Valeria estrena la seva segona temporada la setmana vinent. El Sexo en Nueva York castizo de Netflix es va convertir en un èxit rotund en el moment de la seva estrena la primavera passada. Era difícil resistir-se. Després d’estar mesos tancats i amb la vida social prohibida, una comèdia lleugera sobre quatre amigues que viuen una vida senzilla i sense pandèmies a Madrid sonava a glòria. Però està clar que ens van prendre el pèl.

A veure, siguem clars. Quan Netflix vol que vegis alguna cosa, la veus. Perquè davant d’un catàleg aparentment infinit, el més fàcil és clicar al banner més gran i deixar-se portar. Sigui per això, perquè era el tipus de sèrie que necessitàvem, o perquè els fans de la saga de llibres que ha inspirat Valeria esperaven amb candeletes l’adaptació de la plataforma de streaming, la sèrie va ser el més vist a l’Estat espanyol durant setmanes. I és fort, perquè malgrat ser un producte pensat per a dones joves, ens tracta d’estúpides. 

Anem a pams. La sèrie segueix les aventures d’una escriptora aspirant, Valeria, que s’ha de submergir en l’escriptura de la seva primera novel·la en plena crisi matrimonial. Una crisi que es veu agreujada per l’aparició de Víctor, un arquitecte pel qual se sent increïblement atreta. Les seves amigues, Nerea, Lola i Carmen són els seus pilars durant aquest periple i els seus principals suports emocionals. I encara que les quatre protagonistes són dones joves, amb èxit professional o oportunitats engrescadores al seu abast, només saben parlar de les seves relacions sexoafectives.

Existeix una eina molt útil per analitzar el masclisme a les sèries i pel·lícules anomenada Test de Bechdel. Per passar-lo cal que apareguin dos personatges femenins, que aquests parlin entre ells i que la conversa no giri al voltant de cap home. Senzill, no? I tot i això et sorprendria la quantitat de productes que no aproven l’examen. No és el cas de Valeria, però, ja que, encara que sigui fugaçment, les protagonistes parlen d’aspectes de la seva vida familiar i laboral.

Però a diferència de la prova del cotó, que no enganya, el Test de Bechdel no és perfecte. Perquè no analitza el físic de les dones que apareixen en una pel·lícula; no observa com es construeixen les relacions entre elles; no valora si les escenes de sexe estan rodades des d’una perspectiva feminista; i ni tan sols exigeix que les converses entre personatges femenins durin un temps determinat. I és aquí on patina Valeria.

És divertit perquè els productors de la sèrie han justificat alguns dels canvis que han implementat amb la premissa que calia actualitzar els llibres, que es van publicar a principis de la dècada de 2010. Per això, els semblava inconcebible que les quatre protagonistes fossin heteros i han convertit a Nerea en lesbiana. Perfecte. El que no acabo d’entendre és per què no se’ls ha encès la mateixa bombeta en veure quatre dones blanques i primes assegudes a taula. 

Alhora, escenes de sexe centrades en la penetració (mai res tan exagerat com Los Bridgerton) i un grup d’amigues que no només no s’escolten entre si, sinó que menystenen els seus problemes o s’assenyalen per les seves experiències. De fet, veient com es tracten i com se centren totes en el seu propi melic t'acabes preguntant, de debò són tan amigues? És especialment memorable el moment en el qual Lola, la més promíscua del grup, és reprovada per totes les seves amigues per haver tingut sexe casual anys enrere amb un dels interessos amorosos de Valeria, molt abans que aquesta el conegués.

Però aquests no són els problemes principals de Valeria, igual que no ho és que la sèrie ens vengui que pots ser una dona jove que viu en un super pis a Madrid, manté a un grup d'amigues perfectament cohesionat que es veu gairebé cada dia mentre té una feina ultra exigent i que a sobre disposa temps per desenvolupar diverses relacions sexoafectives de manera simultània. Això em sembla bé. Una volta per Idealista i una revisió del salari mitjà a l’Estat espanyol destrossa aquesta fantasia, però em sembla correcte que em diguin mentidetes. No veig la tele per deprimir-me i si vull fer-ho prefereixo mirar el TN i que, com a mínim, les males notícies me les doni algú tan agradable com Toni Cruanyes.

El que m'emprenya és que, malgrat acceptar aquest món color de rosa que ens proposen, ens hem de menjar com paves despertes i vibrants no parlen d'altra cosa que dels seus rollos. Com si l’objectiu final de les nostres vides fos l’amor.

Caldrà esperar la segona temporada, a veure què passa.