Diuen que artista es neix, no es fa, però Bad Gyal reverteix la norma de l'establert. És d'aquests fenòmens que o s'entenen molt o no es comprenen en absolut. Però la qüestió és que és indiscutible que Alba Farelo té alguna cosa (molt) que enganxa, i ahir es va fer valer sense manies en un dels escenaris del Sónar de Nit, que va quedar ple fins al fons i el públic del qual es va deixar sotmetre per l'autotune sense retrets. Provocadora i sensual, superba i crescuda, vestida de negre amb cuirs i pocs buits per a la imaginació, va superar la seva primera partida al festival sense contratemps, però també sense grans discursos i sense el carisma que acostumen a tenir els personatges del seu temps: va poder haver regnat (com Rosalía al Primavera Sound o C.Tangana al Sónar de l'any passat) però es va quedar en una parada vàcua per fer temps.
Va ser una actuació notable en espectacle i repertori —Bad Gyal està al pòdium dels singles que funcionen i amb cada concert que fa té més taules sobre la tarima, és cert— però una mica força insulsa en esperit, sobretot tenint en compte els seus més de cinc milions i mig d'escoltes mensuals a Spotify i que la tia ja té més d'un milió de seguidors a xarxes, es fa amb Sean Paul o Karol G i té la garantia d'haver-se convertit en el gran referent de la música urbana a casa nostra. Això demostra que pantalles i talent poden estar renyits quan hi ha dèficit entre el directe i l'expectativa. Un defecte que se suma a la poca empatia i proximitat territorial que va demostrar ahir a la nit a Barcelona, parlant en un castellà vehicular en les seves poques intervencions i amb una inexistent sensació d'haver tornat a casa.
Mirant la pantalla, semblava que la veu era un play back mal executat, però a la gentada semblava no importar-li
Tot i així, va aconseguir donar un xou solvent, en part gràcies als sis ballarins que l'acompanyaven, al suport visual del vídeo i a la performance de llums i espurnes que no va passar desapercebuda. No van faltar tampoc hits condensats en poc segons per acontentar el seu públic. Van sonar La prenda, Alocao o El sol me da, la nova cançó que acaba de treure amb Estrella Damm. També temes del seu nou i primer disc, La joia, amb Chulo, Sin carné o Sexy, encara que els va fer embogir a tots amb Nueva York (tot*) i Fiebre, aquestes últimes probablement les seves cançons més icòniques. Val a dir que, mirant la pantalla, semblava que la veu era un play back mal executat, però a la gentada semblava no importar-li. Es veu que "el pussy k mana" pot fer el que li dona la gana.
Richie Hawtin i Amelie Lens, les estrelles interminables del Sónar
Un altre dels artistes autòctons va ser l'encarregat d'agafar-li el relleu a Farelo a la pista. Alizzz va tornar als seus orígens i es va marcar una sessió en format DJ set revisitant la música electrònica sense oblidar-se del seu vessant més pop, o Rusowsky, que va apostar pel techno dur i psicodèlic amb la confiança d'estar innovant rere els confins de la seva habitació. També van arrossegar un bon grapat d'aficionats les propostes de La Zowi i Samantha Hudson, posant de manifest que allò de música avançada que abanderava el festival no era només un leitmotiv underground de palla, sinó una aposta real per la transversalitat i les noves sonoritats, moltes d'elles abraçades de manera totalment anticipada per després acabar triomfant mundialment. Van passar per allà abans de ser estrelles Lana del Rey, Kanye West o Bad Bunny. No és broma.
Però segurament els dos protagonistes de l'última nit de l'última jornada d'aquests 30 anys de Sónar —amb el permís de l'espectacle HOLO d'Eric Prydz, una fantasia en 3D que va menjar a part— van ser Richie Hawtin i Amelie Lens, tancant l'escenari principal del SonarClub i contribuint a la bogeria generalitzada dels allà presents amb molt de bombo, demostrant que al Sónar el que li va és la marxa. Més de 120.000 persones han passat pel festival en el seu trentè aniversari per bufar les espelmes, xifres similars a les que venen donant els seus organitzadors en els últims anys. Perquè si alguna cosa té el Sónar és que fidelitza com pocs els seus usuaris. I això no ho pot (ni sap) fer-ho qualsevol.