Avui parlarem del mot ves (pronunciat amb e oberta). És una de les paraules més expressives del català i s'usa amb molta freqüència. Sol dir-se al començar una frase i té diversos valors. Un dels seus usos és indicar resignació ('què vols fer-hi?'). Per exemple, algú pot preguntar: Dius que al teu carrer hi han clots a l'asfalt? I per què no et queixes a l'ajuntament?; i l'altre pot respondre: Ves, què vols que hi faci, si l'ajuntament no fa cas als veïns!
També permet alertar: si qualcú camina per un indret ple de rocs sense cap espai pla, un altre pot avisar: Ves si cauràs! o Ves no caiguis! Aquest context precisament permet descobrir quin és l'origen del mot ves: és una forma d'imperatiu en singular (tu) del verb veure. Passa, però, que és una variant antiga: l'actual forma d'imperatiu en singular (tu) del verb veure és veges o veigues. De fet, la gent de l'Ebre i del nord del País Valencià pot dir les dues frases anteriors amb la forma d'imperatiu actual: Veigues si cauràs! o Veigues no caigues! Fins i tot en aquestes regions podeu sentir Veigues!, així, tot sol, com a sinònim de Caram! o semblants (Saps que anit uns quants jóvens van barallar-se al carrer? —Veigues!).
A vegades també indica una possible explicació d'un fet; llavors sol anar seguit d'una frase introduïda per que. Per exemple, si un professor d'institut diu que ha perdut una cosa (No trobo el dossier, i això que el tenia damunt la taula de l'aula!), una companya pot oferir una hipòtesi per a explicar què ha passat: Ves que no te l'hagin agafat els teus alumnes i l'hagin amagat, per a fer-te una broma! (aquí de nou s'entreveu l'origen del mot). I encara: si el professor d'institut descobreix que un estudiant concret li havia amagat el dossier, i aquell estudiant té fama de ser de la conya, quan ho explica a la seva companya, aquesta companya pot exclamar: Ves qui havia de ser, sinó! (i aquí un altre pic s'entreveu l'origen del mot: el verb veure).
I la paraula vet, ve del mateix?
Aquesta forma antiga d'imperatiu quan rebia un pronom feble es reduïa a ve. Per això quedava en Ve't aquí què ha passat! (és a dir: 'tu mateix pots veure què ha passat'). Això, avui dia, ja es considera una paraula específica: vet (per tant: Vet aquí què ha passat).
Aquest grup (vet aquí) sol usar-se també com a resposta per a indicar 'ah, és això!' després que algú hagi donat una explicació a un fet fins aleshores inexplicat: tornant a la conversa entre docents relativa al dossier desaparegut: un pot dir No t'han pres el dossier, t'ha caigut mentre caminaves pel passadís, l'he trobat a terra, i l'altre respon: Ah! Vet aquí! En molts indrets de la Catalunya occidental i també a l'extrem sud del País Valencià, amb aquest darrer significat solen dir vat aquí, amb A, pels patrons fonètics d'aquestes zones (sancer per sencer, vadell per vedell, jarsei per jersei, etcètera). I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest article s'ha acabat.