Imatge superior: Infanteria soviètica avança entre les trinxeres

La batalla d'Stalingrad -agost 1942 / febrer de 1943- va ser l'enfrontament més decisiu de la Segona Guerra Mundial, ja que va marcar el canvi de tornes al front oriental -de fet, l'únic front europeu d'aquell moment-, va suposar l'inici de la desfeta nazi i va significar el primer pas d'una embranzida que duria l'exèrcit roig als carrers de Berlín en dos anys, fet que consumaria el final de la guerra.

Stalingrad va ser, també, el xoc brutal de dues maneres d'entendre la guerra en dos règims polítics dictatorials caracteritzats pel control total de la ciutadania. El règim estalinista va marcar a la línia del Volga i especialment, la ciutat que duia el nom d'Stalin -en reconeixement a les seves victòries en aquella ciutat durant la Guerra Civil Russa- un punt de no retorn amb la consigna 'Ni un pas enrere'. Després de retrocedir des de Brest -a la Polònia ocupada pels soviètics l'any 39- i perdre centenars de milers de soldats en una ofensiva alemanya que va arribar mil quilòmetres enllà, fins a les portes de Moscou, Rússia va entendre que ja no podia cedir ni un pam més de terreny, al preu que fos, i la barrera va ser Stalingrad.

Grossman al 1945, ja al final de la guerra

I allà hi va fer cap, com a corresponsal de guerra, l'escriptor Vasili Grossman, cronista de l'Estrella Roja -diari oficial de l'exèrcit roig- disposat a explicar tot el que veia en uns textos que ara ha recuperat Galaxia Gutenberg al llibre Stalingrado. Crónicas desde el frente de batalla, un recull de les vivències sobre el terreny entre les incessants bombes i l'escomesa nazi i que aprofita el 75è aniversari del final de la batalla.

Del setembre al desembre del 1942

L'autor, que va arribar a la ciutat al setembre del 1942, poc després de l'inici de la batalla i s'hi va estar fins al desembre del mateix any, quan la batalla ja havia donat el tomb i els soviètics havien consumat el setge que acabaria amb la rendició del 6è Exèrcit Alemany, capturant més de 100.000 presoners.

Tiradors russos a Stalingrad 

Al llarg d'una dotzena d'articles, Grossman ofereix la seva visió de la campanya i com no podia ser d'altra manera en un cronista que treballa per al diari oficial de l'exèrcit roig, els textos expliquen només la versió dels fets des de la trinxera soviètica i tenen un marcat caire propagandístic on només escadusserament es dóna veu a les derrotistes impressions dels presoners alemanys o romanesos. Les seves fonts principals són, de fet, el soldat ras que passa el dia a la trinxera, el sapador que s'introdueix rere les línies enemigues, el tirador que passa hores de guàrdia, la sanitària que es juga la vida per recuperar els cossos dels ferits i també el subaltern de segona línia, si és que es pot parlar de rereguarda en un front on el sòl ocupat pels russos amb prou feines feia 300 metres entre la riba del riu i les trinxeres nazis: "L'heroisme estava en el treball dels cuiners que pelaven patates sota el foc dels projectils".

Es tracta doncs, d'històries humanes imbuïdes de certa èpica, explicables per l'objectiu propagandístic, però també perquè així va ser aquella batalla on es lluitava, pràcticament per primer cop a la història, en un àmbit plenament urbà, als carrers, als tallers, a les fàbriques, casa per casa i replà per replà i amb autèntics miracles com l'ofensiva del coronel general Aleksandr Rodítsev, que va travessar el Volga en el moment més cru de la batalla i va llançar una ofensiva que va assegurar la presència soviètica a Stalingrad.

D'Stalingrad a Berlín, amb parada a Treblinka

Vasili Grossman (Berdítxev, 1905 – Moscou, 1964), jueu rus nascut a Ucraïna, és un exemple d'escriptor que es forma com a reporter de guerra a partir de la seva experiència a partir del 1941 -any d'inici de la invasió alemanya o Gran Guerra Patriòtica en terminologia soviètica-, en que comença a escriure cròniques de guerra. Durant la guerra, Grossman acompanyarà l'exèrcit soviètic, primer en la retirada des de Kíev fins a Moscou, des d'on viatjarà a Stalingrad i des d'allà fins a Berlín, passant pel camp d'extermini de Treblinka.

La imatge de la victòria, la bandera roja oneja a Stalingrad

Com a novel·lista, la seva obra cimera és Vida i destí (La Butxaca en català / Galaxia Gutenberg en castellà), una novel·la russa de gènere, amb dotzenes de personatges i trames imbricades que narren els difícils temps de la guerra sota l'estalinisme. Les crítiques al règim soviètic i la seva condició de jueu enmig d'una nova onada d'antisemitisme després de la guerra van condemnar Grossman a l'ostracisme, de manera que Vida i destí, escrita el 1960, no va veure la llum fins vint anys després i encara a Suïssa, on va arribar una còpia microfilmada de la mà d'Andrei Sakhàrov. A la Unió Soviètica no es va poder publicar fins el 1988, ja dins de la política de glàsnost o transparència impulsada per Gorbatxov.

La vida de Grossman ha estat recollida per l'historiador Antony Beevor al llibre Un escritor en guerra (Crítica, 2006), un treball que recorre totes les seves vivències durant la guerra.