Hi ha una única manera de fer bé les coses? Les males decisions saben que ho són abans de prendre's, o hi ha cert marge d’error en nom de la bona intenció? I, si les conseqüències d’una decisió presa amb el cor a la mà són tràgiques, qui l’ha pres es converteix immediatament en una mala persona? Som éssers democràtics per definició o tenim instints primaris que ens empenyen cap a l’autoritarisme més absolut? La pandèmia de la covid-19 ha tret el millor de nosaltres, tal com es deia al març del 2020, o ha accentuat el dèficit que hi ha entre els nostres actes i les nostres contradiccions? S'ha fet tot bé, tenint en compte que s'havia d'actuar amb urgència, o tenim dret a estar enfadats? Moltes preguntes que Immunitat, l’obra dirigida per Jordi Casanovas en el marc del Festival Grec 2022, deixa córrer lliures per La Villarroel empantanegant-ho tot, gairebé obligant a la reflexió a correcuita, però sense donar cap resposta definitiva: potser és perquè, en qüestió de crisis, mai hi ha una única solució.
🟠 Grec 2022 a Barcelona: programa amb els 10 títols imperdibles del festival
Sis persones, etiquetades amb un número de l’1 al 6, arriben a una sala hermètica per participar en un mostreig demogràfic. Segons el que sabem a l’inici, el que es busca és millorar la gestió política en futures crisis que puguin arribar, ja passada la pandèmia que ens ha tingut dos anys vivint a mig gas, creant un algoritme que prengui millors decisions que els líders polítics. I comença el joc: als participants se’ls dona una capseta amb dos polsadors, un de verd i un de vermell, que hauran de prémer si voten a favor o en contra de les preguntes que la Lia, la veu d’intel·ligència artificial que els guia, els hi anirà fent durant la sessió. Però aviat s’adonaran que, per seguir endavant, totes les decisions s’han de prendre per unanimitat. És a dir: que els sis s’hauran de posar d’acord per votar el mateix.
La revolució tecnològica, la fiabilitat de la I.A., la gestió de les vacunes o la viabilitat dels sistemes que ens governen són alguns dels molts debats que enfronten els assistents durant la reunió i que sembren d'incerteses i dubtes l'espectador. La dicotomia planeja constantment. És bona idea deixar la nostra vida en mans d’una màquina, que executa dades suposadament científiques i objectives, o la humanitat encara té la potestat de triar quin és el millor camí per a la supervivència global? La representació política tal i com la coneixem està obsoleta si, a casa nostra, un polític representa una mitjana de 75.000 persones? Cada meló que s'obre és un interrogant o una lliçó. En una habitació que podria ser la seu de qualsevol parlament democràtic, els sis personatges giren al voltant d’aquestes qüestions, aportant els seus propis punts de vista des de la seva pròpia vivència i des d’un anonimat que tampoc durarà massa, perquè de seguida es fa evident que és en les experiències concretes dels individus que tot cobra sentit. O és que la idea de col·lectivitat s'entén sense empatitzar amb l'individu que tenim al costat?
Immunitat posa el dit a la llaga. Investiga sobre què ens angoixa i ens enrabia, sobre el lligam de la gestió emocional pròpia i l'anàlisi de l'exterior. És una obra que radiografia el dolor i la ira, inclús la impulsivitat, que a vegades és un salvavides i d'altres un suïcidi. Cada protagonista viu en nosaltres, o ho ha fet alguna de les seves motivacions personals en algun moment d'aquest parèntesis pandèmic —potser també en algun altre moment de la vida, tan imprevisible i mutable—. L'elenc transporta l'argument amb una lucidesa excel·lent: la temprança de la Vicenta Ndongo, el pragmatisme de l'Òscar Muñoz, la comprensió de la Mercè Pons, la fanfarroneria de Borja Espinosa, la dissidència de l'Ann Perelló i la perseverança de Javier Beltrán. Totes les personalitats i casuístiques encaixen en l'engranatge de l'ésser humà. També durant aquests dos maleïts anys. Per això la posada en escena convida a rumiar i a empatitzar amb l'altri: el lema Tot anirà bé, tan popular a principis del confinament, segurament anava per aquí.