Avui es compleixen 30 anys de l’explosió del reactor nuclear de la central de Txernòbil. Va ser el pitjor accident nuclear de la història. Però les xifres de víctimes són encara molt discutides. Coincidint amb aquestes dates, s’ha traduït al català La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, de la premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Raig Verd editorial). Una crònica crua sobre el pitjor accident nuclear de la història.

En primera persona

El 26 d'abril de 1986 va haver-hi una explosió a la central nuclear de Txernòbil, per un error humà. A causa del vent, la major part de la contaminació no va anar a parar a Ucraïna, on és Txernòbil, sinó a Bielorússia, perquè la central era molt a prop de la frontera. La família d'Svetlana Aleksiévitx vivia a un centenar de quilòmetres de la central. Ella va ser, doncs, testimoni directe de com la gent patia les conseqüències de la radiació. La mare de l'escriptora es va tornar cega: ella està convençuda que va ser a causa de l’accident nuclear. Molts altres dels seus veïns i coneguts van patir, d'una forma o altra, les conseqüències directes de l’explosió.

Un llarg silenci

L'autora bielorrussa va trigar lustres a escriure aquesta obra. Mentre escriptors de tota l'URSS i del món sencer escrivien relats sobre allò que havia passat, Svetlana Aleksiévitx, que no vivia gaire lluny de la central, i que va viure directament les conseqüències de l’accident, no en podia escriure res. Estava tan desconcertada com molts dels ciutadans: “No es trobaven paraules per a uns sentiments així”. I això que Aleksiévitx ja tenia experiència a treballar temes durs: havia escrit sobre les dones russes a la II Guerra Mundial, i havia sentit relats de violacions, de tortures, d'execucions de parents, de mort de fills... I a Els nois del zinc havia explorat la guerra d'Afganistan, el Vietnam soviètic, on milers de soldats de soviètics van perdre la vida en una guerra que no entenien.

Escriure en nom dels altres

Quan Aleksiévitx va rebre el Nobel va fer un discurs en què explicava la seva trajectòria: “El camí fins a aquesta tribuna ha estat llarg. M’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu”. La clau de la tècnica narrativa de la premi Nobel és la gravació de converses. Perquè creu que quan la realitat és tan tràgica com a la guerra de l’Afganistan o a Txernòbil, l’escriptor “no té dret a inventar. Cal transmetre la realitat tal com és. Són els testimonis els que han de parlar”.

Uns danys sense avaluar

El govern soviètic, quan parlava de Txernòbil, es limitava a mencionar les 31 víctimes que van morir en l'explosió de la central i en les hores posteriors. Però ningú sap realment quanta gent va resultar contaminada. De bon segur, desenes de milers, o potser centenars de milers. Als habitants de la regió que van rebre radiació, se'ls ha d'afegir els "liquidadors", els soldats i civils enviats a descontaminar la zona i que anaven gairebé sense protecció. Però també, de molta altra gent que va rebre la radiació per altres vies: infermeres i metges que tractaven els malalts, parents que convivien amb gent que rebia moltes radiacions, dones que rentaven, a mà, la roba dels "liquidadors"...

Comptabilitat impossible

Bona part dels efectes de la radiació es manifesten a llarg termini. I és difícil determinar si una persona pateix determinat problema com a conseqüència de la radiació, o no. Però és ben clar que a la zona pròxima a la central s'hi manifesta un índex extraordinàriament alt de malformacions genètiques i de certes malalties, com càncers. Hi ha estudis que eleven les víctimes de l'accident nuclear a 60.000 morts i 165.000 discapacitats. Però és que a més de la gent que ha tingut problemes de salut, n'hi ha molta més que es va veure afectada d'altres formes. Els que van perdre aquells que estimaven. Els que van haver de sortir de les seves cases a corre-cuita i no hi han pogut tornar mai més. Els que van perdre la feina. Els que van veure les seves famílies partides. Els que veuen com els seus amics i les seves parelles s'allunyen d'ells. Els que estan atemorits per por que els apareguin problemes de la radiació. Els qui han tingut fills amb malformacions...

Espectre de víctimes

La pregària de Txernòbil s'organitza en base a una sèrie d'entrevistes a afectats per l'explosió. I intenta buscar l'espectre més ampli possible de víctimes: malalts terminals per la radiació, vídues de bombers, fills de liquidadors morts, soldats que van participar en la neteja, dones que han tingut fills amb malformacions, gent que es va negar a ser evacuada, famílies que van haver de marxar de les seves cases, saquejadors que es van instal·lar a la zona per treure el que hi havia a la regió...

