La Ven'nus té 22 anys i es passeja pel món amb un IPhone 5 i sense TikTok. Quan li demano pel tema, em contesta que cap de les dues coses és una decisió política. Simplement, "no vol tornar-se més boja". És aquest fons de calma i tranquil·litat el què caracteritza el seu segon àlbum d'estudi, "Bocaterrosa" (Halley Records, 2023). Amb un pop electrònic complex i ben carregat d'autotune, la sabadellenca evoca els temes de sempre: estar trist, estar enfadat, i finalment deixar d'estar-ho. Però, com els grans autors de la història, la Ven'nus ens recorda com de refrescant pot arribar a ser escoltar cançons dels temes de sempre. "Bocaterrosa" és un disc de diumenge al matí, plagat de referents musicals de molts tipus. I és que una cosa em queda clara: La qüestió de ser jove i tenir un mòbil antic és tan o tan poc rellevant com un vulgui, però al seu IPhone 5 la Ven'nus hi ha de tenir les millor llistes de Spotify de Catalunya.
Tu has dit més d'un cop que 'Bocaterrosa' parla una mica d'un punt d'inflexió quan estàs a baix de tot i sembla que ja tot pot anar més amunt. Però què vol dir estar bocaterrosa? Què hi ha en aquest punt d’inflexió?
Crec que com el punt quan tot sembla que va cap avall. No és d'un dia per l'altre, si realment et sents atrapada és perquè portes un temps en aquesta situació. Crec que cadascú té el seu bocaterrosa, en realitat, tothom té el seu punt zero. Per mi va ser posar aquest punt zero i anar treballant. Escrivia cançons com a teràpia, però al final era per entendre com estava i conèixer més la situació.
L'àlbum és una muntanya russa en el fons. Tu quan escrius música, escrius des de dins, cap a fora? Quina és la voluntat a l’hora d’expressar-te?
No em surt fer una música per agradar, perquè quan ho faig crec que se'm nota molt i no m'agrada. Quan ho faig pensant en alguna cosa o en un referent concret, sempre em queda com un intent de convertir-me en una cosa diferent. Hi ha un punt que quan t’obres del tot és quan esperes que ningú ho vegi.
Quan t’obres del tot és quan esperes que ningú ho vegi.
Malgrat el teu to personal a l'hora d'escriure, sempre hi ha un punt de comunitat en la música. Estar bocaterrosa és un sentiment personal o és un tema més col·lectiu?
Jo ho enfoco des de situacions quotidianes, això sí que fa que potser la gent pugui connectar. Però clar, potser explico un conflicte des d'una metàfora d'un peix i ningú l'entén. I llavors potser ja no serà tant col·lectiu perquè no s'ha entès. Crec que la intenció sempre és intentar explicar alguna cosa meva pensant que algú s'hi pot sentir identificat. Ara que ja fa unes setmanes que ha sortit, és preciós que algú em digui que la meva música l’ha ajudat a superar coses seves. És molt fort!
Quina cançó de l'àlbum creus que es pot convertir més en himne?
Jo crec que potser Diable o D’Estoc.
Fas servir un llenguatge molt metafòric amb paraules molt arrelades a terra. Com és el procés creatiu per trobar aquest llenguatge?
És per culpa de la meva mare, sens dubte, perquè és traductora jurada. Llavors sempre m'ha corregit mil coses de la llengua.
Musicalment és una cosa que defenses?
No. Que cadascú que faci el que vulgui, a mi això m'és igual. Hem d'acceptar que és una evolució. Així com el català antic com el coneixem no està a les nostres vides i si algú d’aquella època vingués ara, diria que hem destruït la llengua, doncs ens passarà absolutament el mateix d'aquí 30 anys. Sí que és veritat que estem en un procés degeneratiu de la llengua que és molt greu. Però al final negar una evolució de la llengua és negar-nos com a com a humans. Diré que és normal que evolucionin les coses.
Al teu àlbum parles d'ira, de tristesa, com una muntanya russa. Però transmet molta calma. Per què la Ven’nus no està fent punk?
Clar, podria deixar-ho anar amb punk.
Potser ens ens estàs amagant una versió teva que en algun moment veurem?
Ojo. No vas malament.
Sí? Tenim espòiler?
No, però sí que treballo amb molta gent que fa post-punk i se m'encomana. Hem crescut molt amb Simple Plan, i Green Day, i ho portem molt a dins. Ho he acabat fent amb indie, pop o pop electrònic, com n’hi vulguis dir, perquè al final és com el que sé produir més. Sí que vull aprendre més a produir música d'altres estils, però al final és el que m'és més fàcil i també el que escolto.
