Valèria N. Saurí, més coneguda pel seu nom artístic Ven’nus, torna al punt de mira amb Post-Mullet; un projecte d’indie electrònic amb un component de pop. La sabadellenca porta ja dos àlbums a l’esquena —l’últim, Bocaterrosa, publicat l’any passat—. Les lletres d’aquestes 6 cançons parlen de la “voràgine barcelonina”, l’època en què la cantant va estar vivint a 3 pisos diferents de la ciutat. L’EP engloba diferents conceptes i un dels principals és la nostàlgia anticipada; aquella sensació d’estar vivint un present que saps que més tard trobaràs a faltar, “és una cosa que em fa sentir molt viva i crear molt”, comenta la sabadellenca. També s’ha basat en el col·lectivisme i el qüestionament de les bases de l’amor romàntic. El títol fa referència al pentinat que ara fa uns mesos es va posar de moda: “fer-se un mullet per mi era com formar part d'un teixit social visualment ràpid i reconeixible, però era una crítica a això, en veritat”. A més, explica com també és una decisió estètica i espontània, ubicant l’espontaneïtat com una de les característiques de la generació.
Trobem cançons molt especials per la cantant i productora en aquest EP, parlant de pèrdues i de tancaments d’etapes. Post-Mullet té la peculiaritat que ha estat produït per 7 productors diferents, incloent-hi la pròpia Ven’nus; ella començava a produir i posteriorment ho derivava a algun productor, depenent del so que volgués enfocar. “També era reivindicar la figura de producció, que sense aquesta no hi ha res. Crec que ens estem oblidant, posant tant èmfasi a l’Star System, i també mola veure qui fa les coses realment”, apunta. Ven’nus és una gran defensora de la música en directe i és per això que el seu format de concert manté la banda, tot i ser el seu projecte més electrònic. La podrem veure al concert de presentació del 9 de març al Let's Festival.
Vas fer el listening party del nou EP a l’Heliogàbal. Com va anar?
Molt bé, la veritat. Molt heavy. Hi havia moltíssima gent, tothom estava molt atent i va agradar molt. Em van tallar els cabells allà en directe, vaig fer una mica de performance, vam cantar cançons i molt bé. Estaré uns dies encara paint-ho tot. És com el dia del teu casament –o no sé, perquè no m'he casat–, però el més semblant a casar-me suposo que és un dia com aquest.
Fa aproximadament un any que vas publicar, i ara hi tornes. Les cançons que el conformen han anat sortint al llarg d'aquest any?
Doncs una anava a sortir a l'altre àlbum i algunes altres ja han estat creades al poble on m’he mudat ara, però les lletres parlen de la voràgine barcelonina. Totes són molt pensades i enfocades des d'aquesta etapa de Barcelona.
Què et va fer decidir viure a Barcelona?
Jo vivia a Sabadell de tota la vida i de cop necessitava canviar d'aires perquè estava tenint una crisi. Suposo que em sentia estancada o volia deixar de viure amb la meva família. I ja que m'independitzava, no em volia independitzar a Sabadell, perquè a nivell cultural tampoc no hi havia gaire cosa. Necessitava aferrar-me a alguna cosa més, que hi hagués un retorn més directe: xarxa, canviar vincles... I vaig dir: vaig a viure a Barcelona, que ja treballava allà i també era per facilitat de no haver d'agafar transport públic. Vaig estar vivint dos anys a tres pisos diferents, entre Gràcia i el Born. I ara m'he mudat a Les Cabanyes, que és un poble molt petit a Vilafranca. Som sis persones i vivim a una casa molt gran on tothom fa música. I era una mica per canviar d'aires, però tot i així segueixo venint a treballar a l’Heliogàbal. No he perdut del tot Barcelona, perquè també tinc una xarxa molt guai d'amistats.
Barcelona és un tema del que ja parlaves al teu primer disc amb la cançó Vinya del mar, no?
I encara no hi vivia, a Barcelona. Era l’època que m'estava plantejant viure-hi. De fet, sí.
