L'1 de març de 1951 Barcelona va llevar-se amb una imatge insòlita: Els tramvies buits i els treballadors anant a la feina a peu. Gent gran i gent jove, homes i dones, abstenint-se d'utilitzar els mitjans de transport públic estrella, el tramvia, que aquell dia de fa setanta anys que només transportava el conductor, el cobrador i una parella de policies. Els que no obeïen la consigna eren arrencats del tròlei i els estudiants apedregaven, trencaven els vidres i feien descarrilar els combois.
Els sabotatges eren celebrats per la ciutadania, que complia al peu de la lletra la consigna que feia dies que circulava per la ciutat: "BARCELONÉS: Si eres un buen CIUDADANO, acuérdate y a partir del día 1 de Marzo y hasta que igualen las tarifas de la Cía. de tranvías, con la Capital de España (0'40 ptas. según puedes leer en LA VANGUARDIA del dia 28/1/51 pag. 3ª Crónica de Madrid) TRASLADATE A PIE U OTROS MEDIOS QUE NO SEAN EL TRANVIA a tus habituales ocupaciones". Es tractava de la primera protesta popular i massiva des del final de la Guerra Civil, una vaga d'usuaris de tramvies que va marcar un abans i un després en la vida de la ciutat.
Precisament, La vaga dels tramvies, de Francesc Vilanova i Vila d'Abadal és un dels primers volums de la nova col·lecció Dies que han fet història, dirigida per Agustí Alcoberro i publicada per Rosa dels Vents, que arriba a les llibreries per afegir-se a la celebració dels 70 anys d'aquest primer gran desafiament al règim, que va convertir l'anar a peu en un acte d'oposició al franquisme.
Full volant que convidava a no pujar als tramvies l'1 de març de 1951/AHCB
El tramvia, el pitjor servei d'una ciutat miserable
Raccionament, restriccions, estraperlo i mercat negre, misèria, barraques i uns serveis públics deficients eren la realitat de la Barcelona de principis dels cinquanta, malgrat que els representants del règim a la ciutat, el governador civil Baeza Alegría i l'alcalde Baró de Terradas, fessin veure que tot anava bé. El periodista Nèstor Luján, des de Destino –setmanari fundat pels catalans de Burgos–, havia esdevingut el flagell de la incompetència i la corrupció municipals, simbolitzada en la Compañía de Tranvias de Barcelona, empresa privada amb presència de l'Ajuntament als seus òrgans directius. Luján escrivia pocs dies dels fets que la ciutat "ha llegada a un estado en que es imposible circular por ella, y produce bochorno y pena ver como paulatinamente se va arruinando", amb un paràgraf central dedicat a atacar la companyia de tramvies: "La obra de la Compañía de Tranvías es una obra de obstrucción, de pasividad, de intereses mezquinos y particulares. Si alguna vez hubiera de hacerse un resumen de los principales impedimentos que ha tenido Barcelona para ponerse a la altura de las primeras ciudades europeas, los balances de la Compañía de Tranvías jugarán un papel importante en dicho resumen; añadiendo a su peso el de varios consistorios débiles ante las imposicines de la CTB".
Al desastre en que s'havien convertit els tramvies de la ciutat –mal servei, mala educació dels seus treballadors, manca de seguretat– s'hi va sumar el greuge comparatiu que l'Ajuntament de Madrid aconseguís paralitzar l'augment de preu, i tot plegat va fer vessar el got de la paciència cap a unes estructures i grups de poder de la dictadura que sostenien una política econòmica autàrquica i feixista fracassada i profundament injusta. No se sap qui va escriure el full volant que es convidava a reproduir i repartir des principis de febrer fins el dia previst per la vaga, que va arribar amb aldarulls des dels primers dies, ni d'on va sortir la idea.
La protesta, però, es va mantenir durant dies i va tenir la seva prova de foc el diumenge 4 de març, quan els espectadors del FC Barcelona - Racing de Santander celebrat a les Corts van preferir marxar a casa a peu tot i que plovia a bots i a barrals que no pas agafar algun dels tramvies que el governador havia fet portar a la porta de l'estadi, esperant que la pluja esquerdaria la solidaritat ciutadana. Es diu que el mateix Dr. Baeza va veure impotent des d'un cotxe com la gent no claudicava.
En aquella protesta sense líders se sap que hi van tenir un paper els estudiants, militants del sindicalisme catòlic agrupats a l'entorn de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i la Joventut Obrera Católica (JOC) i enllaços del sindicat vertical vinculats a un passat anarcosindicalista o rebotats contra la situació. També se la van mirar de prop els nuclis de la resistència vinculats a projectes culturals catalanistes i entitats religioses. Un jove estudiant que feia milícies universitàries, Ernest Raguer, vinculat a grups catalanista i catòlics com el Torres i Bages seria detingut i tingut per un dels màxims organitzadors dels fets. L'experiència a Montjuïc on seria empresonat seria clau en la decisió de prendre els hàbits. Vilanova dedica precisament el llibre a la memòria de l'historiador i religiós Hilari Raguer, desaparegut recentment.
Vaga dels tramvies, primera manifestació massiva contra el franquisme. Fotografies de Bert Hardy. Ocupació policial i militar de la ciutat. Font Blog elultimoviajeaitaca
Una protesta inèdita
L'èxit de la vaga seria tan sorprenent que i tot part del falangisme local s'hi va sumar com a forma de fer caure el Governador Civil, contra el que es va usar un suposat embolic amb la vedet Carmen del Lírio. Una tempesta perfecta que va acabar amb una vaga general el dia 12 de març, l'anul·lació de l'augment de preus i la caiguda de l'alcalde i el governador civil, que seria substituït pel general Felipe Acedo Colunga. El mateix Acedo escriuria en un informe: "La huelga del año 51, concretamente la de tranvías, fue la expresión de un clima de insatisfacción general general. Con una disciplina laboral continua y difusa; con un régimen caótico de Abastos, no sólo de escasez sino de falta de ordenamiento, con restricciones eléctricas, cin inmoralidad en muchos puestos directivos, con atonía en el Ayuntamiento y en todas las entidades locales; con un sentido de cómoda inhibición en el Gobierno Civil, las tarifas de tranvías fueron un pretexto que aprovecharon los especuladores incluso sin organización ni alcalde de lo que podrían obtener. Fueron separatistas, fueron rojos, fueron estudiantes y fueron falangistas. Después, fue toda la población la que se sumó hasta que, aterrorizada, comprendió a donde le llevaba su protesta triunfante por falta absoluta de autoridad".
Aquella protesta popular inèdita des de 1939, com assegura Vilanova, no va tombar el règim. Però, de tota manera, com deixa clar l'historiador i professor de la UAB, la vaga de tramvies de març de 1951 va significar una cruïlla fonamental per l'antifranquisme: "Enrere quedaven els anys més durs de la postguerra, els anys de la pura supervivència, i ara, en el tombant de la dècada, es començaven a organitzar noves formes de batallar contra la dictadura, en tots els camps de la vida col·lectiva". Quan l'any 1957 es va tornar a cridar al boicot contra els tramvies, la vaga de sis anys abans era un precedent inexcusable.