Estem en un procés degeneratiu de la llengua que és molt greu. Però al final negar una evolució de la llengua és negar-nos com a com a humans. Diré que és normal que evolucionin les coses.
Has canviat de referents, amb el temps?
N'hi ha alguns que sempre estan allà i d'altres que canvien. També m'agrada molt l'electrònica tractada des de la conya i les banalitats. Crec que he deixar de ser tan intensa. Però és difícil perquè llavors em poso, jo que sé, a llegir, i només m'agrada la poesia. Llavors dic, clar, és normal que escrigui així si l'únic que consumeixo és aquest producte.
Ha estat un experiment, 'Bocaterrosa'?
Sí. Des del moment en què vaig decidir obrir-me tant ha sigut un experiment a tots els nivells. Tota l'estona posar-me a prova. Estic súper cansada perquè tenim súper mitificada la utopia de fer música i dedicar-nos a això. Però és lamentable la precarietat que tenim al sector. Llavors crec que no he pogut gaudir al cent per cent perquè ha sigut estar pendent de tot i treballar moltíssim. Però sí, ha sigut un experiment.
Per què totes les cançons tenen una sola paraula com a títol?
Saps que no m'ho han preguntat mai? Tu no saps el que em va costar trobar una paraula per a cada tema! És que els noms llargs, les coses llargues, sobreexplicar les coses em fa pal. Si jo dic només Melic, pots pensar que tinc un gos que es diu melic. Cadascú pot fer la seva interpretació.
Deu ser un procés de tot menys solitari.
Tinc la sort de tenir gent a l'equip en qui confio molt, però sí que és molt tu aprovant-te a tu. Tenim la sort que hem creat un col·lectiu de gent que em començat a fer música, del sector de la música en català. Però si que estàs molts cops tu lidiant amb el teu jo interior tota l'estona. Et comences a qüestionar moltes coses. A mi m'agrada molt estar sola, però sí que a vegades sóc jo parlant amb mi mateixa tota l'estona.
Com portes el síndrome de l'impostor?
Ara molt bé. Durant l'àlbum, fatal. No fatal, però crec que ha sigut difícil perquè hi ha moltes coses que s'estan fent ara a Catalunya. Potser tu no et compares però molta gent et diu coses. D'alguna manera, sense voler, es classifica. És dur. És molt dolent. I sempre m’he intentat allunyar d'aquesta sensació perquè crec que és molt negativa. Fent les col·laboracions amb gent que jo admiro moltíssim, sí que es notava. Estava súper nerviosa el dia que venia el Ferran Palau a l'estudi. Li vaig comprar croissants!
Catalunya és un país molt petit. És igual de voraç el mercat aquí que el mercat en qualsevol país gegant on estigui normalitzat el tema de la llengua on hi hagi més de set milions d'habitants?
Jo crec que no. A nivell logístic ja se separa molt més, en altres països I també que hi ha un mercat molt més ric en quant a fer gires, a tenir circuït, a tenir sortides a moltes coses. Aquí, en un any pots fer tots els festivals i ja està. És el màxim que pots arribar a fer, almenys a Catalunya. I després què? Canvies d'idioma? És una merda, en aquest sentit. Perquè jo no sé escriure en portuguès. En castellà sí que podria, però és forçar-ho per poder seguir creixent. Al final cadascú fa el que vol amb el seu projecte i a mi no m'importa que canti en castellà perquè ja s'ha avorrit de fer gires a Catalunya. És que em sembla intel·ligent. No sé si ho faré ara mateix. Ara se’m faria estrany, però no ho descarto d’aquí a 10 anys.
Cada cop em sembla més bé el que va fer la Shakira. Per què ens hem de reprimir? Sempre hem d'aguantar una batalla, unes banyes… Digues el que vulguis, i que si et critiquen doncs t'estaràs forrant
El final de l’àlbum, “Diable”, és la teva sortida personal de l’estat de “bocaterrosisme”?
Crec que va ser bastant el mood. “Diable” és "fora tot". Ja està, ho he deixat anar i que et vagi bé.
Els últims mesos, arran de Shakira i Piqué, s'ha parlat molt de la ràbia, del desquici, de l'entrar en contacte amb el teu jo enfadat interior. Creus que és més fàcil, per una dona, escriure sobre ràbia, que fa uns anys?
Qualsevol cosa que impliqui expressió de la dona està millor ara que mai. Cada cop em sembla més bé el que va fer la Shakira. Perquè al final és com, d'acord, té fills. Mira, saps què? Per què ens hem de reprimir? Sempre hem d'aguantar una batalla, unes banyes… Digues el que vulguis, i que si et critiquen doncs t'estaràs forrant. Sí que el moment vaig pensar, quina vergonya aliena, però penso que això serà un abans i un després. El missatge està bé: M'has deixat, i sou uns cabrons tots dos, tu i la teva parella. M'heu fet molt mal.
