La primera cançó que vaig escoltar d'ells me la va passar una amiga per Whatsapp dient-me que m'agradaria, que els hi donés una oportunitat. Dejarse llevar suena demasiado bien, repetia la tornada: em vaig enganxar. D'això farà ja uns vuit o nou anys, quan Vetusta Morla només sonava a alguns per ser el nom de la vella tortuga de La història interminable. No sol passar que un grup sense gaire formació musical, que va començar sense cap suport discogràfic i la música del qual mai no ha saturat les freqüències de ràdio acabi omplint estadis. Pucho i els seus ho han fet: porten ja més d'un grapat de WiZink Center —amb un aforament de més de 17.000 persones— a la seva esquena amb el cartell del sold out penjat i ahir no van omplir, però van conquerir el Palau Sant Jordi per segona vegada fent el que millor saben fer, que és arrasar amb tot però sense voler, amb l'estil d'un huracà tímid que mai té la intenció de causar estralls. La seva espontaneïtat a sobre de l'escenari és tan intensa com fresca: com un llaç en un ventilador.
Si alguns esperaven que aquest fos un concert nostàlgic i de bombo comercial, s'equivocaven: no li ha arribat encara a Vetusta Morla el moment d'homenatjar-se amb una set list dissenyada exclusivament per al seguidor fàcil. "És un plaer estar junts una altra vegada després de tantes coses increïbles que hem viscut. Déu n'hi do, eh!", va dir en un català perfecte la veu del grup la primera vegada que va agafar el micro per parlar, agraint la sort i el privilegi que nosaltres sí que tenim en "aquests temps molt foscos i molt inestables". El grup de Tres Cantos va presentar el seu sisè àlbum d'estudi, Cable a la tierra, i no va fer ple pels pèls: només els va faltar un tema per tocar el disc sencer. Encara que els crits més forts van ser cosa dels clàssics que, predictibles, van fer retrunyir la cúpula del recinte, com un terratrèmol d'escala cinc. Golpe maestro, Maldita dulzura, Copenhague, Lo que te hace grande, Valiente o Cuarteles de invierno van oblidar la devastació de la pandèmia al maleter del cotxe; i Los días raros va sonar amb grapa i llàgrima per tancar un concert fet ritual, una solemnitat màgica per reconnectar amb el company, amb els avantpassats, amb la terra.
Un salt de Pucho en directe pot generar un terratrèmol en l'altre costat del món. No es pot subestimar el seu lideratge de bruixot: darrere d'aquest cos ossat, aparentment fràgil, s'amaga un meteorit que es desplaça a milers de quilòmetres per segon
En l'esdevenir de l'espectacle va passar una cosa inexplicable, i va néixer la foguera, i un cercle al voltant d'ella, i llavors es va fer realitat el culte. Pucho es va transformar en xaman i va entrar en aquest trànsit que té tan genuí, molt seu: i a cop sec d'esquelet i múscul, renegant del hieratisme, va pilotar els fils de l'atzar i el cosmos, com un director d'orquestra embriagat de bogeria i fum. Acompanyant-lo, versos d'Héctor Castrillejo, i cants cèltics, i una percussió solemne i sagrada per acompanyar Finesterre i fins i tot invocar les meigas gallegues més antigues i despertar volcans adormits. Perquè un salt de Pucho en directe pot generar un terratrèmol en l'altre costat del món. No es pot subestimar el seu lideratge de bruixot: darrere d'aquest cos ossat, aparentment fràgil, s'amaga un meteorit que es desplaça a milers de quilòmetres per segon. Concentra més energia que el mateix rei sol, i potser per això l'últim projecte de la banda tracta de baixar a la terra en cable: a la caça d'una explicació que li doni sentit a tanta energia desmesurada, a tant nucli calent.
No, els nois de Vetusta Morla ja no són aquells adolescents que a finals dels 90 van apropar-se a la música i van sortir-ne victoriosos; ara guien a les masses, els convencen amb el seu pelegrinatge. El públic, amant fervent del fenomen, va caure una vegada més entotsolat a la humilitat dels sis amics i de la quinzena de persones que hi havia a sobre de l'escenari, allà sentint fort el vincle, sense deixar anar el cordó umbilical que connecta la terra amb tots els seus elements. "Als nostres fills i filles els sortiran ales, i volaran; i tornarem a brindar per tot el que es perd i es troba, la llibertat, les cadenes, l'alegria (...) Tornarem a través de la terra". El concert va ser una oda a l'estimada pachamama, a la puchomama per una nit: una celebració de la vida sense mascaretes, ni distàncies de seguretat, ni abraçades prohibides, amb més de 60 persones fent possible una apologia a l'amistat, a la música i a l'amor, connectats a l'entorn i a la humanitat, amb més dones a la indústria i que cada vegada en siguin més. En aquest món de bojos, d'insans, sálvese quien pueda, però junts. I els feixistes, com va dir Pucho, fora.