7.44h
Em llevo amb un malestar difús al clatell. Ahir vaig adormir-me amb el televisor encès al 3/24. Vet aquí d’on ve el maldecap. Ara parlen del rei Felip VI, però no el tracten de Sa Majestat. Intolerable. Furiós, canvio de canal i etzibo tres cops de puny al sac de boxa que tinc al despatx.

7.47h
Em rento la cara i reconec Javier Cercas a l'altra banda del mirall. M’espanto. Em tranquil·litza recordar que no sóc ell, el ciutadà, sinó un personatge: el narrador Javier Cercas, el de les novel·les, algú aparentment fictici que diu allò que pensa la persona de rostre aparentment real que veig al mirall.

8.12h
Repasso la premsa del dia donant una ullada a les principals capçaleres digitals. El nombre de morts pel coronavirus segueix augmentant: gairebé 22.000. Cal relativitzar: la situació és greu, però va afectar-me més l'octubre de 2017 a Catalunya.

El ciutadà José Javier Cercas Mena durant la Fira del Llibre de Göteborg, l'any 2014, on va parlar del narrador Javier Cercas, tan present a les seves obres. (Albin Olsson / Viquipèdia)

08.56h
Rebo la trucada d'una ràdio estrangera. Els dic que els constitucionalistes com jo ens sentim perseguits a Catalunya i que el clima segueix sent irrespirable, ja que quan la Història apareix en escena, se't fot dins de casa i no et deixa tranquil. Després surto a fer un tomb per Verges amb les espardenyes de set vetes que em va regalar l’Arcadi Espada, texans i una samarreta on diu V.E.R.D.E. a sota d’una corona. “Xavi, hauria de dir-hi V.E.R.G.E.S.!”, em diu amb simpatia un veí. Faig un gest de complicitat. Malgrat ser un municipi on el 82% de la gent vota als partits separatistes que han fracturat la societat, i per tant ser un poble on la immensa majoria de la gent necessita ajuda psiquiàtrica, pel carrer tothom em saluda cordialment i no em cal passejar amb l'armilla antibales ni el casc que va regalar-me Arturo Pérez Reverte. Si a mi me sirvió en Bosnia, a ti te servirá en la inmortal Gerona, va dir-me.

09.27h
M'aturo a la glorieta de l'entrada del poble, decorada amb pneumàtics pintats de groc que simbolitzen les desenes de rodes punxades per ultres unionistes fa anys. Quan una societat es trenca, penso, no es pot ser equidistant. Per sort, a mi no em van punxar les rodes. Reflexiono, angoixat. No serà que els autèntics violents són els que fan monuments amb pneumàtics de colors? 

10.11h
Treballo al despatx i escolto de fons Mediterráneo. Aquesta cançó del Joan Manuel és un cant a tot allò que ens uneix. Estudio els papers que m’ha enviat l’advocat, on em desaconsella prendre accions legals contra els que van iniciar la campanya d’odi amb les meves mateixes paraules. Aquest tipus de denúncies són complicades i m’inquieto davant la possibilitat que no hi pugui fer res: vivim en una democràcia plena on es protegeix la llibertat d’expressió, per molt que els separatistes ho neguin. Està clar, això. Prego a l’advocat que, tot i la complicació, si hi ha alguna escletxa per portar-los als tribunals, ho faci. Pretenen que calli o marxi i no ho faré. No sóc un invasor.

11.26h
Conversa telefònica breu però esperançadora amb el meu editor. Em pregunta si estic enfeinat amb alguna cosa i si podré enviar-li aviat algun esborrany. Li dic que no, però li confesso que m'estic plantejant retornar a la biografia novel·lada com ja vaig fer a El impostor, però canviant Enric Marco per Sa Majestat Felip de Borbó. Li suggereixo un possible títol: El salvador. El Rei és l'home que encarna millor que ningú els valors democràtics de la nostra monarquia. És un líder. Un líder republicà. Si no fos pel seu discurs el 3 d'octubre de 2017, no sé com hauria superat la por que vaig patir el Primer d'Octubre.

12.52h
De camí a Barcelona, on tinc un dinar amb algunes personalitats importants, un cotxe se salta un semàfor davant meu i ningú s'exclama ni fa sonar la botzina. Quin desastre, l'ésser humà. Quina llàstima quan una societat accepta fer els ulls grossos davant aquells que se salten la llei perquè creuen tenir el suport popular. Abans de l'àpat faig temps en un bar. Una lectora se m'apropa i em demana que li firmi El monarca de las sombras. M'emociono, com sempre que penso en el tiet Manuel, un falangista, sí, però en realitat un heroi. Un Aquil·les extremeny. Un pobre innocent que va morir a l'Ebre matant altres innocents, en definitiva. Era nebot del meu avi Francisco, un home cabal que va esdevenir cap municipal de la Falange i alcalde d'Ibahernando el 20 de juliol de 1936, l'endemà que uns colpistes decidissin saltar-se la llei. Ell també va ser una víctima. Com jo.

