Va ser el 25 d'abril de 2008. Aquell mateix dia, a Badalona, coincidien dues misses musicals. D'una banda, la de Mavis Staples al Teatre Zorrilla dins de la programació del Blues & Ritmes. Per l'altra, la cerimònia de Nick Cave i els seus Bad Seeds al Palau Olímpic (en altre temps lloc de peregrinació per a molts concerts). Aquell dia era impossible dividir-se, calia escollir entre un i altre. Amb l'esperança que Mavis tornés per aquí (una cosa que després, afortunadament, ha succeït), els trets van anar cap a Nick Cave. No trepitjava aquestes terres des de feina una dècada, concretament en un Doctor Music Festival. Per a la cita de Cave, allà on un dia es van ajuntar Magic, Bird i Jordan per jugar al bàsquet, un disc com Dig, Lazarus, Dig!!! que el temps no ha col·locat entre els favorits dels seus seguidors. Estava en aquella etapa intermèdia un tant indefinida, ni la més incendiària del principi ni la més profunda de l'última dècada.
A partir d'aquest concert, va venir amb més regularitat. Una que va tenir un caràcter més exclusiu va ser un any després al Casino L'Aliança del Poble Nou, una vetllada íntima aprofitant l'edició de la seva segona novel·la, La mort de Bunny Munro, combinant lectures de la mateixa i les missives afectuoses dels assistents. Per als qui van ser en aquest enclavament del Poble Nou, l'argument és sòlid: van ser a pocs metres del seu ídol. Si bé, això d'immiscir-se entre els seus seguidors, és marca de la casa. En cada Primavera Sound al qual ha anat (que han estat uns quants), ha acabat alçat pels aires cantant com un possés i actuant com un Messies. El 2015, a l'únic passi que ha fet en temps fora del circuit de festivals, va passar per l'Auditori del Fòrum (una plaça per a primeres espases com Tom Waits o Robert Plant). En aquell temps, l'australià estava desencadenat, abordava qualsevol desafiament. Els seus concerts eren una explosió, èxtasi pur però descontrolat. En aquella època, la punta de l'iceberg era la interpretació de Jubilee Street (hi ha una actuació sorprenent a Copenhaguen que es pot veure a YouTube). En un altre context, també es va apropar amb Grinderman, en la primera d'aquestes dues ocasions, en un Summercase. Van sortir amb tota la munició preparada, en una hora la van disparar tota. Vaja, que ni en una invasió de zombis.
A tot això, i amb tota la publicitat de The wild god a sobre, Nick Cave & The Bad Seeds s'enfrontava a una prova sagrada, el Palau Sant Jordi. Per primera vegada en aquest terreny, i amb les expectatives pels núvols. Llavors, quia mena de concert ens anàvem trobar aquesta vegada? Quin grau d'eufòria s'anava a assolir? Hi hauria moments solemnes al piano o seria tot electricitat? Hi hauria confessions com les que ha fet al llibre Fe, esperanza y carnicería al costat de Sean O'Hagan o en la famosa entrevista que li va fer Mariana Enríquez fa pocs mesos? Moltes preguntes prèvies, i a priori, poques respostes. Només les que ens anaven a donar una vegada acabés el xou.
Mirant de reüll el repertori, diverses acotacions; fan el disc nou sencer excepte l'últim tall, As the waters covers the sea. També n'hi ha dos de Carnage, aquest estrany experiment a mitges entre ell i Warren Ellis, que certament va passar de puntetes. De la resta dels seus discos, escull només una cançó. Cosa que, sigui dit de passada, queda curt. Tanmateix, estan ben seleccionades, aquí no falten O children, Jubilee street, From her to eternity (quina força i quin esquinç), la bàrbara Tupelo, Red right hand (brutal com la continuava corejant el públic una vegada la van acabar, gairebé com si fos un himne) o The mercy seat. O ja en la pròrroga, en els minuts d'afegit, Papa won't leave you, Henry o The weeping song i aquelles mans sincronitzades, als quals els seus protagonistes es refereixen com a temes antics. O ja, com a últim sospir, Into my arms amb Nick només al piano, un comiat càlid i molt bonic.
Nick Cave de vegades canta com un àngel i, de vegades també, ho fa com un dimoni
Un salt per agafar aire i associar idees, recompondre les maneres, tirar algun coet com a celebració i demostrar que, certament, no estan sols. Nick Cave de vegades canta com un àngel i, de vegades també, ho fa com un dimoni. Dialoga amb els seus; amb una vitalitat exageradament desafiadora (i honesta), simulant plors, agafant una càmera de les de tota la vida a petició d'un seguidor per immortalitzar l'escena. Amb les dues primeres preses, Frogs i Wild dog, dona un cop de puny sever a la taula, amb versos contundents a tot color en pantalla. No hi ha res a témer, res per dubtar. Després ja, amb els clàssics en un altre llindar, es recreen amb peces més altisonants com Joy i aquesta Conversion que vesteix amb un batí de seda i soul. A més, i ja de forma directa, just al començament dels bisos tenen un record per a la seva amiga de l'ànima Anita Lane a O Wow O Wow (How wonderful she is).
A Warren Ellis, potser més mesurat que altres vegades, encara que continuï sent un linx amb cada instrument que agafa, algun el posa en un escalafó similar o fins i tot superior que al seu propi cap, i això fa pensar. No obstant això, l'estructura que tenen com a banda ho valida tot (inviable aquest format de gòspel sense aquestes quatre coristes), des de dalt la vista era colossal, impactant: l'exemple d'una simfonia perfecta. I amb quin so, era com estar en una sala, però amb les formes d'un pavelló. Entre aquestes maresmes, onades que fuetegen com en un vendaval. Unes circumstàncies en les quals ells habiten allotjats en la glòria, Nick Cave i els seus Bad Seeds mai no van ser presa d'un repte fàcil. En realitat, són uns manaies.