M’he volgut basar molt en el col·lectivisme, en destruir una mica l'amor romàntic o qüestionar-lo tal com l'entenem
Quina és la idea central de Post-Mullet?
Com a concepte m’he volgut basar molt en el col·lectivisme, en destruir una mica l'amor romàntic o qüestionar-lo tal com l'entenem. Però també sent-ne conscients. Parlo d'un concepte de nostàlgia anticipada, que al final és com dir que estàs vivint el present, sabent que idolatraràs aquell moment i fa que encara valoris molt més l'avui, però alhora amb nostàlgia. És com una tristesa i felicitat alhora. I és una cosa que em fa sentir molt viva i crear molt, el saber que estàs vivint alguna cosa que et connecta molt al present i dir: “ostres, això ho trobaré tant a faltar”.
Per què parlar de la nostàlgia anticipada? És un sentiment que tens sovint?
Potser perquè sempre m'havia sentit una mica diferent per viure massa les coses, o per ser massa sentimental, massa sensible. I ho havia vist com una cosa negativa, potser. Perquè clar, sentia que les coses m'afectaven més que a la resta. Però en el fons, la cosa positiva de ser sensible és que ets conscient del present, i això és un regal, al final. I per això volia veure-ho com a virtut i no com un defecte.
Per què l’has titulat així?
Fer-se un mullet per mi era com formar part d'un teixit social visualment ràpid i reconeixible. Però era una crítica, en veritat. Al final simbolitza voler formar part d'alguna cosa, tots ho volem. I també és una decisió estètica, però alhora molt precipitada, espontània. Si t'ho pares a pensar, és una liada, perquè després t’ho deixaràs créixer, estaràs lletgíssima... Era també parlar d'aquesta espontaneïtat que crec que ens caracteritza com a generació i tractar-ho des d'aquí, aquest col·lectivisme, des de l’espontaneïtat. Sí, diré que tracto diverses coses, però al final potser aquesta és la més important.
Fas una mirada a tota una generació.
Sí, també des d’una bombolla, sent conscient del privilegi que és parlar d'aquestes coses i no d'unes altres. M'he volgut deslliurar d'haver de qüestionar coses a nivell de societat. Simplement, he parlat de com ho visc jo i com sento que ho vivim les persones que m'envolten. Ara no és el moment de parlar –com la cançó Guerra del disc passat– de com veig el món, sinó que vaig a intentar estar bé amb mi, que també hi ha una part de política en això.
Parla’m una mica de les cançons que formen l’EP.
L’ordre l'he decidit un cop les tenia totes acabades. La primera és Si m’has seguit i seria totalment tancar una etapa. Tan lent parla de voler que les coses vagin molt més lentes per poder valorar el present. T'hi quedes és una oda a l’amistat, per tant, aquest col·lectivisme menys romantitzat. Llavors, hi ha Cap trosset de mi i Ketaambtu, que són les dues maneres d'enfocar una pèrdua; a partir de la festa, desconnexió o des del ser conscients i les dues parts de deixar coses. I jazz want my G back és una barreja de moltes coses. Aquest any he anat a moltes jam session, i m'he fixat que la majoria de vegades toquen homes, i em feia molta gràcia dir, val, pareu, pareu de tenir el vostre minut de glòria, aquest moment de voler atenció i demostrar que ets el millor a la vida. I vaig pensar: a la vida ens passa el mateix, volem trobar el nostre moment per demostrar que fem el millor solo de jazz, saps? I, no sé, em va fer bastanta gràcia, perquè al final era una manera d'agafar la societat i fer un microclima en un escenari, veure tots els homes en fila, barallant-se per tocar i demostrar que són els millors. I ho vaig barrejar amb una història personal d'una persona que se n'ha anat, i han sigut diferents maneres d'afrontar pèrdues, marxades i connexió amb el present i amb el col·lectiu de la gent.
Podria plorar escoltant Cap trosset de mi, i mai abans m'havia passat amb cap altra cançó
A un post deies que hi ha dues cançons que li donen sentit a tot.
