Aquesta mitjanit Txarango ha publicat el seu quart i darrer àlbum. Un àlbum que és un comiat després de 10 anys de carrera musical que els ha dut a voltar pel món i de més de 15 anys des que van començar a tocar a les places i bars dels pobles del Ripollès. Una dècada en què han passat de tocar anònimament a les festes majors de casa a congregar milers de persones per tot el planeta. De vent i ales serà l'emblema d'una gira que s'ha vist reformulada pel coronavirus i que es farà l'any que ve. La banda busca així agrair el suport d'un públic que els ha beneït amb el "privilegi" de poder escollir el moment de dir adéu, un comiat que certifiquen que és "definitiu".

Un dels temes del disc -d'un total de 16- és Cançons de Llibretat. És "una cançó trista pels companys", diu la mateixa lletra. Comença així:

No deixarem enrere cap de les batalles,

Vam néixer incorformistes, sempre amb la lluita, sempre antifeixistes.

Hem perdut la por, un futur s'obre, no teniu prou presons per tancar tot un poble

No és cap secret l'avinença del conjunt amb el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart o amb l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel, així com la banda no ha amagat mai el seu esperit nacionalista. Diverses vegades s'han posicionat a favor del dret a decidir, per l'alliberament presos polítics i són uns ferms defensors del diàleg. A més, han posat so al moviment de l'1d'octubre amb la cançó Agafant l’horitzó. També van ser el "grup sorpresa" de la segona edició del festival 'Cultura contra la Repressió' que va organizar Òmnium ara fa un any.

A més del polític, el nou disc tampoc esquiva el compromís social, amb lletres que fan referència tant al procés o la crisi migratòria, temàtiques de les quals Txarango n'ha pres part des de l'inici. En una entrevista a l'ACN, Alguer Miquel, cantant de Txarango, explica que amb De tot arreu, el grup reflexiona sobre el fet que formen part d'una comunitat "plural i diversa" en què ja no hi ha "un aquí i un allà", i hi inclouen el seu particular homenatge a presos i exiliats, "que viuen una situació profundament injusta".

"Hem viscut el procés amb tristesa, tenim un dol mal paït", critica Alguer Miquel, que creu que formarà part d'un dels tants processos socials que han tingut una "traducció política nefasta". Per això, clama per evitar "acostumar-se" a la nova realitat i acabar "tolerar-la".

Un adeu

Els membres del grup coincideixen en dir que Txarango ha estat una "eina al servei de la vida", una "canoa" que els ha obert les portes a "conèixer, descobrir i impregnar-se d'altres mirades al món" que, sense la música, els hauria estat "difícil de viure". "El projecte de Txarango ha estat tan gran com l'hem somiat, no podem demanar res més. Ha estat una història col·lectiva, un vaixell molt gros que hem conduït com hem sabut, Ho hem gaudit i ho hem patit", afegeix Miquel, que posa en valor la dificultat del "repte" que tenien per davant i la "molta exposició" que comporta.

Segons el líder de la banda, la clau del seu èxit respon a l'esforç per tirar-lo endavant, combinat amb un fet fortuït com el d'estar "en un moment i en un espai adequats". En declaracions a l'ACN explica que són molts els fans que pregunten per què ho deixen quan més èxit tenen. Per a ells, la resposta és implícita a la pregunta: "doncs precisament per això". Sergi Carbonell, un altre dels membres de Txarango, ho aclareix afirmant que, per ells, no té sentit mantenir-ho "si no és al 100%". "Per això ens aturem", rebla.

En la decisió també hi ha la voluntat de cedir pas generacionalment. Segons Alguer Miquel, hi ha molts grups a l'entorn que fa música que hi posen la mateixes ganes: "ara ens toca deixar espai, mentre toquem fem de tap. Quan t'apartes, cedeixes l'espai i hi ha gent molt preparada per ocupar-lo".

Un disc que "empaqueta" la història de Txarango

Editat per Halley Records i distribuït per Discmedi, Txarango presenta un disc "intens però honest i sense pretensions", conscients que serà l'últim projecte en comú. Un disc llarg, amb setze cançons -"no volíem que ens quedés res a l'armari"- que, des de l'inici, és una declaració d'intencions per "empaquetar" la història del grup. Comença amb la peça coral 'De tot arreu' i que situa un metafòric 'És hora de tornar a casa' com a epitafi.

De vent i ales combina el so cubà, les havaneres i el ritme del bhangra indi, passant per harmonies africanes, bevent de ritmes viscuts en la gira arreu del planeta i de les músiques "d'anada i tornada" que els arriben també a Barcelona. "Volíem que fos un espai per mirar enrere i celebrar la vida compartida", explica Alguer Miquel, que reconeix que si giren la mirada al passat i reescolten els tres discos anteriors –Benvinguts al llarg viatge (2012), Som riu (2014) i El cor de la terra (2017)- els semblen "records d'una altra vida".

"Hi ha hagut una evolució en molts sentits", precisa Sergi Carbonell, que detecta en Benvinguts al llarg viatge idees incipients que volien desenvolupar i que han anat trobant "el seu camí". "El primer disc agrupava les sensacions de voler viure coses, encara no sabíem quines. Jo el sento i l'estimo profundament, ens ha fet viure les sensacions més fortes de la nostra vida", aclareix Miquel. Els més recents El cor de la terra i De vent i ales coincideixen en què ja els han fet des d'un lloc on s'hi reconeixen més.