El titular d'aquest article no conté cap ganxo fals ni pretén ser frívol, sinó precisament el contrari: si mires al teu voltant, és molt més probable trobar algú que hagi rascat un dia o altre alguna cosa a la loteria que no pas algú que hagi llegit i acabat els divuit capítols d'Ulisses, l'obra mestra de James Joyce. A un servidor no li ha tocat mai ni un trist reintegrament, ho reconec, però tampoc he estat capaç d'empassar-me les gairebé mil pàgines de la novel·la que ha aixecat més suspicàcies en tota la història: l'adores amb força o l'odies amb voluntat. La defenses amb arguments o la detestes sense necessitat d'argumentar res. L'abraces amb paciència o t'escup de pressa, sense pietat. Per què, doncs, per a algú de lletres llegir Ulisses és una mena d'obligació moral?
Primer pla d'una de les primeres edicions d'Ulisses, el que bonament es coneix com un totxo / Viquipèdia Commons
Jo vaig ser capaç de llegir-ne sis capítols quan era jovenet, i enguany he estat capaç de llegir-ne dos més, però tant aleshores com ara he confirmat que Ulisses no es llegeix, sinó que es pateix. Gaudir de la lectura és tan difícil com fàcil és abandonar-la, per això segurament tu tampoc t'hagis vist mai amb cor d'emprendre l'aventura joyciana i possiblement per aquest motiu és pràcticament impossible veure algú al tren o a l'avió emulant Marylin Monroe tot llegint el novel·lot de mil pàgines, però en canvi a cada estació de metro hi ha una parada de l'ONCE. El més curiós, però, és que totes dues coses tenen en comú el mateix: la fe, ja que per gaudir d'Ulisses diuen que cal tenir paciència i fe, la mateixa que té la meva mare jugant des de fa quaranta-set anys a un número acabat en 6 a la rifa de Nadal.
La narrativa d'Ulisses plasma un món inconnex, ja que la vida moderna no és una successió lineal de plantejament-nus-desenllaç, sinó de caos i incomprensió
També Joyce, diuen, va tenir paciència i fe. Durant més de set anys va estar escrivint la seva magna obra mentre trampejava feines precàries i poc motivadores, redactant de nit les pàgines d'un llibre pel qual la gent del seu entorn no donava un duro, segurament perquè les seves pàgines tenen la mateixa coherència discursiva que la d'un pobre home del meu poble que voltava pels carrers amb un embut al cap dient frases inconnexes i plenes de paraules inventades. La meva àvia deia que aquell senyor vivia en un món hermètic i que "la vida l'havia fet naufragar". Potser la narrativa d'Ulisses representa aquest món, ja que la vida moderna no és una successió lineal de plantejament-nus-desenllaç, sinó de caos i incomprensió. Leopold Bloom és un nàufrag, però Joyce, el seu creador, no va ofegar-se pas. Va tenir perseverança i convicció, i va acabar escrivint els divuit capítols d’un llibre del qual ningú ha deixat de parlar-ne mai, ni que sigui per trinxar-lo.
James Joyce llegint un diari amb James Joyce llegint un diari a la portada, tot molt caòtic, com Ulisses / Viquipèdia Commons
"No es pot criticar Ulisses, és un llibre que va canviar per sempre més la història de la literatura universal", ens va dir a primer de carrera un professor de Teoria de la Literatura a la UAB, motiu pel qual aquella tarda la meitat de la classe vam córrer a comprar-nos Ulisses gairebé per imperatiu humanístic a l'Abacus de la plaça Cívica, que devia esgotar les existències del llibre. Érem joves, érem il·lusos i amb Ulisses a les mans ens sentíem més a prop d'acabar algun dia en una barra de bar afirmant en una primera cita que "sí, és clar, jo he llegit Ulisses" o d'ocupar qui sap quan una columna a la premsa, d'aquelles amb foto d'autor amb aire de dandi, desgranant la importància de la novel·la per les innovacions tècniques que va aportar a la literatura: que si la llibertat creativa, que si els jocs de paraules, que si l'ús d'un espai narratiu temporal únic, que si el monòleg interior, etc. Vam fracassar en la nostra fantasia, però. No érem conscients que, en realitat, Ulisses és un llibre al qual un no pot abocar-s'hi de cop, sense preparació prèvia i sense mapa, per això l'endemà més de la meitat ja n'havien abandonat la lectura.
Quan un s’hi enfronta, a la pàgina dos ja se sent a desgrat i fatigat, ja que Joyce, més que un llibre, va escriure una cursa de fons. Un ascens a un gran cim. Una marató, en definitiva, a la qual no pots presentar-te sense haver entrenat abans. Malgrat aquesta evidència tan poc comercial, la indústria editorial continua apostant fort per la que deu ser la novel·la menys recomanada de la història, i ara mateix, el febrer del 2022, en el qual es compleixen cent anys de la seva publicació, és possible trobar fins a quatre edicions diferents del llibre en castellà i dues en català; en castellà, tres d'elles noves de trinca i amb una edició fins i tot il·lustrada. Però res, lasciate ogni speranza: Ulisses no entra ni amb dibuixets. Ulisses reclama un xerpa, per això el problema és que només les edicions de Lumen en castellà ―amb pròleg i notes d'Andreu Jaume― i la de Funambulista en català ―amb traducció, pròleg i notes de Carles Llorach-Freixes― contenen el mapa necessari per arribar vius al destí final, ja que per llegir Ulisses cal tenir fe, però per gaudir de la lectura cal tenir l'ajuda externa d'algú. En aquest sentit, el millor Virgili possible és Richard Ellmann i la seva monumental biografia James Joyce, publicada a Anagrama. Comprar-la abans d'aventurar-se a Ulisses és tan necessari i pràctic com anar al Decathlon abans d'apuntar-se al gimnàs i decidir complir els propòsits d'any nou.
Lectors entregadíssims d'Ulisses a qui mai no ha tocat la loteria celebrant el Bloomsday a Dublín / Viquipèdia Commons
Res de tot això ens ha de sorprendre, ben mirat. Que Ulisses prengui per títol la història d'un heroi que viu una odissea per arribar al seu destí és la millor declaració d'intencions que podia fer Joyce, ja que igual que li passa a Ulisses/Odisseu en el poema d'Homer o a Leopold Bloom aquell 16 de juny de 1904 a Dublín, també nosaltres, com a lectors, ens sentim perduts davant la novel·la si ens enfrontem a ella en pilota picada: ja se sap, sense astrolabi, qualsevol travessia es converteix en un naufragi. A fe de Déu. De fet, som tants els que hem naufragat en aquesta quimera, que fins i tot la Concise Cambridge History of English va afirmar fa temps que "ningú llegirà mai Ulisses, ni tan sols si se'n regalen exemplars a les cantonades". Per fortuna de Joyce, el seu gran llibre té un preu, un valor i un prestigi que mai tindrà res que es consideri gratuït, però per desgràcia seva, un elevadíssim tant per cent de la societat prefereix gastar-se 20 euros en un dècim de loteria que no pas en una novel·la que tothom considera difícil, potser perquè creure en l'atzar és sempre més còmode que esforçar-se a creure en un mateix.