Perquè estava tan orgullosa... Són temes que haver-los fet fa que tanquis una etapa. O sigui, m'imaginava que cada persona tenia com una esfera —tipus un trivial— i que cadascú tenia els formatgets, i com jo ja no formo part de cap dels teus, jo de la teva esfera no en formo part, però tu a la meva sí, i aquest punt de dol i les dues percepcions. Cap trosset de mi la vaig produir gairebé tota jo, i m'agradava tant i estava tan orgullosa d’haver-ho fet, també com a dona productora... Per mi això ho és tot, saps? Estava superconnectada amb aquesta cançó i em segueix passant que quan la canto o l'escolto, em fa sentir molt. És que podria plorar escoltant-la. I mai abans m'havia passat amb cap altra cançó.
En els diferents avançaments, i en algun videolíric, trobem fotos teves d’arxiu. Què t'ha fet triar aquest tipus d’imatges?
Seguint amb el tema dels pentinats: com et canvia la vida també amb com et mostres per fora, que també és un sinònim de com estàs per dins. I em feia molta gràcia agafar arxius de com em sentia jo, perquè es veu molt visualment. No ho sé, era barrejar molt el passat; al final, per què haver de crear contingut nou —d'anar a fer una sessió de fotos— quan tens tota la teva vida fotografiada? Per què forçar? Entén-me, forçar és guai, perquè estàs generant un univers correspost al qual estàs, però també és xulo mirar si ja tenies un material que potser et fa sentir com estàs ara. He trobat coses molt divertides i també tot ho he acabat maquetant jo, que també m'agrada bastant.
Tot això ho lligues també a la nostàlgia de què parlàvem abans, no?
Sí, sí. Tot va una mica lligat.
Si mires el teu procés en fer el disc i ara en fer l'EP, ha sigut molt diferent?
Sí, aquesta vegada hem sigut 7 persones produint l'EP. Em venia molt de gust, jo començo a produir a casa meva les maquetes i després les derivo o les acabo amb algú altre, depenent del so que li vull donar. I aquest cop volia fer aquest concepte de main artist no amb gent que posa veu i lletra, sinó amb gent que posa la seva creativitat, que és igual de vàlida o més. També era reivindicar la figura de producció, que sense aquesta no hi ha res. Crec que ens estem oblidant, posant tant èmfasi a l’Star System i també mola veure qui fa les coses realment. Per això hi ha tants temes amb tanta gent diferent. M’ho hauria pogut posar molt més fàcil, però al final és un procés tan viu, crear, que també mola canviar d'espai, anar a casa les persones... Menys amb l'Arnau Vallvé, que sí que vaig anar al seu estudi, amb la resta ha sigut bedroom pop, que al final és anar a casa de la gent. I fer-ho des d'allà és superviu, per mi un dels millors moments és acabar la sessió d'aquell dia i posar-nos a fer el dinar. M'agrada viure tot el procés des de casa fins a compartir-lo.
Les teves lletres sempre han tingut un component poètic i un rerefons important. Quin és el teu procés de creació? Com crees?
Sempre he tingut la inquietud d'escriure prosa i poesia en qualsevol moment del dia. Em pilla i ho vull fer, intento fer-ho perquè si no m'estanco, no puc pensar en res més perquè no em vull oblidar d'aquesta frase. I a partir d'allà creo coses. Això ho havia anat fent sempre activament fins fa potser un any o així, que em vaig bloquejar una mica. No sé per què, potser per això vaig prendre la decisió de marxar a viure fora, perquè m'estava matant una mica la creativitat, tantes coses, tanta Barcelona... No trobava aquests moments per crear perquè no em sorgia. I llavors, d'alguna manera, sento com que he après molt a escriure coses noves, perquè jo podria haver seguit fent poesia, que a vegades no tenen sentit moltes coses que dic, però m'agrada molt la sensació que es crea; però en aquest EP he creat una narrativa i també ha sigut un exercici molt bèstia, perquè no és el que estic acostumada a fer, sempre escrivia i si algú ho entenia, guai, si no també. Estic volent connectar molt més amb la gent i d'alguna manera he hagut de trobar una nova metodologia que no estava acostumada: fer lletres narratives.
