Divendres 31. Primavera Sound Jornada 2. Sant tornem-hi! Després d’un frenètic primer dia on es va poder veure a Ezra Koenig tocant el saxo, vam patir un significatiu increment de cinquanta cèntims en tot el que es venia a les barres, Jarvis Cocker va tancar el seu concert amb Razzmatazz, Arón Piper va sentir la necessitat d’aparèixer a l’escenari durant el set de Peggy Gou, perquè si no és el centre d’atenció es mor, i més d’un va tornar a casa amb un mòbil menys de què havia entrat al Fòrum... Calia tornar. 
 

🟠 Primavera Sound: The National.cat

 

📷 El Primavera Sound Barcelona 2024 en fotos
 

Una mica més cansats, però amb la il·lusió que només sorgeix de saber que has d’amortitzar un abonament que costa més de la meitat del teu lloguer, la processó cap al Besós va començar. Per a molts, aquesta jornada culminaria amb una experiència pràcticament religiosa. Després de sis anys sense trepitjar la nostra ciutat, Elizabeth Woolridge Grant, pujaria a l’escenari principal per demostrar el que els seus fans fa anys que proclamen que Lana Del Rey és una de les artistes més grans dels nostres temps. 

Lana del Rey ha tornat a Barcelona sis anys després / Foto: Montse Giralt

Veure-ho o viure-ho?

És precisament aquest concert al voltant del qual va girar la jornada. Com passa amb molts fandoms, una part significativa dels assistents anirien únicament a veure-la a ella. Mesos abans, en els fòrums online, els seus seguidors ja preguntaven quants dies abans es podia acampar. Per mala sort, o bona per a la seva salut, no es podia. Però sí que van fer seva la rampa d'accés al festival, durant cada hora de sol. I en el moment en què van obrir portes, una intensa marabunta va córrer per agafar la barricada de Mordor. Com tot a la vida, no és el mateix viure-ho, que comentar-ho, així que m’hi vaig acostar després de creuar exitosa, i indiferent, les parades d’hamburgueses esclafades, el cafè d’especialitat, maquillatge, i antimosquits. Les primeres 15 files estaven completament abarrotades abans de les sis de la tarda, i no quedava ni un centímetre quadrat d’ombra. Vist el panorama, vaig decidir que la meva espera passaria per la comoditat de l’Auditori Rockdelux. Asseguda en una de les millors butaques de la ciutat, doble victòria: tranquil·litat i poder gaudir del folk i la puresa d’un cor sincer com el de Joanna Sternberg.

Amb Troye Sivan, el que hauria d’haver estat un concert més del festival, es va convertir en una producció pròpia de gira d’estadis

Quedaven tres hores pel moment més desitjat. L’espera per tots els gals&gays va ser menor quan Omar Apollo va pujar a l'escenari. L’esplanada es va anar omplint a poc a poc, i quan Troye Sivan va sortir, ja no hi cabia ni una formiga. El que hauria d’haver estat un concert més del festival, es va convertir en una producció pròpia de gira d’estadis. L’australià es va presentar amb un cor de ballarins disposat a no parar de suar i fer suar. Obrint amb Got Me Started va encendre una flama que impossible d’apagar. L’energia es va mantenir incansable al llarg de tots els actes, que comptaven amb canvi de vestuari i d’escenografia. Com era d’esperar, quan li va arribar el torn a In My Room, sobre un llit platejat, va entonar el duet juntament amb Guitarricadelafuente. La tensió sexual es palpava a l’ambient. Mai ningú havia fet una millor campanya per Grinder. Cal destacar els moments d’absoluta face card amb una impecable performance de One Of The Girls i l’eufòria de 1999 i el tancament amb Rush. El que havia ser un moment d’espera va ser un dels millors concerts d’aquesta edició, amb els cinc canvis de look inclosos.

On és l'Elizabeth?

