Jo vaig tenir un llum d'aquests petitons. Dels que es connecten directes a l'endoll i s'encenen quan cau la nit. Perquè la foscor no atemoreixi. Era una bonica mitjalluna. I donava una llum càndida que em relaxava. No era un nen gaire poruc. Però ja era obsessiu i tenia dos malsons recurrents: Eduardo Manostijeras –per raons òbvies– i Curro. Sí, el ninot de la Expo'92; tenia un somriure pervers, d'anar tripat. I això que encara no sabia el que significava anar tripat i molt menys la por que podia fer algú tripat.
Álex de la Iglesia ha capitalitzat aquesta –m'alegra no ser l'únic– inquietud cap a l'emblema del certamen de Sevilla. I l'ha desaprofitat. És una cosa que el director porta fent fa anys: desaprofitar pressentiments. Tenir bones idees, innegable en la seva carrera, com aquesta dels pallassos venjatius (Balada trista de trompeta, espòiler, acaba sent un sense sentit), i enviar-les en orris carregant les històries de clixés.
L'últim dels despropòsits piròmans del bilbaí ha estat 1992, estrenada fa uns dies a Netflix, i que relata una sèrie d'assassinats i com a leitmotiv, l'ocell amb potes d'elefant, una gran cresta i bec cònic multicolor
L'últim dels despropòsits piròmans del bilbaí ha estat el 1992, estrenada fa uns dies a Netflix, i que relata una sèrie d'assassinats i com a leitmotiv, l'ocell amb potes d'elefant, una gran cresta i bec cònic multicolor creat per Heinz Edelmann (El submarí groc). Curro, com a referència al nom de Francisco en andalús i nom del chihuahua (Francis) del seu autor, l'esmentat Edelmann, és un marcià que flipes. Era una època, la de principis dels noranta, en què la barreja entre cubisme i LSD regnava entre els símbols de grans esdeveniments. Poc abans havia nascut Cobi, el gos dels Jocs de Barcelona.
En el pitjor sentit
El 1992 és un thriller de manual (en el pitjor sentit): una gran explosió, un crim de petites pistes orquestrat per un maníac, un policia alcohòlic i una amistat que es confon amb amor. Fins allà, mira. La cosa es posa innegociable quan De la Iglesia ho cobreix tot de foc, no deixa un segon de metratge sense música de tensió, recorre a estúpids flashbacks i fins i tot s'atreveix a jugar amb els objectius de la càmera, afegint ulls de peix a les escenes. Borratxera de creativitat. Tot –malament– mil·limetrat.
De la Iglesia ho cobreix tot de foc, no deixa un segon de metratge sense música de tensió, recorre a estúpids flashbacks i fins i tot s'atreveix a jugar amb els objectius de la càmera, afegint ulls de peix a les escenes. Borratxera de creativitat. Tot –malament– mil·limetrat
Es diu que Espanya és planter de migcampistes en el futbol; si calgués apostar en una analogia amb l'audiovisual últimament, aquest seria el thriller policial. N'hi ha a puntades de peu i d'altíssim nivell, originals i vistosos, a la pantalla gran, La isla mínima, i també en plataformes –més palomiteros- com El cuerpo en llamas, passant per El silencio, La chica de nieve, Segunda muerte, la recent i genial Última noche en Tremor o la desaprofitada, llàstima del final interromput, Baruca.
La minisèrie d'Álex de la Iglesia no té res de les històries citades. Ni versemblança, ni risc, ni actors (potser el paper més pírric de l'actriu Goya 2013 per La herida, Marian Álvarez). Una llàstima. Perquè Curro mereixia terror a l'altura de l'esperpent que va suposar l'Exposició Universal de Sevilla de 1992, un macroesdeveniment que, com acostuma a passar, va estar carregada de corrupció, decisions absurdes, com intenta abordar la minisèrie feta un pamflet, i algun encert com l'AVE (constant emplaçament publicitari en la ficció de Netflix).
Álex de la Iglesia no para de llançar terra sobre un llegat que, entre el terror, la sèrie B, l'humor i la fantasia, va gestar en els seus inicis el que semblava un gènere en si mateix
El pitjor no és que s'hagi difamat la memòria de la mascota més terrorífica de la història, sinó que Álex de la Iglesia no para de llançar terra sobre un llegat que, entre el terror, la sèrie B, l'humor i la fantasia, va gestar en els seus inicis el que semblava un gènere en si mateix, estrany, castís i encisador: El dia de la bèstia o la hilarant Muertos de risa. De ser un pioner a ser un piròman van unes quantes males decisions audiovisuals.