Els ulls del Ventura sempre inquiets, mai tranquils, incòmodes moltes vegades i les seves paraules molt directes, gairebé abruptes i que definien amb precisió on volia anar i què volia de l’escena, aquests ulls eren la seva marca. Aquests ulls els vaig veure per primer cop quan tenia 19 anys i jo era una mica com un Manelic mal situat a la terra baixa, acabat d’arribar de Banyoles i verd de coneixements del viure. Feia la prova per Carícies, de la mà del Pep Armengol, que em va situar en aquella pel·li de la nit barcelonina de finals dels 90, tòrrida, sense censura, de relacions hostils i desajustades.
Aquests ulls els vaig veure per primer cop quan tenia 19 anys i jo era una mica com un Manelic mal situat a la terra baixa, acabat d’arribar de Banyoles i verd de coneixements del viure
Casat amb la cultura del país
Recordo moltes nits rodar fins a les set del matí tot tenyit d’irrealitat. Des de l’experiència del davant de càmera parlo, que és diferent de l’experiència d’un espectador o de l’opinió de gestor cultural, que aixeques una pedra i en surten set. Les seves propostes sempre tenien un peu al teatre, que vol dir sense el manierisme d’un psicologisme fluix. Demanava teatralitat, que vol dir convicció i intenció forta. Amic dels textos on les paraules sonen com paraules, ben dites, entenedores i clares fins al punt de fer mal, en un moment en què el cine estimava molt els balbucejos suggeridors de comprensió dubtosa. Amb ell, les propostes sempre eren intenses, divertides i felices a vegades, però generalment nocives, perquè el retrat que pretenia de l’entorn era no amable, amigable, era dur, d’instint fosc, sempre ratllant la sordidesa de la transacció social. I en la pausa de sopar del rodatge treia el conversador vigorèxic i vital que podia ser.
Tan alta com la seva mirada talentosa era la complicitat i la voluntat de pertànyer a una lluita per aquesta nostra cultura castigada
Soc feliç i privilegiat d’adonar-me que em considerava del cercle de la seva família inventada, una família laboral, històrica, personal, afectuosa. I incideixo en aquest punt, perquè el final d’una vida ens empeny al gest emotiu, però en el seu cas, tan alta com la seva mirada talentosa era la complicitat i la voluntat de pertànyer a una lluita per aquesta nostra cultura castigada. Insistint a rodar en català en un moment que molta gent, curiosament catalanista, festejava el castellà per ampliar pressupostos. Casat amb aquest compromís de país, casat amb el teatre i les lletres catalanes, va configurar un llenguatge visual que no va tenir sovint tot el ressò que sí que tenia a nivell internacional. Aquests ulls seus han vist i han explicat una Barcelona que queda impresa perquè puguem tornar-hi, perquè és la nostra història.