L'art modern convertit en una eina de tortura. Aquesta és una de les peculiaritats de les txekes psicotècniques construïdes per Alphonse Laurencic entre 1937 i 1939 com a centres de detenció política de l'espionatge republicà. Ara, el MNAC, en les seves sales consagrades a l'art del període de la guerra civil, presenta l'exposició Habitació. L'Arxiu F.X., les txeques psicotècniques de Laurencic i la funció de l'art. Un projecte de Pedro G. Romero. L'exposició, comissariada per Ángel Calvo Ulloa i Nuria Enguita, arrenca a partir del treball sobre les txekes que Pedro G. Romero realitza des de fa gairebé 20 anys, i compta amb col·laboracions dels artistes Patricia Gómez, Mª Jesús González, Lola Lasurt i Álvaro Perdices, i es podrà veure fins el 28 d'abril.
Introduir-se a l'horror
Un espai minúscul i molt fosc. Molts totxos col·locats de forma inversemblant al terra, de tal forma que és impossible caminar per la cel·la o, senzillament, asseure's al terra. Un espai per estirar-se massa petit, de tal forma que només s'hi pot estar en un equilibri extremadament inestable. La reproducció d'una cubicle d'una txeka a mida real és un dels elements més corprenedors i més perversos d'Habitació. És horrorós entrar-hi. Passar-s'hi mesos sencers, com els va passar a alguns detinguts, devia ser, simplement, l'infern. De forma provocadora, els autors de l'exposició han reproduït un retallable, elaborat per un grup anarquista de Kiev, mitjançant el qual es pot reproduir a talla mini una txeka psicotècnica de Laurencic. No és un joc infantil, tot i que ho sembla.
Habitació, sala. Un projecte de Pedro G. Romero al Museu Nacional. Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Marta Mérida), 2018.
L'art contra l'home
L'art s'ha considerat sovint com una eina per a fer el món més habitable. L'exposició es planteja, també, la pràctica contrària: l'ús de l'art per tal de provocar dolor i malestar. I usa com a eix central d'aquesta reflexió les anomenades txekes psicotècniques d’Alphonse Laurencic, els centres de detenció que van funcionar entre 1937 i 1939 als temples dels carrers Vallmajor i Zaragoza, de Barcelona, i al convent de Santa Úrsula, de València. Les txekes (els comissaris usen txekes, amb "k", per diferenciar-les dels altres centres de detenció no "psicotècnics") van esdevenir tot un símbol de la barbàrie roja per als franquistes. Però l'eix central d'aquesta exposició no és tant la denúncia de la brutalitat republicana, com la reflexió sobre les possibilitats més perverses de l'art. L'exposició no se centra molt en la persona de Laurencic, un individu molt ambigu, de novel·la, que sembla ser que havia flirtejat amb la delinqüència i que havia entrat en contacte amb la Bauhaus als anys 1920 a Berlín. Tenia coneixements d'arquitectura i de decoració. Mai no va ser un destacat militant d'esquerres, i durant la guerra va ser empresonat pel Servei d'Informació Militar (SIM: l'espionatge republicà) per un delicte comú. Per tal de lliurar-se del càstig va posar el seu talent al servei del SIM per fer les txekes més inhabitables. Va ser afusellat a la fi de la guerra, al Camp de la Bota.
El coneixement al servei de la destrucció
Alguns dels fulls mostrats a l'exposició ens relaten els horrors de les txekes, concebudes com a espais on la vida fos el més horrible possible. A més a més dels totxos al terra, que impedien passejar, els llits tenien una inclinació de 20 graus, el que impedia descansar, ja que si algú es movia mentre dormia acabava a terra. Les pintures geomètriques a les parets estaven orientades a crear agitació entre els presos. Però es va recórrer a d'altres tècniques. A algunes txekes s'hi posaven rellotges que havien estat manipulats perquè anessin molt més ràpid del temps real: d'aquesta forma els presos mai podien adaptar-se a cap horari. Alguns cubicles disposaven de timbres o d'altres aparells sonors que impedien el descans psicològic dels presos. Hi havia cel·les en forma d'armari on tan sols s'hi podia estar a la gatzoneta. Algunes cel·les eren pintades amb quitrà per dins i per fora de tal forma que a l'estiu es sobrecalentessin al màxim. Algunes de les superfícies per a dormir estaven formats per estries de ciment, de tal forma que el cos del detingut quedava nafrat en una sola nit. Hi havia cel·les de càstig que eren com autèntics nínxols. A vegades s'organitzaven afusellaments simulats per terroritzar els presos...
Retorn als horrors de la guerra
A l'exposició s'hi mostren obres d'art referents a les txekes, com pintures basades amb les realitzades per Laurencic a les parets de les cel·les, i que tenien com a intenció desorientar als presos i fer-los més fatigosa la seva estada. Però en la mostra també hi juga un paper important la documentació d'arxiu, que inclou declaracions de les víctimes que van passar-hi. També hi ocupa un lloc destacat la bibliografia franquista sobre les txekes, tot i que s'aclareix que aquesta no sempre era fiable. I hi ha fotografies, pel·lícules, fulls volants i altres materials sobre aquestes fàbriques d'horrors. L'exposició acaba amb un contrapunt completament contemporani: Guantánamo. Les txekes psicotècniques de la guerra civil eren una mostra de la modernitat al servei de la deshumanització. També ho és Guantánamo, on les tècniques més actuals i sofisticades són posades al servei de la deshumanització, on experts en destrucció de persones assagen les tècniques més agressives contra les persones. I, alhora, Habitació reflexiona sobre l'univers carcerari a partir del cas espanyol i es pregunta per la justícia i l'eficàcia d'aquestes institucions.
Un catàleg que és més que un complement
El catàleg esdevé indispensable en una exposició en què, a desgrat de les seves petites dimensions, és fàcil perdre-s'hi, per la diversitat de materials aplegats i per l'acumulació de textos molt densos, que provoquen una gran dispersió. El catàleg inclou dues entrevistes a Pedro G. Romero, articles de Slavoj Žižek, Marisa García Vergara, Boris Groys i altres experts en el tema. Però aporta nombrosa informació, diversa i curiosa, com que Antoni Tàpies va visitar una txeka psicotècnica el 1939 i va quedar impactat per la visita. I documenta que Heinrich Himmler va visitar la txeca del carrer Vallmajor el 1940, durant la seva estada a Barcelona, en plena Segona Guerra Mundial. El catàleg recull els 20 anys de feina de l'Arxiu F.X. en el camp de les txekes i l'iconoclàstia, tot incloent els anomenats Fulls de Lliure Circulació, en què es documenta extensament el fenomen de les txekes. Una reflexió molt completa, tot i que dispersa, sobre aquest horror sorgit de l'art.
Foto de portada: Habitació, Txeka, un projecte de Pedro G. Romero al Museu Nacional. Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Marta Mérida), 2018