Guerra sense enemic a la vista

Aleksiévitx denuncia que el règim soviètic va tractar la catàstrofe com una guerra. Va enviar centenars de milers de “liquidadors” a talar arbres, enterrar la terra contaminada i construir un sarcòfag per tapar la central. On els robots s’espatllaven, a causa de la radiació, el règim hi enviava homes. Homes que resistien més que la maquinària. Els mitjans russos van voler presentar la lluita contra la radiació com una batalla plena d’herois. Però la radiació era un enemic invisible, contra el qual els sentits no hi podien res.

Herois, suïcides o titelles?

El règim tardosoviètic, tot i que proclamava als quatre vents la seva voluntat de glasnost ("transparència"), va actuar amb absoluta opacitat a Txernòbil. Va presentar els liquidadors com herois que salvaven el país. Però aquests no sabien ni la radiació que rebien ni els efectes que això podria provocar a llarg termini a la seva salut. Bona part dels qui van treballar a la zona després de l'explosió no tenien la protecció necessària. Alguns dels que hi van anar entusiasmats, avui en dia estan invàlids, malalts... En ser entrevistats per Aleksiévich, se senten molt penedits d'haver-hi anat i consideren que els havien manipulat aprofitant la poca informació que tenien.

Molts culpables, al carrer

Bona part de les víctimes van ser-ho per la desídia i per la mala gestió del govern: van emmalaltir perquè no tenien protecció, perquè van continuar menjant productes radioactius, ja que no hi tenien alternativa, perquè no es van descontaminar després de patir la radiació, perquè no se'ls va fer un seguiment mèdic adequat... I les retallades dels darrers anys encara han provocat un empitjorament de la situació de les víctimes. Els màxims responsables del desastre estan lliures. S'ha preferit fer recaure la culpa, només, en els tècnics que eren a la central en el moment de l'explosió.

Una “novel·la de veus”

L’autora bielorussa creu que la veritat és dispersa: cadascú en té un fragment, i per tant per reconstruir-la cal buscar les veus disperses i agrupar-les. I no cal que siguin les veus de grans experts, a Aleksiévitx l'interessa “l’home petit, el gran petit home”. La pregària de Txernòbil es construeix a base d’un mosaic de declaracions d’afectats per l’explosió. Tot en primera persona: l'autora se sol ocultar darrere els seus entrevistats. L'obra d'Aleksiévich té l'avantatge de crear-te una gran empatia amb els personatges que parlen. És una obra de no ficció, a partir de testimonis diferents, però assoleix una gran coherència interna, perquè hi ha un treball literari molt detallista de reelaboració dels textos.

L'home post-soviètic

Aleksiévitx no pot deixar de relacionar el comportament i les valoracions dels seus entrevistats amb la cultura soviètica. Afirma que les reaccions de moltes víctimes tenen a veure amb la formació rebuda durant els anys d'stalinisme: la visió militar de tot, la resignació, la manca de transparència, la capacitat de sacrifici... La Nobel es refereix sovint, a l'home post-soviètic. Però ella no gosa criticar-lo, ja que diu que molts dels seus coneguts, començant pel seu pare, són fruits del període soviètic.

El desert de Txernòbil

La central de Txernòbil va continuar en funcionament fins al 2000, perquè Ucraïna depenia tant de l’energia atòmica que no podia tancar-la. El reactor 4, el que va explotar, avui en dia està rodejat d’un immens sarcòfag, construït a tota pressa, que té moltes fugues. Per això ara se n'està construint un altre, que encara trigarà alguns anys a estar acabat. La zona que envolta la central, en un radi de 30 km, s’ha declarat zona d’exclusió: ningú no hi pot viure, ningú no hi pot passejar, ningú no hi fa activitats econòmiques... Es creu que el període d'exclusió superarà el miler d'anys. I justament per això cada cop hi ha més animals a la zona. Ningú no els molesta. I ningú no els caça, perquè són altament radioactius i perillosos per a la salut. A Bielorrússia han optat per convertir la regió en un parc natural. S’hi troben espècies que a la resta del país estan en perill d’extinció. 

El retorn a l’àtom

Aquest llibre apareix en un moment que l’energia nuclear torna a estar de moda. Davant les evidències de l’escalfament global provocat pel consum de combustibles fòssils, es torna a prendre l’energia nuclear com model d’energia “neta” (comparativament) i es multipliquen els projectes de construcció de noves centrals. Aquestes centrals són més segures que la de Txernòbil, que ja a l'època estava molt desfasada, però no està clar que puguin restar indemnes davant alguna catàstrofe natural, algun error humà, o algun atac terrorista... I queda l'interrogant de què fer amb els residus i com garantir la seva vigilància fins a la completa neutralització: n'hi ha que tenen una vigència de més de 6.000 anys. És un problema global, perquè, com recorda la Nobel, la radioactivitat no reconeix les fronteres. El text d'Aleksiévitx obliga a tornar a posar sobre la taula un dels problemes del món modern.