica del planeta, es rebel·la més que mai. O del desvergonyiment d'empresaris poderosos que s'aprofiten dels drames aliens per omplir-se les butxaques. Reflexions que queden semiamagades en un tot pel show que, no ens enganyem, és la raó de ser de la pel·lícula.
Terror crida a terror
Dèiem que es fa difícil adjudicar-li a Twisters una etiqueta respecte al clàssic que la inspira. En realitat, la història no té cap lligam directe amb l'original, a banda de la premissa i d'un grapat de picades d'ull: per exemple, l'artefacte que ha d'enviar sensors a l'interior del tornado es torna a dir Dorothy, en homenatge a la Judy Garland d'El màgic d'Oz. També escoltarem la protagonista repetint la mítica frase de Bill Paxton, I'm not back. I, igualment, hi trobarem un efecte mirall amb la que era, potser, la millor escena del primer Twister: aquell moment en el qual veiem la destrucció d'un autocinema que projecta El resplandor, amb la pantalla escombrada en el mateix moment en què Jack Nicholson rebenta a cops de destral la porta del lavabo on s'amaga Shelley Duvall. Al nou Twisters, desenes de persones busquen refugi en un vell cinema on es pot veure Frankenstein mentre el local es va fent miques. Terror crida a terror.
Com acostuma a passar quan Hollywood mira enrere i decideix que el que és ja conegut i aplaudit es pot fer millor, els resultats són decebedors
Ara bé, com acostuma a passar quan Hollywood mira enrere i decideix que el que és ja conegut i aplaudit es pot fer millor, els resultats són decebedors. Cap sorpresa. Si no sabes torear, pa qué te metes. D'entrada, l'ànima disfrutona de Twister desapareix en aquesta nova versió de l'aventura, que es pren a si mateixa molt més seriosament del que caldria, i del que, òbviament, feia la primera pel·lícula. L'elecció de Lee Isaac Chung com a director, després de rodar films íntims i humanistes com la nominada a l'Oscar Minari. Historia de mi familia (2020), sembla voler acostar l'espectacle purament lúdic a les emocions, i la barreja grinyola per tot arreu. D'acord que parlem de desastres naturals que cada any provoquen tragèdies en centenars, milers, de famílies arreu del món. Brometes les justes. Però els fets evidencien que l'equivocada decisió de to és un llast que arrossega Twisters a la intranscendència.
Twisters no passa d'entreteniment lleuger, digne però sense cap personalitat ni màgia
Tampoc els esforços de la parella formada per uns entregats Daisy Edgar-Jones (meravellosa protagonista de la meravellosa adaptació en format sèrie del Normal People de Sally Rooney) i Glen Powell (el nou guaperes oficial del cinema nord-americà, gràcies a Cualquiera menos tú i a Hit Man) fan oblidar la guspira de Helen Hunt i Bill Paxton. Així doncs, Twisters no passa d'entreteniment lleuger, digne però sense cap personalitat ni màgia. És el que tenen les còpies basades en algoritmes, i que només haurien de servir perquè alguns i algunes descobreixin, o tornin a gaudir de les inspiracions originals. En aquest cas d'aquell primer Twister, fill d'una època gloriosa del cinema d'entreteniment que provocava cues interminables a les portes de les sales. I que feia volar les vaques.