Per mi un dels millors moments és acabar la sessió d'aquell dia i posar-nos a fer el dinar
Ara t'asseus a escriure o sempre ho has fet?
Ara potser més. Tot i que mai podré forçar una idea, no em sortirà. A la que ve, ve, i de cop escrius tota una cançó en 10 minuts. La ràfega aquesta s'ha de pillar, i per això s'ha d’aturar el món, a vegades, quan et ve.
En ser lletres autobiogràfiques, com vius l’exposició?
Aquest any m’he semat que flipes a Tan Lent i I jazz want my G back. Parlaven tant en concret d'una situació i d'una persona, que jo fa temps que em vaig curar en salut i vaig enviar aquestes cançons a qui sentia que li pertanyien per dir mira, això ha passat, i si t'he fet aquesta cançó, o he fet aquesta cançó parlant de la situació, és perquè he viscut moltes coses i m'has fet sentir moltes coses. Al final, ho trobo com un premi; o sigui, que guai que algú et faci un resum de la teva vida.
Com has plantejat el nou directe?
Estic molt contenta perquè estem produint el nou directe amb el Joan, amb qui vam fer l’última cançó. Farem un directe amb la banda que sempre he portat, que són quatre músics increïbles. Tot i ser l’EP més electrònic que he fet mai, vull intentar mantenir la música en directe, no tant el xou de tirada i oblidar-nos de la música. No ho critico, no és un beef, tinc moltes amistats que ho fan i no passa res. Però jo, almenys com a proposta, vull mantenir la música en directe i lluitar-ho fins a la mort. Es tornarà a posar la moda, tot torna. I jo crec que s'ha de lluitar, li devem molt a la música, ens està fent viure. Crec que ho hem de mostrar als concerts.
Quines influències han fet que tiressis cap a l'electrònica?
Una que es diu Oklou, Loyle Carner, que li hem fet un sample, de fet, o Fred Again... També, de sobte et dic Leonard Cohen, no té res a veure, però la seva sensibilitat també l'he intentat agafar. Amancio Prada, aquestes coses més de fer cançons de poesia, també és una cosa que he mamat molt del meu pare. Sento que també m'acompanya aquesta part. I Sílvia Pérez Cruz també té un punt per les harmonies, que no són tan planes... M'he intentat allunyar dels referents urbans. Tot i que és el so més urbà que he fet mai, els referents no ho són.
Perquè hi ha referents de fa anys, o són concrets d'aquest EP?
El Fred Again ha entrat de ple i de nou, i la Oklou també. Abans potser tenia més el Frank Ocean i més d'indie, tipus Ferran Palau, més proper d'aquí. Però sí que sento que ara jo he canviat una mica l'estil de música que he escoltat. He treballat més de nits, això m'ha influenciat, he escoltat molta més música urbana que mai perquè, clar, encara que no volgués, l'havia d’escoltar i suposo que això ha fet que l’absorbís.
La cosa positiva de ser sensible és que ets conscient del present, i això és un regal
Per què t'han fet decantar cap a l'electrònica?
Suposo que vivint, simplement... És el primer any que he anat a festivals grossos, i els he fet tots, de sobte. Mai havia anat ni al Primavera Sound, ni al Sónar, només havia anat al Vida... De sobte, he anat a molts festivals d'aquests que fan pura electrònica, i ostres, és guai.
Últimament, els artistes sembla que vagin cap a aquests sons més electrònics. No sé si tu des de dins també estàs tenint aquesta sensació.
Sí, suposo que ha sorgit molt orgànic. He anat a viure amb un col·lega que fa música electrònica i això també m’ha fet descobrir moltes coses... També quan vaig estar vivint amb el Xicu, que també fa molta música electrònica... No ha sigut: vaig a fer un EP de música electrònica. Zero. De fet, també estic preparant coses molt acústiques, però he pensat que ara no encaixaven.