Confessió personal: el primer cop que vaig sortir de nit per Barcelona va ser per veure Txarango. Va ser el 2012, crec. Amb les amigues vam baixar del poble i, en anar a petar a una plaça del Sol absolutament col·lapsada, vam colar-nos en un portal amb l’esperança que el terrat fos obert. Per casualitat, el noi que vivia a l’àtic tenia la porta oberta i ens va deixar passar. Vam mirar el concert des de les altures abans de tornar en bus fins al Maresme. Abans de les 3 h ja érem al llit.
Nou anyets d’això. Déu-n'hi-do. Ara, si em diguessin d’anar a un concert seu, arrugaria el nas amb desaprovació. Amb els amics fèiem broma: “El pitjor de la pandèmia? Que el comiat de Txarango s’ha allargat un any més”. No sé per què ens fan tanta ràbia. Potser perquè aquest optimisme naïf no acaba de lligar amb un grup de mileuristes cremats i enfadats amb el món, massa intensos, massa intel·ligents i massa durs per comprar això de “podem canviar el món” i “tot està per fer i tot és possible”. Però el fet és que només donar al play a El gran ball la careta de hater extrema se m’ha esmicolat fins a convertir-se en pols.
En la intimitat de casa meva, la vintena de versions que conformen aquest CD doble m’han fet moure els malucs amb aprovació i cantar les lletres de pe a pa sense un bri de dubte sobre el contingut del següent vers. Perquè El gran ball és pur Txarango. Ritme i alegria sense complexos. Una mica de sol, de creure’ns allò que tot anirà bé si hi posem ganes i bona cara. No és una revisió ni una reinterpretació dels seus 11 anys de carrera. No és un repensar-se per provar nous sons i jugar amb totes les possibilitats. És un disc on els Txarango reivindiquen allò que els ha fet guanyar muntanyes de fans i els ha convertit en referents. Això sí, acompanyats per més d’una cinquantena d’artistes.
Però sobretot, és un bis per als fans, que pensaven que la banda havia escrit el seu epitafi amb De vent i ales. Un disc que no hauria d’existir. Els Txarango volien posar punt final al “gran viatge” (que hàbil, eh?) l’any passat i ha estat ara que han convertit 23.500 entrades de la gira que no va poder ser en un CD d’edició limitada que no trobarem en botigues. Si el vols escoltar, t’hauràs de conformar escoltant-lo en plataformes digitals.
Més de cinquanta col·laboracions
Només cal mirar la llista de col·laboracions per arribar a la conclusió que els Txarango deuen ser uns tipus estimats. Com a mínim dins del sector. Zoo, Xavi Sarrià, Jarabe de Palo, Joan Garriga, Anna Tijoux, Aspencat, Gemma Humet, Lluís Llach, Boja Penalba i Mireia Vives, Jo Jet i Maria Ribot o Lluís Gavaldà són només alguns dels noms que els acompanyen a El gran ball. Una estima que potser s'han guanyat perquè no s’han limitat a ser músics.
Han parit el Clownia, un festival arrelat a la seva comarca, el Ripollès. S’han constituït com a cooperativa sense ànim de lucre i han treballat en pro de les causes amb les quals s’identifiquen, parant especial atenció en les persones refugiades. Han posat sempre la seva música a l’abast dels fans gratuïtament. Han fet les coses a la seva manera i se n’han sortit, guanyant-se el respecte d’un munt de gent i convertint-se en un grup estimadíssim. I se’ls poden fer moltíssimes crítiques, però tanquen la paradeta havent creat un precedent en la manera de fer les coses.
Pensem el que pensem de Txarango, ens han acompanyat durant una dècada. Molts ens hem fet grans amb ells. Ens han fet ballar i cantar i potser estar més feliços. No passa res per deixar-te portar i gaudir abans de tornar a posar-te intensa amb Rigoberta Bandini o de fer-te la moderneta profunda. A vegades sí que cal creure que tot anirà bé i ells han venut aquesta fantasia. Així que gràcies i sort amb el que vingui.
Imatge principal, Txarango / Cedida