“Ningú sap el mal que és capaç de fer fins que no ha procurat fervorosament de fer el bé. S’ha estès la idea absurda que la gent bona no sap què significa la temptació. Això és, evidentment, mentida. Només aquells qui procuren resistir-se a la temptació saben com de forta pot arribar a ser. Al capdavall, hom coneix la força de l’exèrcit alemany quan s’hi enfronta, no quan s’hi rendeix (...). Un home que es rendeix a la temptació al cap de cinc minuts encara no sap com de forta hauria estat al cap d’una hora”, escrivia C.S. Lewis. Fa tota la pinta que Iris Murdoch va conèixer la temptació i el mal, i que per això va poder escriure i tractar la condició humana amb la profunditat i la sensibilitat amb què ho fa a La Campana (Edicions 1984).
Sembla que els protagonistes d’aquesta novel·la traduïda amb delicadesa per Jaume C. Pons Alorda parteixen de la idea que un mateix, fugint del món, pot fugir de la seva inclinació al pecat. Que, passant per Imber Court –una comunitat laica anglicana situada al costat d’un convent de clausura benedictí– un pot tractar la seva condició humana com una malaltia, com quelcom que es pot guarir. Però no es té constància que ningú –ni l’ermità, ni la monja de clausura– hagi pogut fugir mai d’ell mateix. No hi ha lloc on les temptacions –de qualsevol mena– no existeixin. El mal és dins nostre, i per entendre’l –per entendre’ns– ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir.
El mal és dins nostre, i per entendre’l –per entendre’ns– ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir
La Campana: un mirall de l’ànima humana
Cada vegada que m’he assegut al banc que queda just al costat del confessionari i he vist passar una filera de gent a xerrar amb el mossèn de torn, he pensat que em semblava increïble que, després d’estar com a mínim una hora al dia escoltant les misèries de la gent, aquell senyor amb clergyman pogués conservar una sola engruna d’esperança al seu cos. També he pensat que deu haver-hi poca gent amb un coneixement tan vast de la condició humana com el d’aquells que es dediquen a escoltar. Un capellà, un psicòleg, els escrivents de les Rambles.
Iris Murdoch escriu com qui ha tingut accés a aquesta mena de coneixement. Cadascun dels personatges de La Campana té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares –o allò que pensen que ho són– i la consciència dels seus errors i les seves tares. Cadascun dels personatges està construït com si Murdoch s’hagués estat tota una tarda asseguda al confessionari o a les barraques dels copiadors de cartes oint la Dora, en Michael, en Paul, en Toby, en Nick o la Catherine explicant com es veuen, què els incomoda d’ells mateixos, què els interessaria de perfeccionar, quins són els pecats de què no es poden desempallegar. Cadascun dels personatges està construït des del coneixement de qui es coneix bé la temptació.
Cadascun dels personatges de La Campana té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares
La novel·la de Murdoch orbita al voltant del misteri: una campana que fa segles que dorm al fons del llac, una llegenda de desig i de mort, una maledicció. El misteri es va esclarint a mesura que els personatges, individualment, van desfent–se de la boirina que els separa de la seva crida. O que els impedeix de complir amb allò que han assumit que és la seva crida. A mesura que s’hi familiaritzen –o que s’hi familieritzen encara més– el misteri fa per dirimir-se. Escriu el sacerdot francès Jacques Philippe a Cridats a la vida que “les crides ens arriben per mitjà d’accions, de l’exemple de persones que ens fan emocionar, de desitjos que ens neixen del cor (...).
Tenen el seu origen profund en Déu, que vol conduir-nos amb tendresa pels camins de l’existència i que intervé sense treva, amb molta discreció, d’una manera sovint imperceptible però eficaç”. Murdoch explora com ningú –vaja, servidora no havia llegit mai ningú fer-ho amb tant d’enginy i perspicàcia– la literalitat d’allò que diem quan diem que l’hàbit no fa el monjo. I la llum que es vessa sobre la culpa –també en aquells qui tot just la descobreixen– quan, havent percebut una crida, havent sigut conscients de la presència de Déu en els esdeveniments del camí que fan, no han pogut desempallegar-se d’una inclinació al mal que, com a tots, els acompanyarà per sempre.
La Campana fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola
A Imber Court, el lloc on sembla que els personatges han anat a fugir de les seves històries i els seus errors, Déu es fa trobadís discretament en els vincles que basteixen els uns amb els altres per assegurar-se que res queda per resoldre i que, fent-ho millor o pitjor, tots podran anar-se’n havent-se mirat al mirall amb una consciència renovada. Quan pensem que ja sabem qui som, que ja sabem com tractar-nos i, el més important, quan pensem que podem governar-nos completament i amb diligència sense flaquejar, Déu ens ofereix una ensenyança nova. D’entre el ventall treballadíssim de personalitats i relacions amb la culpa, amb les crides i amb Déu de Murdoch a La Campana, n’hi ha una que és l’encarregada d’elevar la història i convertir-la en una panoràmica de l’ànima humana vista des de tots els angles: l’abadessa d’Imber. “Déu sempre ens pot mostrar, si de veres ho volem, un camí més alt i millor, i només podem aprendre a estimar tot estimant. Recorda que tots els nostres fracassos són, definitivament, fracassos amorosos. No s’ha de condemnar ni rebutjar l’amor imperfecte, s’ha de perfeccionar. El camí sempre va cap endavant, mai cap endarrere”. La Campana fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola.