“En mis años hera (sic) el rey del volante” i, a sota, emmarcat en una mena de núvol, qui sap si la bafarada de fum d’un tub d’escapament a tot gas, el seu malnom: el Vaquilla. Aquest és un dels tatuatges talegueros que el nostre delinqüent juvenil més mediàtic mostra ufanós a càmera, i que, juntament amb marques d'autolesions, recorren la pell morena del seu cos a mig fer, un cos de nen que no ha acabat de fer l’estirada. Colpeix el contrast entre la seva joventut i un físic tan modelat pel mitjà carcerari, així com sorprèn l’acceptació que els seus temps de glòria com a pilot de carreres, sempre a cavall d’un Seat 124 d’altri, han quedat enrere. I és que el nostre protagonista d’avui va robar el seu primer cotxe amb 10 anyets, abans de complir els tretze ja burlava a la policia en espectaculars persecucions i, als seus 17 anys, l’edat que tenia a aquesta foto, acabava de passar-ne tres i mig a l’ombra del penal d’Ocaña, sense comptar les desenes d’entrades i fugides de reformatoris.
“Jo vaig dir-li a l’Antonet que ja sabia conduir una miqueta i vam robar un 600. Li vam ficar una agulla de ganxo, una clau d’aquestes del foie-gras, i ens el vam emportar amb la primera marxa. No sabíem canviar-la i vam estrallar-lo contra la casa d’un gitano que va sortir amenaçant de trucar al 091. L’Antonet va dir-li: 'vinga, ajuda’ns a empènyer i ensenya’ns a posar la marxa enrere' i ens en vam anar a passejar. Quan es va acabar la gasolina, vam deixar-lo i vam agafar un altre i un altre i un altre...” Així relata el Vaquilla les seves pràctiques de conduir a l’autoescola del carrer, quan per arribar al volant s’havia de posar un parell de totxos sobre el seient.
El Vaquilla ha quedat fixat en el nostre imaginari com el quinqui-star per antonomàsia, el delinqüent juvenil químicament pur
El robacotxes precoç
La instantània del precoç robacotxes, presa pel fotoperiodista català Paco Elvira, il·lustrava el reportatge publicat originalment a la Interviú del 30 d’agost del 1979. Es tracta de la primera entrevista que Juan José Moreno Cuenca, aka ‘El Vaquilla’ (Barcelona, 1961 - Badalona, 2003), concedia als mitjans. El text el signaven Pedro Costa Musté, excronista de successos d’El Caso, i el periodista d’investigació Xavier Vinader, a qui servidor està trigant a dedicar-li un ‘Criatures Ocultes’, pocs mesos abans que publiqués la sèrie de reportatges on denunciava el terrorisme d’extrema dreta al País Basc que van portar-lo a ser jutjat i condemnat per l’Audiència Nacional. “Quan busco projectes per publicar, acostumo a buscar en mercats ambulants: revistes antigues, llibres… En els reportatges de les revistes, sempre s’acaben publicant un parell de fotos o tres, però el fotògraf tira tot un rodet. Com Paco Elvira va morir fa uns anys, vaig contactar amb la seva filla per a poder veure la resta de material, gestionar els drets i treure el llibre.” Qui m’explica això és Gabriel Alberti, espeleòleg dels mercats de puces, exllibreter i editor d’El Vaquilla. 14 de agosto de 1979 (Ojos de buey, 2022). Es tracta d’un estoig amb dos llibrets que recuperen, d’una banda, l’entrevista, i d’altre, les moltes fotografies inèdites que Paco Elvira va capturar en el transcurs d'aquella jornada estiuenca.
Tots aquests productes culturals han ajudat a teixir un mite ambivalent que oscil·la entre la fascinació, el rebuig i l’acudit, i que només pot entendre’s com a fruit d’una realitat social molt determinada
L'editorial d’Alberti té només un any de marxa, però el seu catàleg compta ja amb vuit esplèndides publicacions centrades en l’arxiu de fotografia documental de la nostra història recent, entre les quals es compten les fotos preses per Pilar Aymerich a les preses de l'antiga presó de dones de la Trinitat, o les de Tino Soriano als interns en l’Institut Mental de la Santa Creu. El nom mateix de la seva editorial, Ojos de buey, apunta a una certa voluntat per treure el cap per la finestra d’allò que ha romàs submergit. “Es tracta d'una sèrie de publicacions en la qual cadascuna és una petita finestra a una part de la nostra història. Sobretot, m’interessa el que es denomina ‘intrahistòria’, és a dir, aquelles petites coses que queden al marge dels relats oficials, però que tenen un valor cultural que em sembla fascinant.”
El Robin Hood de La Mina
Les gestes del Vaquilla són ben conegudes per a tothom, i qui acabi de baixar de la figuera pot trobar-les relatades en una sèrie de pel·lícules (Perros Callejeros I i II, Yo, el Vaquilla, Los últimos golpes de “El Torete”, Tres días de libertad...), fites totes del cinema quinqui dels 80, a més d’una infinitat de cançons, de Los Chichos a Borbón 4 passant per Joan Garriga i el Coleta, que canten a la generositat i els bons sentiments d’aquest Robin Hood de La Mina. Fins i tot poden consultar el llibre El Vaquilla. Hasta la libertad, una biografia que trobaran al mercat de segona mà al mòdic preu d’un ull de la cara.
Tots aquests productes culturals han ajudat a teixir un mite ambivalent que oscil·la entre la fascinació, el rebuig i l’acudit, i que només pot entendre’s com a fruit d’una realitat social molt determinada: la dels criats sota el barraquisme vertical i les lleis i polítiques socials tardofranquistes. “Em sembla fascinant, socioculturalment, com un delinqüent pot convertir-se en una superestrella —continua Alberti—. Tothom coneix al Vaquilla com a personatge, pertany a la nostra memòria col·lectiva, però poca gent coneix a la persona que va haver-hi darrere. Aquest reportatge revela molts aspectes íntims de la seva vida, la duresa de la seva infància, els abusos per part de l’Estat, la policia i l’Església...Va començar a delinquir perquè no tenia cap altra opció, era la seva única manera de viure, gairebé com un joc, sense pensar en les conseqüències. Hi ha alguna cosa entre la valentia i la inconsciència.” I és que, en referència a la seva primera detenció, amb només 11 anys, el Vaquilla explica a l’entrevista que recull el llibre: “No val la pena plorar, ni suplicar quan t’estan torturant. Per molt que diguis ells no paren. El millor és buscar la manera de tirar-te contra la paret o contra algun lloc per a quedar-te KO i que així deixin de pegar-te.”
El delinqüent juvenil químicament pur
També resulta fascinant la seva fotogènia, el proverbial carisma que va ajudar a fer que la seva projecció mediàtica cresqués per sobre d’altres nens prodigis en l’art de brandir navalles i estirar bosses. El Vaquilla ha quedat fixat en el nostre imaginari com el quinqui-star per antonomàsia, el delinqüent juvenil químicament pur. Enguany es complirà el vintè aniversari de la seva mort, i la publicació de llibres com aquest constata que el mite segueix ben viu. “M’han contactat d’una universitat dels Estats Units que està realitzant un estudi sobre el cinema quinqui espanyol dels 80. En general, aquí tenim un gran complex d'inferioritat que ens fa pensar que el que ve de fora és sempre millor. Tots els fotògrafs que conec, poden citar-te a un munt de fotògrafs japonesos, mentre els d’aquí, com Paco Elvira, continuen sent uns grans desconeguts. Si el Vaquilla hagués nascut a Amèrica del Nord, ja hi hauria una sèrie a Netflix sobre ell. Aquí estem començant a recuperar la nostra cultura, i, sobretot, la nostra contracultura.”