En una fotografia es veuen un munt de cossos esquelètics, només os i pell, nus, tots ells morts. La ganyota de dolor és tan indesxifrable com la primesa de les seves cames. En una altra la fotografia, el prisma s'allunya. Es veu la porta d'un tren de la mort i dos soldats intentant retenir aquests cossos en descomposició, perquè no caiguin de l'interior del vagó. Lee Miller mai no va superar disparar aquestes imatges. Va viure ofegada en l'alcohol, la depressió i la síndrome de l'estrès posttraumàtic, i mai no va tornar a parlar de la guerra. El seu fill Anthony no sabia que la seva mare havia estat una de les fotoperiodistes que millor van mostrar l'horror de l'Holocaust, i no va ser fins a la seva mort que va trobar les caixes de fotos fent malves a les golfes. Llavors va entendre per què la seva mare sempre li havia semblat una dona trista i enfadada.
Moltes d'aquestes fotos poden veure's a Lee Miller: Cròniques de guerra, una exposició de 124 imatges —a Fotonostrum fins al 20 de març— que repassa l'etapa de Miller com a fotògrafa i fotoperiodista després de ser una de les models més cotitzades de la seva època. El cert és que la seva gran història va començar amb un accident que va quedar en anècdota. Mentre caminava per Manhattan, un vianant desconegut va evitar que un cotxe l'atropellés: era Condé Montrose Nast, fundador de la revista Vogue. La jove de 19 anys, de cabell curt i ulls blaus, va ser un buf d'aire fresc en un moment en què la publicació demanava a crits una nova modernitat. Així és com Miller va començar a fer de model per a la revista, on va ser portada el 1927 en una aquarel·la de George Lepape. Després d'això, firmes com Chanel van apostar per ella, fins que una foto seva va acabar en un anunci de compreses, sent la primera vegada que una dona real apareixia fent publicitat d'un producte d'higiene íntima. No la van trucar més.
Quan va arribar a París va conèixer Man Ray, l'artista visual nord-americà, precursor del dadaisme i el surrealisme. Es va convertir en la seva obsessió, la seva amant, la seva musa i, sobretot, en l'aprenent que va saber fer-se un lloc com a artista i fotògrafa. D'ella és la frase "prefereixo fer una foto que ser una d'elles". Paral·lelament, altres artistes picaven a la seva porta: Pablo Picasso la va pintar sis vegades i Jean Cocteau la va incloure a la pel·lícula La sangre de un poeta. Però ella, cansada de la constant batalla d'egos del cercle masculí, va tornar als Estats Units i va muntar el seu propi estudi de fotografia, on va retratar, per exemple, Charles Chaplin. Uns retrats que, segurament, també li recordaven les fotos que el seu pare li feia amb set anys com a part d'un procés de teràpia perquè un amic de la família havia abusat sexualment d'ella.
Lee Miller va cobrir el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l'ús de napalm per primera vegada a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l'Holocaust
Va ser el 1942 quan es va convertir en corresponsal de guerra per a l'edició britànica de Vogue. Amb David E. Sherman, periodista de Life, es van incrustar en l'exèrcit nord-americà i van tenir accés exclusiu a un material que la va catapultar com una gran fotoperiodista. "No seré la primera periodista a París, però sí la primera fotògrafa", deia. Va cobrir el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l'ús de napalm per primera vegada a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l'Holocaust. Són fotografies que solidifiquen la maldat a les retines i ratifiquen l'absoluta incomprensió del que va passar. No hi ha filtre en la seva mirada ni s'amaga la monstruositat de la qual va ser testimoni: les seves fotos ensenyen com ningú els rostres de la mort, les mirades perdudes, la malaltia i la fam, també els cossos sense vida d'aquells fidels al règim que van decidir matar als seus fills i suïcidar-se.
La foto de Lee Miller a la banyera d'Adolf Hitler també reposa en aquestes parets. Va arribar al seu apartament juntament amb Sherman després de presenciar la barbaritat del camp de concentració de Dachau, un dia després del seu alliberament per part de les tropes americanes. En aquest lloc havien cremat més de 32.000 persones. Quan tots dos van pujar al pis, la fotoperiodista no va poder contenir-se. Es va netejar les botes plenes de fang a l'estora impol·luta del dictador, va recrear un bodegó amb la foto de Hitler al seu costat, es va despullar i es va ficar a la banyera. I el seu company la va fotografiar per a la posteritat en una mena de justícia poètica: Hitler i la seva esposa, Eva Braun, s'havien suïcidat al seu búnquer només unes hores abans.
En tornar a casa, no va poder suportar tot allò viscut i, sobretot, tot el que havia vist. El món tampoc no estava preparat per a aquest horror i la majoria de les seves imatges mai no van veure la llum; molts diaris de l'època van creure que il·lustrar el mal amb aquelles imatges feriria massa sensibilitats i que era millor no fer llenya de l'arbre caigut. Per a Lee Miller, era un atac a la memòria de tots aquells morts, una condemna a què sempre romanguessin en l'oblit de les societats venidores. Després de casar-se amb l'artista Roland Penrose, va tenir el seu fill i va aparcar la fotografia. Es va formar com a cuinera —la seva neta va arribar a publicar un llibre amb les seves receptes l'any 2017— i va viure la resta dels seus dies consumida i trista, ficada en si mateixa.
Es va netejar les botes plenes de fang a l'estora impol·luta del dictador, va recrear un bodegó amb la foto de Hitler al seu costat, es va despullar i es va ficar a la banyera
L'exposició ha arribat a Barcelona en paral·lel a l'estrena de Lee, el biopic que pretén donar llum a una figura més desconeguda que popular entre la cultura mainstream. Produïda i interpretada per una fabulosa Kate Winslet, l'actriu ha confessat obsessionar-se amb aquesta dona forta i avançada a la seva època, i es va mimetitzar amb ella tot el que va poder per portar el projecte fins al final. La pel·lícula està basada en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill, que s'ha proclamat fidel divulgador de la història de la seva mare i que també va inaugurar aquesta exposició a Barcelona. Lee Miller va morir el 1977 amb 70 anys per culpa d'un càncer i amb ella es va emportar les històries que, gràcies a les seves fotos, podran perviure per sempre.