“La perseverança és la marca de la meva vida”, havia dit en diverses ocasions. I és que Ventura Pons i Sala (Barcelona, 1945-2024) es va haver de barallar sovint amb les administracions, amb els productors, amb la indústria, amb les acadèmies, fins i tot amb els nous temps marcats per les plataformes, quan, com a distribuïdor a les barcelonines sales Texas, va tirar d'imaginació per omplir amb pel·lícules de reestrena, subtitulades en català i a preus populars.
Tirant d'aquesta perseverança de què feia bandera, va brillar com a director teatral en aquells anys de tardofranquisme en els que Barcelona era un caldo de cultiu de creativitat i modernor que esclataria amb la Transició. Aquells temps de complicitats amb figures com Terenci Moix, Rosa Maria Sardà, La Trinca, Enric Majó o Maria Aurèlia Capmany, a qui, en una entrevista per ElNacional.cat responsabilitzava, juntament amb Salvador Espriu, de la seva entrada al món del teatre. Va ser l'època en la qual va dirigir obres que van revolucionar l'escena catalana, com Aquell atractiu que es diu el Knack, o Qui no té grapa no endrapa (1969), L’auca del senyor Llovet (1972), Bestiari i escarnis de Pere Quart (1972), un recordadíssim Don Juan Tenorio (1976) amb la Mary Santpere i en Joan Capri, o Rocky Horror Show (1977).
La mateixa bulliciosa ciutat que va generar talent i cultura era la que retratava a la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat intermitent (1978), documental sobre l'artista andalús José Pérez Ocaña, una de les grans figures de la contracultura de la Barcelona de l'època, i que va portar Ventura Pons a ser seleccionat pel Festival de Canes. S'iniciava, llavors, una trajectòria d'indiscutible rellevància pel cinema català. Perquè, si aquesta etiqueta significa alguna cosa, ell en va ser un dels grans responsables.
El Woody Allen català
Entre 1978 i 2019, el cineasta barceloní va signar 33 llargmetratges. Tota una fita per un creador prolífic a qui algú va batejar, i ell i el seu sentit de l'humor es van fer seus, com el Woody Allen català, per allò de rodar i estrenar tan sovint. Pons va ser sempre un gran defensor de la cultura i la llengua catalanes des de l'activisme, amb desenes de pel·lícules que, quasi sempre (amb les excepcions de Menja d'amor, Miss Dalí i el musical Be Happy!, rodades en anglès), parlaven en català. I va aconseguir enormes èxits de públic, insòlits en l'època, amb El vicari d'Olot (1981) o Què t'hi jugues, Mari Pili? (1991). En aquells anys 80 i primers 90 va cultivar la comèdia (La rossa del bar, Puta misèria, Aquesta nit o mai o Rosita, please!), fins que va donar un gir a la seva carrera cinematogràfica.
Pons va ser sempre un gran defensor de la cultura i la llengua catalanes des de l'activisme, amb desenes de pel·lícules que, quasi sempre, parlaven en català
Amb la seva versió dels contes de Quim Monzó a El perquè de tot plegat (1995), i a qui tornaria posteriorment amb Mil cretins (2011), en Ventura es va convertir en el gran adaptador de noms propis de la literatura i la dramatúrgia del nostre país, oferint la seva mirada a textos de Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Lluís-Anton Baulenas, Ferran Torrent, Jordi Puntí o Josep Maria Miró. Pel·lícules com Carícies (1998), Amic/amat (1999), Morir (o no) (2000), Anita no perd el tren (2001), Amor idiota (2004), Animals ferits (2006), La vida abismal (2007), Barcelona (un mapa) (2007), Forasters (2008), A la deriva (2009) o El virus de la por (2015). I, per damunt de totes, aquella Actrius (1997) que va reunir la Sardà, l'Espert i la Lizaran, quin luxe, i que és probablement la seva adaptació més rodona. Pons també tornaria al documental que va obrir-li les portes del cinema amb El gran Gato (2003), amb Ignasi M. (2013) o amb Cola, Colita, Colassa (2015), sobre una altra figura recentment traspassada, la fotògrafa Colita.
Ningú és profeta a la seva terra
Guanyador de la Creu de Sant Jordi, del Premi Nacional de Cinema, de la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes espanyola, i del Gaudí d'Honor, Ventura Pons acostumava a reivindicar, tot i aquests honors, que a l'estranger se'l reconeixia molt més que aquí. Allò del profeta a terra aliena. “Els premis són de llautó”, confessava a ElNacional.cat. “Sobretot la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes. És més falsa que un duro sevillà. Els premis de fora, en canvi, fan més il·lusió. Com el Glory Award, que em van donar a Chicago, o el Premi Respect, d’Eslovàquia. Hi ha una cosa que és ben certa, i és que ningú és profeta a la seva terra”, afirmava.
Quan et mors, l’únic que resta al món és allò que hi has deixat, però no tu. I vull pensar que la meva producció un dia servirà a algú, que els ajudarà a conèixer el meu país i la meva manera de pensar al tombant del segle
El cineasta, que havia sobreviscut a un greu accident de bicicleta, a una hemorràgia cerebral i a un tret que va rebre a Mèxic a escassos centímetres de la columna vertebral, va escriure dos llibres de memòries, Els meus (i els altres) i He tastat molts fruits de l’arbre de la vida, i, en l'entrevista abans citada, responia a la pregunta de quins havien estat els fruits més saborosos, més plaents que havia tastat a la vida. “Poder fer tantes pel·lícules, cosa que no m’imaginava pas. Quan et mors, l’únic que resta al món és allò que hi has deixat, però no tu. I vull pensar que la meva producció un dia servirà a algú, que els ajudarà a conèixer el meu país i la meva manera de pensar al tombant del segle. De vegades em sento com un genet, a cavall entre un segle i l’altre”. Descansi en pau.