Quatre professors d'història de diferents universitats, José Babiano, Gutmaro Gómez, Antonio Míguez i Javier Tébar, s'han reunit per fer un anàlisi, documentat i sistemàtic, sobre la repressió franquista: Verdugos impunes. El franquismo y la violación sistémica de los derechos humanos, que ara publica una editorial que últimamente ha consolidat la seva posició en el camp dels estudis històrics: Pasado & Presente. La conclusió més important d'aquesta obra és que la repressió franquista no va ser un element aïllat del règim, dut a terme per individus fora de control, sinó que la violació de drets humans va ser un element bàsic de la política franquista, organitzat i sistematitzat des de la mateixa cúpula del règim. El franquisme, com a tal, no podia sobreviure sense repressió.

Desapassionat

Verdugos impunes és un llibre que estalvia la vessant humana, la més punyent, de la repressió. Hi ha pocs testimonis d'afusellats, de torturats, de violades... En aquesta obra hi trobarem, sobretot, lleis, decrets, decisions de Consells de Ministres, instruccions de les autoritats policials... Els quatre autors recullen un volum impressionant de material burocràtic relatiu a la repressió que deixa ben clara la implicació global de les autoritats franquista en una pràctica d'esclafament sistemàtic de l'enemic mitjançant la supressió de les llibertats, les multes, les expropiacions, l'empresonament, la tortura, la pena de mort... En aquesta obra breu, però contundent, es demostra abastament que els abusos contra els drets humans van ser un component estructural del règim franquista, i no la pràctica aïllada i fora de control d'alguns particulars.

Vencedors i vençuts

Els autors demostren que des de juliol de 1936, els colpistes estaven disposat a l'extermini dels "enemics d'Espanya", una denominació difusa que agrupava catalanistes, republicans, anticlericals, sindicalistes, homosexuals, feministes, maçons... Els bans de guerra ja suposaven una limitació dels drets dels no afectes al règim, i això s'aniria consolidant amb el temps, tot i que es va intentar amagar els orígens feixistes del sistema amb el bateig del règim com a "democràcia orgànica". La finalitat del franquisme va ser, sempre, eliminar tot tipus de dissidència, i per això no només es van retallar drets civils, com la llibertat de reunió o d'expressió, sinó també drets lingüístics, el matrimoni civil, la llibertat de circulació, els drets de la dona...

40 anys de repressió

El que sovint ha sobtat més als especialistes en història és la llarga durada de la repressió iniciada durant la guerra civil. Fins el 1969 no es va decretar l'amnistia pels "crims" de la guerra civil. Els autors d'aquests obra expliquen que la repressió constitueix la base del règim franquista. No es pot entendre la seva supervivència sense la gegantesca maquinària de terror posada en marxa en el mateix moment de l'esclat del conflicte... De fet, el sistema de repressió, després de la guerra, enlloc de reduir-se, el que fa és perfeccionar-se. La violència engendra una legislació violenta per esdevenir "violència de dret". I aquesta violència es va segellar amb l'amnistia del 77, que protegia específicament als botxins. I aquesta amnistia és un dels elements centrals de la transició, que altrament, amb tota probabilitat, no hagués pogut avançar.

Fets, fets i fets

Més de 600.000 processats per tribunals militars, 31.000 nens dels vençuts tutelats per l'Estat, 5.000 espanyols morts als camps de concentració nazis davant la passivitat del règim, centenars de morts per accions policials, tortures de forma quotidiana... Aquest llibre constitueix una magnífica síntesi, completa i contrastada, de les pràctiques repressives del règim franquista. Verdugos impunes ens facilita un autèntic allau de xifres, que deixen clara la vessant repressiva del règim. Tan sols a la fi d'aquest sumari de crims, fred i impecable, els autors prenen posició, i ho fan, clarament, en contra de la impunitat facilitada, segons ells, no tant per la Llei d'Amnistia, sinó per la interpretació que en fa la judicatura. Pels quatre historiadors, hi ha un "buit ètic" derivat del buit legal. I conclouen que si Espanya no es planteja ni tan sols si és necessària una revisió a fons de la Llei d'Amnistia, és que no ha assumit el seu passat com ho han fet els altres països europeus.