És de tots i totes sabut que la generació nascuda entre els 80 i els 90 —i de totes les anteriors ja ni en parlem— s'ha criat amb pocs referents femenins. No és res de nou. Els marcs de referència han estat tradicionalment masculins en totes les esferes del dia a dia i també en la cultura. Tot allò relacionat amb l'art, la literatura o la música s'ha explicat sempre des d'un únic punt de vista, prioritzant les històries d'ells i relegant les figures femenines a papers estereotipats o anecdòtics. I clar, aquesta manera de procedir també s'ha traslladat al món dels dibuixos animats. Les sèries de televisió de la nostra infantesa han tingut un paper clau en la proliferació de les estructures mentals que han estipulat sense manies que la superioritat masculina havia de ser l'hegemònica, i les dones s'han utilitzat com poc més que una excusa o una aparició estratègica per demostrar que les nenes sí que tenien amb quins personatges reflectir-se. Un fake com una casa. Aquesta tàctica, que hem vist a Doraemon o a Las Tortugues Ninja, té un nom i es diu la Síndrome de la Barrufeta.
Tècnicament, es coneix com a Síndrome de la Barrufeta l'ús en la ficció d'un únic personatge femení envoltat d'un elenc de personatges masculins. Però no només això: el personatge femení com a tal ha de complir tots els arquetips associats a la feminitat, com ser la damisel·la que té conflictes, existir únicament com a objecte passiu del desig aliè o preocupar-se extremadament per la seva aparença física. També és comú que aquests perfils tinguin qualitats històricament mal relacionades amb les dones per esbiaixar-les i menysprear la seva existència, com la vanitat, l'egoisme, l'atracció fatal, la delicadesa, la ingenuïtat o l'infantilisme. És una fórmula de la qual la generació millennial s'ha amarat en la gran majoria de les sèries animades que ha consumit, i ho ha fet pensant-se que era una gesta positiva, una picada d'ullet a les dones, en lloc de ser símbol de la discriminació contra elles.
La Shisuka o la Peggy exemplifiquen l'ús de la Síndrome de la Barrufeta
Un dels personatges femenins que millor representa la Síndrome de la Barrufeta és la Shisuka, l'amiga d'en Nobita i en Doraemon, i diem l'amiga perquè ella és l'única que tenen. A part de la germana del gat còsmic —que apareix només en alguns capítols com a figura complementària— i de les mares dels protagonistes, no hi ha ni rastre de personatges femenins a la sèrie que tinguin un paper rellevant. D'aquesta manera, la Shisuka fa de contrapès a tot un repartiment de nois, evidenciant una bretxa de gènere que no s'assembla en res a la realitat. Des de quan la norma és que un grup estigui compost només per una dona?
🟠 Retrovisor pop per a dummies: vídeos contra la toxicitat millennial en 1 minut
Un altre dels exemples que ocupaven la graella de TV3 a començaments dels 2000 és Gat i gos, la sèrie de dibuixos animats sobre un gos i un gat siamesos que estan connectats per l'abdomen. Coincideix amb Doraemon amb què només hi havia una gosseta, la Catrina, l'única component femenina del grup. A més, el seu rol és únicament estar enamorada del protagonista, en aquest cas del gos. Però la cronificació d'aquesta pràctica es confirma quan encara hi ha diversos casos més que demostren el mateix, és a dir, que col·loquen una dona o una figura femenina només com a simple excusa per a la trama argumental.
La Síndrome de la Barrufeta col·loca una dona o figura femenina com a simple excusa per a la trama argumental
A Los Teleñecos, per exemple, l'única protagonista femenina és la Miss Peggy i compleix tots els estereotips possibles associats a la feminitat, com ser elegant i repel·lent o estar constantment preocupada pel seu físic. A Phineas i Pherb es repeteix el mateix patró amb l'Isabela, que també és l'única noia, o a Les Tortugues Ninja amb la periodista April O'Neil. Però això no és cosa del passat. En l'actualitat la Síndrome de la Barrufeta encara s'utilitza en algunes sèries de dibuixos populars, com a Bob Esponja amb l'Arenita o a La patrulla canina amb l'Sky.
Ja ho veus: potser els teus referents no són tan bonics com els recordaves. De tota aquesta toxicitat neix Retrovisor pop, la secció audiovisual fast-food d'ElNacional.cat que revisa la cultura pop que hem consumit els millennials als anys 90' i 00's. Aquí trobaràs tots els vídeos.