“Tots veuen la Venus platejada amb les seves ales. Però ella mira l'horitzó fixament, com si totes les portes s'obrissin davant seu”. L'estatueta que embelleix els capós dels Rolls Royce dona títol a la pel·lícula que ha guanyat el premi gros a l'Atlàntida Mallorca Film Festival 2024, i serveix de metàfora de les ambicions de la seva protagonista, una jove que posa tota la carn a la graella per sortir d'una asfixiant presó vital per fer-se camí en el, no menys opressiu, món de les finances. En una rellevant escena del film, la Jeanne ha aconseguit clavar un peu a una porta que es tancava, i s'ha colat allà on ningú la volia: des del seient del copilot, mira per la finestra els carrers dels barris més luxosos de París, mentre escolta les lliçons de vida del big boss de la banca d'inversions on ha començat a treballar.
“Tots veuen la Venus i les seves ales. Però ella mira l'horitzó com si totes les portes s'obrissin davant seu”, li diu el mentor sense escrúpols, cabells envaïts per la gomina, vestuari i rellotge de luxe, volant d'un Rolls Royce a les mans. I, en aquest moment clau, ja hem conegut qui és, d'on ve i cap a on es dirigeix (o es vol dirigir), la Jeanne: si la seva cara B, cervell prodigiós pels codis i els algoritmes, visió privilegiada dels moviments dels diners, ens presenta un calculador personatge de fredor robòtica, algú extraordinàriament segur de si mateix, i que té les coses molt clares. A la cara A, per contra, manen la fragilitat i la vulnerabilitat, els silencis i els probables traumes. I les cures, fent amb els seus dos germans petits el paper de la mare misteriosament absent, gestionant també la desídia del pare, un gendarme de fosquíssima personalitat.
D'alguna manera, tirar-se de cap a un cosmos on els escrúpols es deixen a la porta (“els negocis són com el judo, la clau és fer servir el poder de l'adversari en la seva contra. No arruïnis una història bonica amb la veritat”, un altre consell del maleït cap de l'empresa), suposa també la fugida endavant d'una protagonista que va de gàbia en gàbia, i que difícilment es traurà del damunt les cadenes de la pobresa, allà on la facin presonera. La Venus de Plata ens mostra dos universos tan masculinitzats, patriarcals, decididament masclistes, com són una caserna de la gendarmeria (un petit planeta on viuen policies i soldats, dones silenciades i nens que van a l'escola creuant-se amb joves uniformats cantant La Marsellesa) i el món de les finances i els bancs d'inversió: la Jeanne vol sortir del foc, tot i que sigui dirigint-se cap a les brases.
Moltes coses en una de sola
La segona pel·lícula de la cineasta francesa Héléna Klotz (La edad atómica) és moltes coses en una de sola: drama social marcat pel determinisme i la consciència de classe (“se'ns diu que podem canviar el món, però naixem i morim al mateix lloc”), estudi de personatge, retrat de la salvatge jungla del món de les finances i, en general, del món laboral, o reflexió sobre l'angoixa juvenil, el patriarcat, el consentiment i la identitat de gènere, amb una protagonista d'aparença andrògina, cabells a la garçon, vestit masculí. “Soc neutral, com els números: el set és masculí o femení?”, li pregunta al mascle alfa que dirigeix la seva nova feina quan ell li pregunta si aquesta autodefinició és “alguna merda woke”. Fins i tot, La Venus de Plata es pot llegir com a insòlit coming-of-age, perquè la Jeanne obre els ulls davant la immobilitat i es fa gran mentre els esdeveniments no deixen de canviar al seu voltant.
La Venus de Plata navega en la visceralitat, trepidant a la seva manera, amb una posada en escena immersiva, visualment aclaparadora, estèticament bellíssima
Amb un punt de partida que recorda lleugerament al de Wall Street (Oliver Stone, 1987), La Venus de Plata navega en la visceralitat, trepidant a la seva manera, amb una posada en escena immersiva, visualment aclaparadora, estèticament bellíssima. I amb una protagonista que es menja la pantalla: com la Venus que mira l'horitzó fixament com si totes les portes s'obrissin davant seu, la primera feina com a actriu de Claire Pommet (coneguda per la seva faceta de cantant d'indie pop amb el projecte Pomme) enlluerna per la subtilitat dels petits gestos i el domini del cos, per una mirada i una presència poderoses, pel complicadíssim equilibri entre les dues cares d'un personatge d'enorme complexitat. La seva presentació cinematogràfica hauria de provocar cues a les portes del seu representant, perquè Claire Pommet és una actriu superlativa.
La seva presentació cinematogràfica hauria de provocar cues a les portes del seu representant, perquè Claire Pommet és una actriu superlativa
L'escena final de La Venus de Plata, quasi un reflex de la que ja hem vist al principi de la pel·lícula. Mostra la violència continguda de les entrevistes de feina (diu Héléna Klotz que plantejades des del més brutal realisme), per cert amb aparició sorpresa de Mathieu Amalric, remata el camí de la Jeanne d'una manera magnífica, deixant-nos clar que la peripècia de la protagonista és un viatge sense punt de retorn.