Tot el que confessaré a les línies que segueixen, m’avergonyeix. No ho escriguis, doncs, deveu pensar. Teniu raó. M’avergonyeix de la mateixa manera que m’explica i que si algú s’hi troba serà aixopluc i consol en la distància, una abraçada de germanor consumista i de moral fràgil. Parlo de la quantitat de roba que tinc a l’armari. Fins fa pocs dies no vaig tenir la urgència (com un remolí de vent d’aquests dies de pont) de buidar calaixos de roba d’estiu per fer-hi cabre (amb tota aquella complexitat) jerseis de llana i pantalons de pana. M’avergonyeixen les piles de roba, tota semblant, tota pràcticament igual: samarretes negres, jerseiets de ratlles, muntanyes de texans que són el mateix texà que ha necessitat centenars de litres d’aigua per fer veure que està gastat i una mica estripat. Ningú d’aquest món seria capaç de diferenciar els uns dels altres, gairebé ni jo que els vaig comprar per aquell matís que em va semblar inigualable.
Un armari ple de bàsics
Fa quinze dies parlava de la gent que vola a primera classe i dels que tenen jets privats, però m’ha explotat la pròpia realitat a la cara quan m’he adonat que faig el mateix a escala d’armari amb bàsics del Zara (a sobre contribueixo a l’explotació de nens de Bangladesh). He buidat calaixos per trobar-m’hi roba que fa anys que no m’he posat i que encara no, encara no me’n desprenc. Tots els pantalons pitillo de l’època en què va semblar que no vestiríem mai més res que no fossin uns pitillo ben estrets de cuixa i turmell. Ara fes lloc a la roba arreplegada dels armaris de les àvies que fa uns anys ens semblava carnavalesca. Si algú es mira els capítols de La Granja (meravellosos, de finals dels vuitanta, penjats al 3cat) descobrirà que els personatges semblen uns modernillos que compren a les millors botigues vintage. Perquè després algú pensi que no hi ha un Déu de la moda no sé on, determinant el que ens semblarà bonic i modern i que ens quedarà que no vegis.
Tot és una trampa, tot pot ser mentida i tot pot ser al revés
També m’he he trobat, un canvi d’armari més, alguna ganga d’unes segones rebaixes de fa unes quantes temporades amb l’etiqueta posada. La confirmació del fracàs d’aquells moments de dubte (segur que m’ho posaré?) i que va ser un sí, únicament i exclusivament perquè valia nou noranta-nou i llavors és un mandat. El preu d’un cubata, pensava, a les èpoques que ja no sortia tant de festa i em consolava gastar a les botigues de roba el que no invertia maltractant-me el fetge. En els camins recòndits del convenciment, la meva ment hi excel·leix: t’ho pots permetre, per això treballes, no passa res, és barat, sempre et compres coses barates, per anar canviant, tampoc has tingut tants capricis, ara ve una paga doble, és el que t’agrada, comprar roba, comprar llibres, menjar fora, no gastes tant en viatges, no tens fills. Tot és una trampa, tot pot ser mentida i tot pot ser al revés. Repeteixo el clixé monstruós de comprar quan tinc l’autoestima baixa, quan alguna cosa no m’ha anat bé, quan em veig més lletja, amb aquells granets a la cara, quan faig ulls de cansada. Quan crec que ho necessito. Així ho sento, com una necessitat. Va, que tampoc no vindrà d’això i si després no t’agrada et tornen els diners... Que fluixa que soc. Una necessitat. Què sabré jo de les necessitats dels jerseis de coll alt negre del Zara?
Repeteixo el clixé monstruós de comprar quan tinc l’autoestima baixa, quan alguna cosa no m’ha anat bé, quan em veig més lletja, amb aquells granets a la cara, quan faig ulls de cansada
Quan la meva parella em comenta la quantitat ingent de roba que acumulo perquè em veu arribar amb una altra bossa plena, tinc a punt el contraatac: en tinc tanta perquè l’he acumulat al llarg de mooooooolts anys. És això, no la llenço, no la dono, la guardo tota, clar són pantalons comprats durant deu o dotze anys. Però per dins, sota el jersei de coll alt negre, sota la pell, hi ha la vergonya, el conflicte i la culpa. Soc el que critico i el que no m’agrada del privilegi. Tinc la moral baladina com el teixit de les samarretes que tornaré a comprar. Que no ho sàpiga ningú, que ningú més vegi allò que compro i que amuntego. No ho explicaré. I serà com si no existís.