Que a més a més, en realitat és el que porten fent els homes tota la vida. És a dir, tirar-se beef entre ells a través de la música.
Sí, com les seves parelles, també denigrar-les des d'una posició patriarcal. Que faci el que li doni la gana. Punxem el tema on treballo. Clar que sí. La gent vol això.
És evident que hi ha un relleu generacional al panorama musical català. Igual que, per exemple, la precarietat que vivim com a generació és un ítem heavy a l’hora d’escriure, per a una persona jove com tu, també ho és Catalunya. Què té el panorama musical català ara, perquè tu hi puguis tenir un espai?
Crec que el fet que es vulgui mostrar la vulnerabilitat i que es vulgui potenciar la salut mental. Acceptar i formar part d'un col·lectiu en què acceptem tots els estats d'ànim i que ens els abracem. Ja no ets un pringat per sentir-te malament! És una mica una utopia, eh? Però és el que jo vull aconseguir. Hi ha molta gent que no ens coneixíem de res però fem una mica el mateix a nivell de missatge. Llavors si ha sorgit això tan orgànic és perquè ho necessitàvem.
Som tants pocs usuaris que parlem català, que al final, si coincideixen quatre concerts del mateix moviment el mateix dia, ens trepitgem entre nosaltres sense voler.
Llavors, aquest disc no hagués hagués funcionat fa 20 anys?
Jo crec que no, ni de conya. Potser fa cinc anys, potser una mica, però no, perquè la gent era com... 'Jo vull música amb trompetes i ni em ratllis'. No hi tinc res en contra, eh?
És el que funcionava.
Exacte, és que està mutant. El nou mainstream d'aquí a un temps també el criticarem. En aquell moment ningú criticava Txarango, i a mi m'encanta Txarango, i negar que ens ha marcat seria un error. És no voler acceptar que la teva adolescència s'ha vist marcada per això. Em sembla fatal. Segur que tots estaven el Clownia.
Estem en un punt de consolidació d'un mainstream en català, però en realitat és un mainstream molt petit. És difícil fer-s’hi un espai?
Jo crec que sí. Però també perquè som tanta poca gent oient, som tants pocs usuaris que parlem català, que al final, si coincideixen quatre concerts del mateix moviment el mateix dia, ens trepitgem entre nosaltres sense voler. És difícil, però de fet això que hi ha necessitat, però hi ha bastanta oferta i no tanta demanda.
A vegades es genera com una necessitat de rèplica, no? Com quan es diu que The Tyets són el nou Txarango.
Seguirà passant. Si, jo crec que sempre volem com agafar algú referent de l'onada, com per tenir-ho classificat. Ara està tot molt dominat per gent bastant boomer. Necessiten com per entendre ho, agafar un referent. Això és això i l'engranatge és aquest quan potser no caldria classificar-ho. Em sembla que seguirà passant sempre.
Creus que per ser músic a Catalunya s'ha de ser una mica influencer?
Potser una mica. Per cridar l'atenció t'has de fer un màrqueting molt potent. Hi ha gent que ho vol fer. Hi ha gent que passa més i que ho deixa en mans de l'atzar. Però sí, jo crec que sense voler, t'has de crear un personatge públi, ja no dic influencer. Decidir amb un criteri què penjar i què no. Això sí, però crec que no és necessari. Conec gent que li va bé sense fer això. Conec gent que li va bé, en part perquè fa això. És una decisió individual. Però sí, sempre ajuda a. Fer ser un personatge públic i convertir-te en un influencer que fa daily routines.
És veritat que en època Txarango hi havia grups trompeteros o indie pur, en català. No té res dolent, però era així. Ara ja no té sentit.
Indie Cat hauria de buscar altres altres afluents de playlist.
Ara potser ja no és “No m’agrada 31FAM perquè és trap en català”, sinó “no m’agrada perquè és trap”.
Sí, és clar. Hem de reeducar les orelles constantment. Com que el producte sempre era molt similar l'un amb l'altre va fluir. Però ara, de cop, amb coses que trenquen és estrany, no és la teva zona de comfort. I llavors sí, crec que és necessari obrir les orelles i estar oberta a sentir coses noves. No estem preparades a nivell Catalunya perquè sempre hem rebut el mateix. Sentir-ho en anglès o en castellà no ens estranya, però de cop sentir un català al principi és com, què fa?