Quan l’australià va acomiadar-se, un sisme humà es va desplaçar el més a prop possible de l’escenari de Lana Del Rey. La colossal estructura de palau de conte de fades made in Hollywood que es va veure en la seva actuació del Coachella ens esperava. Es podien palpar els nervis a l’aire. I va arribar l’hora. Cinc minuts, deu minuts, quinze. Lana del Rey NO APAREIXIA. La llegenda que la precedeix es complia fil per randa. Acabaria per no sortir? Hauria de retallar cançons del set? Per sort, vint-i-cinc minuts després de l’hora esperada, Elizabeth Woolridge Grant va pujar a l’escenari com si es tractés d'una nimfa de la mitologia reinventada dels Estats Units. Tot en ella brillava, des del seu somriure a les ballarines i coristes que l’acompanyaven. T’ho perdonem tot. El concert va obrir sense acabar de sentir bé la seva veu. Un xiuxiueig ens va portar Without You i West Coast. A estones ni tan sols cantava i el públic se somia en un silenci expectant com qui espera que els reis mags els hi donin aquell esperat regal. 

Lana del Rey, un regal dels reis per als seus fans / Foto: Montse Giralt

Ha estat una nit per a mitòmans. Tots els presents l’adoraven. Ho donarien tot per ella. Mentrestant, ella es movia gràcil i delicada per tot l’escenari, entonava estirada Pretty When You Cry o després de l'icònic monòleg, Ride pujada en el seu gronxador circular

Ha estat una nit per a mitòmans. Tots els presents l’adoraven. Ho donarien tot per ella. Mentrestant, ella es movia gràcil i delicada per tot l’escenari, entonava estirada Pretty When You Cry o després de l'icònic monòleg, Ride pujada en el seu gronxador circular. Si totes les cançons van ser celebrades, cal destacar l’entrega del públic a Born To Die, Chemtrails Over the Country Club, Norman fucking Rockwell i Video Games. Arribant als minuts finals, Del Rey es va disculpar pel poc temps que li quedava i va fer una versió reduïda de W & A, demostrant que gossejar un dels seus temes és possible. Com no podia ser d’altra manera, va tancar extasiada amb Young & Beautiful. I quan pensàvem que tot havia acabat, Lana Del Rey va baixar a abraçar a les primeres files, fer-se fotos i parlar amb aquells més devots. Una experiència catàrtica de la qual en costaria sortir. Quedava demostrat que molts dels presents havíem nascut per veure a Lana Del Rey, almenys una vegada a les nostres vides. Però com ni la vida ni els festivals s'aturen.

De festa en català

Un molt bon remei era donar-se a la teràpia de xoc. Rels B va prendre l’escenari amb nom d’empresa-de-dubtoses-condicions-laborals, amb la presentació del seu últim disc, A New Star (1993). Una explosió d’energia i carisma que va fer embogir a seguidors i curiosos. 

I com la nit anava de fer història, quina millor manera d'acabar-la que amb la nissaga de poder Farelo

I com la nit anava de fer història, quina millor manera d'acabar-la que amb la nissaga de poder Farelo. En el mateix escenari, i a la mateixa hora, en el que va debutar la seva germana gran, Bad Gyal, el 2018, Mushka va presentar-se a reclamar el que és seu per dret propi. Passades les dues de la matinada, la del Maresme va posar a ballar tot l’escenari Plenitud, ex-Pitchfork. En menys d’una hora ho va confirmar: una nit de festa també pot ser en català. Obrint amb SexySensible, va començar a repartir hits un rere l’altre, com habibi, Barras Warras o Xarnega. Una moneda de dues cares on va haver-hi temps per posar-nos sensibles amb Imperio. I la ja estel·lar El Disfraz que va presentar en el seu dia a les Gallery Session.

En menys d’una hora Mushkaa ho va confirmar: una nit de festa també pot ser en català

Com tota bona festa, no van faltar als amics. Per l’escenari van passar Maria Hein amb TEMPS, 31 Fam, Julieta amb No m’estima +, i The Tyets amb el ja clàssic de tota bona revetlla, El Tonteo. Així i tot, l’absència de Bad Gyal es va notar al sonar SexeSexy. Per sort, arribat el final de la nit, aquesta celebració va demostrar que una festa feta des de casa era possible, i pot projectar-se internacionalment des del Primavera Sound.