15.40h
Gran dinar en un hotel del qual prefereixo no dir el nom; per més temps que passi, aquests àpats elitistes amb les grans personalitats catalanes em seguiran fent sentir el pagesot de poble que sempre he estat. En l'ambient, nostàlgia de les èpoques bones del pont aeri. Quin descans poder compartir taula amb gent civilitzada i fer un dinar, a Barcelona, sense palpar el clima tens existent a tot Catalunya. Semblava que fóssim a la Barcelona de l’any 2005, gairebé. O millor encara: m’he sentit com si fóssim a Madrid. Aquest dinar d’avui m’ha deixat tranquil: quina tranquil·litat saber que els que remenen les cireres segueixen vetllant per nosaltres, no com les elits catalanes enquistades al poder que des del 2012 han tret la gent al carrer, contribuint a fomentar aquest clima d'odi guerracivilista.

18.29h
De camí cap a casa m'aturo a un supermercat de Girona. A la secció càrnia gairebé no hi trobo cap pernil extremeny, quasi tot són embotits de la plana de Vic. Com algú pot equiparar coses d'Osona a les de la D.O.P. Dehesa? Pregunto si tenen sobrassada ibèrica de Señorío de Montanera i la dependenta em diu que no, que només en tenen de Mallorca. M'indigno. Sembla evident que el rebuig cap a tot allò de més enllà del Segre i l'Ebre és absolut. Callar i no assenyalar-ho és fer-li el joc a l'enemic. Tot el que m'envolta està etiquetat en català i m'horroritzo. Són uns extremistes: com poden dir-ne "ganxets de blat de moro" dels ganchitos de tota la vida? Si fins i tot dels picatostes en diuen "rostes de pa" o del muesli en diuen "musli". És increïble. Marxo decebut, convençut que no podem quedar-nos de braços plegats davant l'amenaça permanent en la qual viu la llengua castellana a Catalunya.

20.12h
Ja a casa, faig un zoom amb amics per comentar la situació desesperada de la pàtria constitucional. Javier Marías em diu que sóc un pesat i que canviem de tema, que ja n’està cansat de parlar d’un procés independentista construït com una immensa cortina de fum. Proposa parlar del seu tema preferit: com de guapo és i quin és el seu truc per fer cara de fucker a totes les fotos que es fa. Per sort, ho evitem. Núria Amat, desolada, ens diu mentre es pinta les ungles que els líders fanàtics i corruptes han convertit Catalunya en un sanatori de malalts. Li responc en català, per sorpresa de Sergio del Molino, que insisteix en dir que tinc un català excel·lent, típic d’un escriptor fet en el catalanisme democràtic. Per sorpresa de tots tres, afegeixo el general Miguel Alcañiz a la reunió. El meu estimat cap de la Unidad Militar de Emergencias (UME) fa que sí amb el cap a tot el que diem i aplaudeix de tant en tant quan es parla de fer-lo venir a Catalunya amb els seus soldats. Em sento reconfortat.

L'UME durant la desfilada militar del Dia de la Hispanitat del 2012. (Barcex / Viquipèdia)

22.11h
Estic massa cansat per llegir. Fins i tot l'opció pornogràfica de veure Megaestructuras franquistas a Dmax em fa mandra. Per tant, em poso a veure repetit un partit de Rafa Nadal al Godó. ¡Vamos Rafa!, crido des del sofà de casa.  L'infortuni es creua en el meu camí, però, i pateixo un nou atac de nervis quan el partit es col·loca 6 a 7. M'he de preparar una infusió relaxant per calmar-me, com sempre que veig aquests dos números junts: l'infaust record del sis-i-set de setembre de 2017 em segueix turmentant, fins i tot quan veig el tenis.

23.36h
Cansat i esgotat, vaig a dormir. Abans d’aclucar els ulls beso amb unció el retrat del Rei que tinc a la tauleta de nit. Al costat en tinc un de Pablo Iglesias cap per avall: penso en el retrat de Felip V cap per avall a Xàtiva i me’n ric per dins amb satisfacció. Com vaig dir quan em van donar els 600.000 euros del Planeta, la meva vida és un desgreuge a Sa Majestat. Abans d’apagar el llum observo, des del llit, el quadre de la paret on vaig fer emmarcar el taló de 24.000 euros i la medalla de Julio López Hernández que vaig rebre quan em concediren el Premi Cerecedo de periodisme, patrocinat pel BBVA. Aquell acte també el presidia Felip VI; un rei ha de ser omnipotent. Va ser una gran nit on algú com jo, que no va estudiar periodisme, estava allà gràcies a allò que ha sabut escriure. Badallo. Com sempre dic, les aventures m’encanten, però només en la vida privada, ja que viure la Història és més desgastant que escriure-la, sens dubte.

23.37h
M’adormo, i fent-ho poso fi a aquesta ficció en el qual durant vint-i-quatre hores he estat un personatge de nom Javier Cercas, ja que sóc esclau de la mentida. Com el ciutadà José Javier Cercas Mena diu, a Catalunya regna la mentida i la mentida crea esclaus, per això tot aquest text és evidentment una mentida. Una mentida, això sí, escrita amb desenes de declaracions que són de veritat.