“Sempre he tingut una sana consciència del no-res que significa la fama, i he lluitat contra el meu orgull quan he tingut dificultats amb algun aspecte d'ella. Ara tot em resulta simplement graciós, i potser sigui simplement pel fet de fer-me gran, o per haver aconseguit un somni que durant molt de temps vaig pensar que potser no era el meu destí”. Les paraules de Val Kilmer (Los Angeles, 1959-2025) demostren que l'actor va representar tots els colors possibles d'una paleta desitjada per mig planeta, la de l'estrellat a Hollywood.
🟠Mor Val Kilmer, actor en èxits com 'Top Gun' o 'Batman Forever', als 65 anys
Però també personifica la supervivència, ja fos quan de nen va ser testimoni de la mort del seu germà, ofegat dins un jacuzzi per culpa d'un atac d'epilèpsia, o quan, ja convertit en una celebritat, va patir un càncer de gola que suposaria, a la pràctica, la fi definitiva d'una carrera plena d'alts i baixos. Enmig dels cops de la vida, Kilmer va desenvolupar una personalitat que molts qualificaven d'excèntrica i insuportable: “No m'agrada la seva ètica laboral, no treballaré amb ell mai més”, diria Joel Schumacher després de dirigir-lo a Batman Forever (1995), un cim professional completament enverinat, veient els desastrosos resultats de la pel·lícula. "Per als estàndards de Hollywood”, diria Kilmer, “Batman és el personatge definitiu i un somni fet realitat. Vaig acceptar el paper sense ni tan sols llegir el guió. Però qualsevol emoció infantil que tingués en començar va ser esclafada per la realitat del Bat-uniforme. Em vaig adonar que el meu paper a la pel·lícula era simplement aparèixer i aturar-me allà on em diguessin, com un actor de telenovel·la. Sí, tots els nens volen ser Batman, però no necessàriament volen interpretar-lo en una pel·lícula”.
Tots els nens volen ser Batman, però no necessàriament volen interpretar-lo en una pel·lícula
Quan l'actor va fer aquestes declaracions, anys més tard, ja tenia la mirada profunda de qui ha estat a dalt de tot i ha caigut en desgràcia, per una suma de comportaments impropis i de decisions difícilment comprensibles, però també, i sobretot, per les conseqüències d'una malaltia devastadora. Abans, ens va deixar un grapat d'interpretacions inoblidables per a tota una generació: des del seu debut, en aquella obra mestra que era Top Secret! (1984), convertit en un rocker que belluga els malucs mentre s'apunta a la Resistència contra els nazis, Val Kilmer ja mostrava aquella barreja de talent, carisma i un cert menyspreu cap a qualsevol que mirés de marcar-li la línia. Quan va acabar el rodatge d'aquella comèdia tronada i divertidíssima, el nostre home va desaparèixer durant més d'un any per viatjar per Europa com a turista de motxilla. Això, igual que refusar personatges a títols tan importants com Rebeldes (1983) o Vellut blau (1986), no fa més que alimentar la idea d'algú a qui més valia no intentar entendre.
L'antiestrella que va deixar petjada
Per molts, Kilmer és el Nick Rivers de Top Secret!; el Madmartigan del Willow (1987) d'un Ron Howard que el titllaria d'infantil i impossible; el Jim Morrison de The Doors (1991); el Doc Holliday de Tombstone (1993); el fantasma d'Elvis Presley a Amor a boca de canó (1993); l'atracador i mà dreta de Robert De Niro a Heat (1995), i, és clar, l'Iceman de Top Gun (1986), personatge al qual tornaria recentment gràcies a la insistència de Tom Cruise en un celebrat i emocionant cameo, tot un homenatge en vida, a Top Gun: Maverick (2023). En totes elles va deixar una enorme petjada.
Com també ho faria posteriorment a un grapat de títols reivindicables com Los demonios de la noche (1997), Pollock (2000), Wonderland (2003), Alexandre (2004), Spartan (2004) o la deliciosa Kiss Kiss Bang Bang (2005). Com seria treballar amb ell que fins i tot algú com Robert Downey Jr., un altre que va gestionar com va poder la seva merescuda fama de conflictiu, diria: “No és cap novetat dir que en Val és algú crònicament excèntric”. Aquestes pel·lícules pertanyien a aquells temps en els quals ja havia caigut en desgràcia, condemnat a projectes que no mereixien el seu talent, després del brutal daltabaix de L'illa del Dr. Moreau (1996). Un desastre que l'unia davant la pantalla amb un altre incontrolable sonat llegendari com Marlon Brando. El director John Frankenheimer n'acabaria fins al capdamunt de tots dos.
Estic segur que podria haver estat més diplomàtic, però només he intentat merèixer el privilegi que suposa poder viure de l'entreteniment
Estimat i odiat per Hollywood
'Val Kilmer, l'home a qui Hollywood estima odiar', un titular de portada d'un Entertainment Weekly de l'any 1996 que ho resumia a la perfecció. Molts anys més tard, ell mateix s'explicaria: “Suposo que aquesta idea de problemàtic va començar amb The Doors, quan intentava fer alguna cosa molt desafiadora, a més de ser fidel al personatge i al que volia Oliver Stone, que és un director increïble i tremendament dur. Per mantenir la fortalesa no em vaig permetre ser jo mateix, i potser d'aquí va sorgir la idea que jo era massa exigent amb els estàndards d'actuació. Em van considerar un actor difícil i em vaig distanciar dels qui dirigien els estudis més importants de la indústria. Estic segur que podria haver estat més diplomàtic, però només he intentat merèixer el privilegi que suposa poder viure de l'entreteniment”.
L'any 2021, un documental sobre la seva persona emocionaria i trasbalsaria a parts iguals. A Val (que podeu trobar a Filmin i a Movistar+), l'actor es confessava: "M'he portat malament, però també he estat valent. M'he comportat de manera estranya amb algunes persones. No nego res d'això i no me'n penedeixo, perquè he perdut i he trobat parts de mi mateix que desconeixia". Certament, Kilmer no era una estrella convencional, ni quan protagonitzava blockbusters o portades de revistes, ni tampoc quan gestionava que la indústria li donés l'esquena. O potser, per ser més precisos, quan ell va donar l'esquena a Hollywood. “No sabria tot allò que espiritualment sé sense haver-me allunyat de l'èxit tan sovint com ho vaig fer en aquells anys”, diria Kilmer amb la perspectiva del pas del temps. “Avui sé qui sóc i puc mirar a la cara qualsevol persona del món amb amor, empatia i perdó”.