Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents són les cinc adolescents que encapçalen el repartiment de l’obra Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després. Una revisió de la pel·lícula de Sofia Coppola (1999) basada en la novel·la homònima de Jeffrey Eugenides (1993) i que va causar gran impacte a la directora Alícia Gorina, impulsora ara d’aquest espectacle de creació.
L’objectiu del muntatge és donar veu a cinc adolescents dels nostres dies tot contraposant-les a les protagonistes de la pel·lícula; les germanes Lisbon. Unes noies que a l’Amèrica dels 70 no tenen ni veu ni vot en una societat opressiva i masclista. Amb el rerefons de la pel·lícula, les joves actrius es reparteixen els papers de les cinc germanes i revisiten la història des d’una perspectiva actual. Analitzen, critiquen, argumenten i també comparteixen amb l’espectador les seves pròpies experiències i reflexions més íntimes. No sabent sempre, del cert, si l’actriu parla des d’ella mateixa o des d’una de les germanes Lisbon. Un joc de miralls de ficció-realitat que es multiplica encara més amb la mateixa projecció del film.
Contra un aparell repressiu
La dramatúrgia d’Eleonora Herder té la difícil tasca d’omplir el buit que van deixar les germanes: conèixer-les, comprendre-les i preguntar-se pel seu final. Reconstrueix aquest món adolescent a partir de les converses que té amb les joves actrius. Tot completant-lo amb un discurs feminista que de vegades pot resultar un pèl pamfletari i impostat. Però sovint l’adolescència ja ho té això, oi? L’espectacle és força intens. Gairebé no dona treva. Excepte per pocs moments, com quan una de les actrius diu que no pensa depilar-se perquè fer-ho és molt del 2010.
Tota l’acció es desenvolupa en una mena d’espai polivalent d’institut nord-americà on tenen lloc els balls de fi de curs. Un espai on es formen els “homes" del futur. Vertebrat per una pista de bàsquet que marca les regles de joc i coronat amb garlandes, estrelles i globus daurats d’una festa passada o que encara ha d’arribar. Una confrontació de dos mons: el dels adolescents i el dels adults, als que donen vida els actors Mia Esteve i Joan Carreras, que interpreten els pares de les germanes Lisbon i tot l’aparell repressiu d’una societat uniformadora.
“Aquell dia tèrbol…” és aquell dia que vam prendre consciència d’un món injust i repressiu on era tan difícil sobreviure. Una etapa de la nostra vida on ens fan callar perquè encara no sabem res. Un espectacle de risc dirigit a un públic jove i també “immadur” que encara creu que un altre món és possible; una societat igualitària on tampoc es distingeixen gèneres ni edats. De fet, era un goig veure la platea amb espectadors que possiblement trepitjaven per primer cop la sala Fabià Puigserver.
Al final de l’obra un aplaudiment madur; alliçonat. També alguns xiulets d’admiració cap a les joves actrius. Elles radiants saluden somrients com no ho han fet durant tota la funció. I penso: això també és l’adolescència. Quin gran moment per fer-se una selfie.