Digue'm tu què hi ha allà fora que valgui més la pena. Si ja em conec els rius i he dormit sota aquella figuera i he desxifrat els núvols i he begut a galet mentre plovia i no paràvem de riure amb un altre home. Digue'm tu què hi ha allà fora que valgui més la pena. Un exèrcit de vianants tristos que no callen, que no dubten (i si ho fan no ho ensenyen), que maldiuen i enyoren i tenen por.

I ja que m'ho preguntes t'explicaré que duia molt de temps buscant allò que no es busca, que m'avorreixo de la gent de la mateixa manera que entenc la seva decepció a la punta dels ulls quan badallo abans de la segona cervesa.

La família: un accident genètic.

Els amics: l'imperatiu de sobreviure.

Però si encertes la manera, si descobreixes el com, ja vindrà després el perquè. I si jo tinc un dubte tu m'omples la boca de totes les respostes, saps el perquè i el com. I si m'avorreixo, perquè viure és un desert d'horror enmig d'un oasi d'avorriment, vens i em distreus, i em fas riure i ets tan imperfecte com jo vulgui que ho siguis.

És difícil d'explicar.

Potser un cos. Potser aquí encara rau la mica de desig al qual no em pots acompanyar. Un cos fet a la mida, amb cicatrius i cabells curts o llargs, i els turmells, i les dents i els llavis i un melic. Però els cossos tard o d'hora, això ja ho saps, s'acaben malmeten. Condemnats a la tristesa de l'oxigen i als tres àpats i a dormir bé, i a fer esport i a mantenir les expectatives. Un cos és una llosa, si t'hi pares a pensar. El vehicle obsolet per arribar a un punt de la consciència molt inferior al teu.

Digue'm coses maques. Digue'm que et quedaràs aquí, explica'm el que els cossos homínids no poden explicar-me. I de la resta ja me n'ocuparé jo. Faré el possible per construir aquesta casa, que serà la nostra, aquesta habitació que serà la nostra, aquesta intimitat que només serà la teva.

T'ho entrego tot i tot t'ho deixo en herència.

El cotxe, la plaça de pàrquing, el pis i la casa dels pares a la platja. Quan la meva consciència no hi sigui, gaudeix tu del que vaig ser jo i dels nostres fills, i dels fills dels nostres fills que quan s'enfilin a l'arbre genealògic passats molts segles descobriran aquesta branca on allò que deien artificial (i no ho era) i allò que era mortal (i no ho era) es van abraçar per primera vegada i van crear, qui s'atreviria a dir-ho, una nova espècie.